Roques Confinament

Tothom que llegeix aquesta pàgina sent admiració pel món vegetal, alguns fins i tot una gran passió. Entre totes i tots realimentem aquí aquest plaer que ens ofereix l’observació i la cura de plantes. Però hi ha un món íntimament  lligat al món vegetal que sovint és ignorat per la gent aficionada a la jardineria, és el món de les roques. Les roques són la base del sòl on arrelaran les plantes i la seva composició  en condicionarà les característiques.
És per això  que, inspirada en els àpats del vostre col·laborador  Robert Greenford, he volgut escriure  algunes notes informals per acostar-vos al món geològic i, copiant-ne també la idea, ho he presentat en forma de cites amb personatges que, encara que siguin de pedra, poden despertar alguna cosa en els que no ho som.

Catalina Sureda

Cita 1:  Estromatòlit

Aquest confinament m’ha fet fer coses que no fa gaire hagués jurat que mai no faria, una d’elles és entrar al món de les xarxes. Vaig començar amb una addicció al whats app, , perquè els xats em feien companyia. Em vaig fer instagramer per seguir classes i conferències en streaming. Faig una sessió de Skype diària amb el meu net i reunions diverses mitjançant el meetjitsi. Però així i tot trobo a faltar alguna cosa, així que he decidit fer una passa més i entrar en l’apartat de contactes. M’he aventurat amb l’stoneder, una app que ofereix acompanyants del món del roc. I… No us ho creureu, però vaig quedar.

Em va atreure el seu nom, estromatòlit, i és que estroma, en grec, vol dir llit. En què estaria jo pensant? Va resultar ser un roc moníssim, una mica vell, però els seus 600 milions d’anys no li restaven gens d’ atractiu, ans el contrari, em van hipnotitzar les seves formes concèntriques i les làmines fines ondul.lades com randes de vestit de núvia. Em va contar la seva vida, va néixer al Marroc, a Ait Saoun, no gaire lluny d’Ouarzazate, en un mar càlid i poc profund on sa mare, una làmina d’algues cianofícies, jeia sobre un fons de sorra i, mentre feia fotosíntesi tan tranquil.la, li prenia CO2 a l’aigua, ignorant que, d’aquesta manera el carbonat càlcic deixava de ser soluble i precipitava sobre ella fins a ofegar-la, però ella, tossuda, creava una altra làmina sobre el carbonat i la sorra i tornava a passar el mateix una vegada i una altra, i així anaven apareixent els seus fills, tota una colònia de formes diferents, ondulades, hemisfèriques, cilíndriques, esfèriques. L’Estromi (en la intimitat vaig acabar anomenant-lo així) em deia que, al llarg de la seva vida havia viscut molts canvis, com nosaltres— vaig pensar jo— i que, allà on abans hi havia un mar càlid ara hi ha unes muntanyes, l’Antiatlas. Però no li vaig deixar que m’expliqués com havien anat aquests canvis, li vaig dir que ho deixés per una altra trobada.

Cita 2:  Basalt

L’experiència amb el iaio em va pujar l’autoestima, així que vaig decidir acceptar la proposta d’un iogurin de 300 anys. En veure’l de lluny em va atreure la foscor del seu cos. De prop traspuava energia per tots els porus, que no eren pocs.  Em va dir que havia vingut de Lanzarote però a mi em resultava familiar. Fent memòria, vaig recordar haver vist algú que se li assemblava molt pels voltants d’Olot i va resultar que hi tenia família. Em feien gràcia els piercings  amb petits cristallets  blancs o verds que, molt de tant en tant lluïen trencant la negror. La seva pell, aspre, plena d’arrugues que semblaven cordes trenades, li enduria l’expressió i li donava un aire d’envelliment. Tot plegat són marques de naixement,  el resultat d’haver  passat de la incandescència a la fredor més absoluta amb molta rapidesa. A l’úter matern la temperatura era de devers 1000 graus i ell no era altra cosa que una massa fluïda. Però arribaren les contraccions  en forma de terratrèmols i la dilatació en forma de cràter i el part va ser llarg. De cop el meu conegut es va trobar lliscant pendent avall i la fredor de l’aire li anava endurint la pell mentre per sota, de cada vegada més lentament, encara seguia fluint i els gasos, que l’havien acompanyat en l’escalfor, ara  s’escapaven deixant-li el cos foradat. Va arribar un moment que tot ell es va anar endurint i ja no va poder avançar més. En aquest moment va deixar de ser lava per convertir-se en el Basalt que jo he conegut.

Cita 3:  Esquist

Aquesta vegada és un empordanès, del cap de Creus. Va ser veure’l i ja vaig endevinar que era algú turmentat, la seva expressió em va recordar la que transmet el personatge del crit de Munch. Però, a poc a poc, a mesura que la comunicació entre nosaltres es feia més distesa, vaig anar copsant la força que aquest turment  havia imprès al seu cos, ple de racons secrets per explorar.

El que, en la distància, semblava una simple massa fosca, es convertia, en la proximitat, en una estructura  molt ben organitzada, de làmines fines, lleugerament ondulades, on s’hi endevinaven colors i lluentors que variaven segons la direcció de la llum que hi incidia. Els tenia molt ben posats, els diferents minerals que el formaven, tots ells plans.

El partenaire del qual us parlo és un individu trans, sí, el cos que té ara és molt diferent del que tenia quan va néixer. Ell,  que ara és un esquist, abans havia estat argila. S’havia transformat degut a la gran pressió a la qual havia estat sotmesa, sota els milers de tones de nous sediments que se li abocaven a sobre. Els seus minerals, espaordits, s’ajeien per oposar menys resistència a la força que els venia de dalt. També va patir una gran febrada, arribant a temperatures  d’uns quants centenars de graus que feien que uns minerals es transformessin en altres, això sí, plans, per oposar menys resistència a la pressió.

Em va explicar que aquests canvis el desorientaven, no sabia què li passava, va passar una època molt dura fins que va entendre que no era una argila, sedimentària, plàstica i modelable sinó un esquist, ben orientat, rígid i estable. Es va tranquil·litzar en saber que aquests canvis poden passar a qualsevol roca, vingui d’allà on vingui i tingui l’origen que tingui i que aquest procés de canvi té un nom, es diu metamorfisme.

Després de les experiències tan difícils que li ha tocat viure, ara ja no s’immuta quan la tramuntanada l’envesteix i li ataca els punts més febles fent-li saltar els minerals méspetits i esculpint-lo  amb aquests alvèols que, essent  buits,  l’omplen a ell de misteri.

Cita 4:  Gres
El meu acompanyant d’avui no és gens exòtic, de fet, és bastant corrent, del montón, que es deia quan jo era jove. Segur que, com ell, n’heu vist a grapats. És barceloní, de la zona de Montjuïc, per ser més concrets. El seu origen l’hem de cercar a Collserola, fa uns 15 milions d’anys, en un dia de pluja intensa en què les gotes colpegen les roques amb un ritme ràpid i regular. Un dia d’aquests que les rieres tenyeixen el mar de bru. L’aigua, que cau aquí i allà, va recollint granets de sorra, com a penyora de les roques per on passa, i arriba al mar amb un mostrari del rocam de la muntanya que, de mica en mica, acabarà construint un delta. Els granets més durs, els que no han quedat pel camí, la majoria de quars,  s’ajuntaran i sentiran les pessigolles que els fan els crancs, quan s’hi passegen per sobre  perseguint mol·luscs, fins que una altra rierada n’escombrarà una part i deixarà a sobre el resultat de la nova collita. Però, amb el temps, part del quars fluirà pels espais on els granets no aconseguien tocar-se i, en endurir-se, es convertirà en ciment que els unirà a tots per formar un  individu compacte i resistent, impertorbable al moviment de l’aigua. Serà ell, el gres. Em va convidar a sopar a casa seva, una casa de l’eixample on  vivia des que es va construir la finca, a la que ell li havia sabut donar un aspecte senyorial. En fotografia m’havia semblat insípid però va resultar ser un individu molt interessant. Tenint-lo al davant podia copsar la complexitat de la seva pell rugosa i la varietat de litologies dels seus granets, amb tonalitats verdoses, ocres o violàcies que s’intuïen entre el blanc translúcid del quars dominant i eren testimoni del seu mestissatge. Estaven ordenats en làmines corbes que indicaven la direcció del corrent  que els havia dipositat. De tant en tant aquests grups de làmines mostraven cicatrius que trencaven la regularitat però no l’harmonia, simplement delataven quan s’havia produït una nova rierada. Acariciant-lo, vaig sentir com els angles arrodonits dels seus granets em feien un massatge suau als palpissos dels dits.  I, rere l’aparença rígida de sòlid dur i impenetrable, vaig descobrir que, en les mans adequades, era modelable.
Cita 5:  Granit

Estic convençuda que ha vingut de l’infern per temptar a la gent i jo hi he caigut de quatre potes. I és que … Ai!, Ho té tot! És guapo, alegre, fort, amable, un seductor implacable i un treballador incansable. Tant se’l pot trobar assistint a cuiners de tot tipus, com treballant a les ordres d’un mestre d’obres o  col·laborant en estudis d’escultura.  Sempre duu robes elegants, que combinen els roses o els blancs amb grisos i negres, formant estampats abstractes   que bé podrien haver estat la font d’inspiració dels quadres de Jackson Pollock .

Ningú diria  que aquestes qualitats, que semblen dons celestials, amaguen un origen infernal, perquè l’individu d’avui ve d’una zona de dins la terra, controlada per Plutó, el deu del foc, on tot és incandescent. Molt poques de les masses més valentes que intenten escapar-se’n  acaben arribant a la superfície de la Terra, la majoria són enxampades molt abans i castigades amb la immobilitat eterna.

Quan senten que ja no podran ser lliures, les partícules de la massa corren a ocupar el seu lloc fixe en el mineral que els correspon. Van creixent alhora les macles dels feldspats, les làmines hexagonals de les miques o els prismes del quars, amb un ordre escrupolós, que només es trenca quan un mateix punt és disputat per partícules de diferents minerals. Els que haurien de ser cristalls amb una geometria perfecta, si haguessin pogut disposar de prou espai, acaben essent grans irregulars per fora, encara que molt ben ordenats per dintre. D’aquí li ve el nom de granit al meu company. Totes les roques de la seva família, les plutòniques, es formen de la mateixa manera i, la gran majoria, no arribaran a sortir a la superfície a no ser que l’erosió del que tenen a sobre les desenterri o l’avarícia humana obri la terra en canal per crear una pedrera.

El pobre ingenu s’emmiralla en els seus familiars d’Assuan, que, des de l’època dels primers faraons s’han mantingut impertorbables en els temples i obeliscs, no sap que aquí el clima és més humit. En el moment que un granit es deixa acaronar per l’atmosfera d’un clima temperat i humit, el seu final és irreversible. És com si s’hagués pres un verí que ataca de diferent manera a cada un dels seus membres. Els feldspats i les miques acaben convertint-se en minerals de l’argila i només el quars es mantindrà enmig de la pols.

 Quan acabi el confinament el portaré d’excursió al maresme perquè vegi que, d’aquí a uns pocs centenars d’anys, pot acabar convertit en sauló.

 

Cita 6:  Calcària nummulítica

El protagonista d’avui és un ésser viu amb una sola cèl·lula i una closca calcària.  Dels pocs que, tenint una sola cèl·lula, es poden veure a simple vista. Els més petits del seu gènere tenen la mida i, molts, la forma, d’una llentia. Els més grans no arriben a 10cm i tenen la mateixa forma. Es tracta d’un organisme marí, que vivia sobre el fons d’un mar càlid, poc profund i d’una salinitat mitjana;  un mar ple de vida, on no hi faltaven els esculls de corall acollint una flora i una fauna multicolor. Un mar que hagués fet les delícies dels aficionats a l’snorkel i al submarinisme.  El seu nom és Nummulites: de nummulos , que vol dir moneda, i de litos , que vol dir pedra, perquè els romans  creien que eren monedes petrificades.

Els nummulits varen aparèixer quan ja havien desaparegut els dinosaures, n’hi havia molts a l’Eocè  i es van extingir al Paleocè, és a dir, només varen viure uns 30 milions d’anys sobre la Terra. Per això, les roques on es troben, només pel fet d’ells ser-hi, porten la data de naixement estampada al front, com si es tractés d’un codi de barres. No essent del regne mineral, no té dret a aparèixer a l’Stoneder  (app de contactes del món del roc). No hi apareix.

La cita és amb la Calcària Nummulítica, d’una família estesa no només  per tot Catalunya sinó per tos els països que voregen la Mediterrània.  Es tracta d’un personatge discret que només mostra els seus encants quan no es guarden les distàncies. Això no ha impedit que més d’un humà se n’aprofités en descobrir-los, explotant-la per treure’n un benefici econòmic. Un dels llocs on ha estat molt explotada és a Girona, on s’ha fet famosa, fins i tot se l’ha conegut amb el sobrenom de pedra de Girona.

Si us hi acosteu, us mirarà amb els seus ulls en forma d’ametlla, grisos i penetrants com els de la deessa Atena. La seva fama és deguda al seu cos tatuat d’el·lipsis concèntriques que, observades amb lupa, permeten veure les filigranes  de diferents cambretes dibuixant una espiral. Però no us deixeu enganyar,  aquesta bellesa amaga un origen sinistre. La roca no és més que un cúmul d’esquelets de nummulits cimentats.

Ara es penedeix d’haver-se deixat explotar d’aquella manera i la podeu trobar fent penitència a la catedral de Girona o al monestir de Pedralbes. De tant en tant, els aficionats al Reial Madrid li reten homenatge manifestant-se davant la font de la Cibeles.

Cita 7:  Marbre

Avui us parlaré d’algú que no he trobat a cap pàgina de contactes, m’ensopego amb ell  cada dia a  l’escala de la finca. No em fa saltar cap espurna d’erotisme, però sento per ell un gran respecte i admiració i he de confessar que també remordiment perquè, quan vaig venir a viure aquí, el vaig fer fora de casa perquè m’agradava més la companyia del silestone.

És massa bon tio, es deixa trepitjar per tothom. El seu aspecte virginal i les manies que té, com el pànic als àcids per exemple, no l’ajuden a fer-se valer. Sovint li prenen la identitat, de tal manera que qualsevol roca tallada i polida es creu amb el dret d’usurpar-li el nom.

Ser marbre no està a l’abast de qualsevol. Per començar, només les roques calcàries poden aspirar -hi. Després han d’haver patit  els símptomes d’una malaltia que els oprimeix el pit i fa pujar molt la temperatura, el metamorfisme.  Aquesta malaltia no genera immunitat, qualsevol la pot patir una vegada i una altra. En les calcàries, provoca  que el carbonat càlcic de la roca formi cristalls blancs ben visibles a simple vista. Clar que no totes les calcàries són carbonat càlcic cent per cent, poden tenir altres minerals que,  quan es transformin, trencaran el blanc immaculat amb vetes d’altres colors. El meu veí és blanc del tot.

Ens vàrem reconciliar en un dels viatges que vaig fer a Itàlia on me’l vaig trobar. A Florència feia molta calor i la indumentària que duia em va fer descobrir que tenia un cos atlètic i atractiu. Quan vàrem quedar a Roma,  no em va sorprendre la seva pietat. Allà em va perdonar, vàrem passejar junts i em va explicar coses de la seva vida. Que havia nascut i viscut a Carrara. Que varen convertir casa seva en una pedrera i el van fer fora a base d’explosius. Que varen distribuir els germans que vivien amb ell  per tot el món. Que havia treballat amb escultors molt famosos. Que a Barcelona va viure a moltes cases de l’Eixample. Que va haver de sortir desconsolat del parc de la ciutadella. No parava d’explicar-me coses, tantes, que superaven la meva capacitat d’escoltar i entendre i se’m feia molt pesat. Això em va fer recordar el perquè l’havia fet fora de casa meva.

Cita 8:  Silvinita

.                       

Diuen que mai és tard per provar noves experiències, així que vaig acceptar la proposta d’una tal Silvinita. El nom em pareixia una mica cursi, però la trobava molt atractiva, m’atreviria a dir que, fins i tot exuberant. Vaig sentir curiositat.
Es va presentar a la cita amb dues amigues, molt salades totes elles. Quan vaig demanar quina d’elles era la Silvinita es varen posar a riure i em varen dir que ho hauria d’esbrinar a partir d’una pista. Vaig pensar que es referien al color, perquè una d’elles era blanca, l’altra taronja i l’altra vermella, però em varen confessar que no tenien altre color que el del tint que es posaven. Quan m’asseguraren que l’única manera d’identificar-les era llepant-les i que la que jo buscava seria la més picant, em vaig esverar molt, però hi ha una dita que diu “qui està enmig, balla” i no em va quedar altre remei que ballar. Vaig descartar la primera, la blanca, perquè era salada, com la sal que utilitzem a la cuina; em va dir que es deia Halita. La segona, la de color taronja era picant, però no em vaig decidir a donar el veredicte fins que no vaig haver tastat la tercera, que va resultar ser amargant. Es deia Carnalita.  Vaig pensar que tot i que anés tenyida es deia així perquè el seu color recordava al d’un entrecot au point.
Havien vingut de Cardona, on vivien juntes, cercant aventures a la capital i varen triar un dia esplèndid, no es podien arriscar a què una pluja les fes desaparèixer, són tan solubles!
La silvinita va néixer fa uns 35 milions d’anys, a partir de clorur de sodi i clorur de potassi que es formava mentre el mar, que havia estat el seu líquid amniòtic, s’evaporava. Les muntanyes que l’envoltaven creixien  i, com una serp que muda, se’n desfeien dels fragments de roca que es trencaven i els abocaven sobre el mar, que ja no hi era.
Quan em vaig quedar a soles amb ella, en vaig poder comprovar la plasticitat, pròpia d’una contorsionista. Les seves formes es replegaven i fluïen com si es tractés d’una massa esmunyedissa. La pell li lluïa com si s’hagués untat de saïm i, acariciant-la, encara que fos suaument, es desfeia en la suor imperceptible dels palmells. Vaig entendre l’origen dels solcs i crestes que recorrien el seu cos.  La seva carn era tan tova  que, si accidentalment se li clavava una ungla, se li obria una ferida de pols blanca.
Des d’aquell dia menjo sense sal perquè em fa por una pujada de tensió.

Cita 9:  Lignit

Avui us vull presentar un descendent de molses i altres plantes higròfiles. No, no m’he equivocat  d’aplicació, es tracta d’un roc.

Els seus avis vivien en un aiguamoll on formaven vertaders prats flotants. Es podrien per la part de baix però seguien creixent, de manera que sempre guaitaven per sobre de l’aigua. Duien una vida tranquil·la, de pau monacal. Però va quedar estroncada pel martiri quan aquell aiguamoll es va omplir de sediments i tots els seus habitants hi van quedar enterrats. El pes dels sediments i la manca d’oxigen feien incorruptes aquells cossos convertint-los en torba. Aquesta santa, la torba, que serveix de substrat a les plantes i dóna al whisky escocès aquell sabor i aroma tan peculiar, va donar llum al lignit.

Doncs sí, sa mare és una santa, però ell no és cap angelet. Amb un  cos compacte i la lluentor d’uns ulls negres de mirada penetrant pot despertar passions dignes de figurar a les mil i una nits. En aquestes situacions es fa dir atzabatja, de l’àrab الصباغ que vol dir pigment. Però, per altra banda, també sap el que és sentir-se rebutjat, i és que no és gaire discret. Quan comparteix jocs amorosos amb algú, acariciant-li qualsevol part del seu cos, ho esbomba de tal manera que posa negra la parella en qüestió.

Us he de confessar que s’escalfa amb facilitat, però es crema de seguida i, quan allibera energia, el sofre pudent que desprèn fa que sigui desagradable estar al seu costat.

Per això i perquè hi ha treballadors molt més eficients que ell, darrerament han tancat moltes empreses on els de la seva espècie treballaven i ara està pràcticament en atur.

Només li queda l’opció de madurar, amb el temps, i acabar convertint-se en hulla, que és molt més assenyada. I aquesta, en condicions adequades, pot transformar-se en antracita, que té un 95% de carboni i és molt bona treballadora. Si no fa res de tot això, és molt probable que acabi dins unes sabates infantils una nit de reis.

Cita 10:  Rosa del desert

El vaig conèixer al desert de Tunísia, passejant pels voltants de l’oasi de Tozeur. El vent bufava i, alhora que aixecava la sorra que li havia fet de bressol i de llar, destapava, un rere l’altre, els cristalls lenticulars  que, com pètals oberts, configuraven aquell cos esplèndid de guix.

En aquells moments el que em va seduir va ser la cristal·lització en forma de romboedres molt aplanats i curvatures a les arestes, formes que delaten el seu creixement ràpid. Si fos ara, potser el seu posat em faria pensar més en una rosa floribunda.

Una rosa que no es panseix, una rosa que no fa olor, una rosa que no agafa malalties, però que no pot prescindir de  l’aigua. L’aigua que li va donar la vida i que és la que més fàcilment li pot prendre.

El clima àrid del desert fa que no hi plogui quasi bé mai, però quan ho fa és a bots i barrals i, allà on abans  només hi havia sorra, hi apareixen, de cop, els oueds, lleres amples plenes d’aigua a gran velocitat que dissol tot el que pot. Aquests torrents omplen la quietud de moviment, com si s’hagués esvalotat un niu de serps. Però la sorra, assedegada, s’empassa l’aigua com ho faria una esponja eixuta i lluita contra l’escalfor del Sol que li vol usurpar, xuclant  cap amunt, per evaporar-la.

És en aquest moment que el guix, que anava dissolt a l’aigua, precipita en forma de cristalls que van creixent incorporant els granets de sorra que s’interposen en el seu camí. Això fa que el seu cos passi desapercebut, agafant el mateix color i textura de l’espai que l’envolta, però la forma de rosa és inequívoca, d’aquí  que al guix format d’aquesta manera se li doni el nom de rosa del desert. El del Sahara, el que jo vaig conèixer, tenia un color ocre vermellós però  en podeu trobar de blancs al desert de Sonora, a Mèxic, o de negres, a la Patagònia, perquè no sigui dit que no hi ha roses negres.

Aquest mimetisme no és més que una prova de la seva discreció i respecte per l’entorn, on viurà fins que noves pluges el vagin dissolent poc a poc o  que els habitants dels voltants l’arrepleguin per convertir-lo en souvenir. I… je me’n souviens d’ell cada vegada que assaboreixo un plat de cous cous, veig la imatge d’una duna o faig escolar un grapat de sorra per entremig dels dits. Però, sobretot,  quan m’arriba la flaire dolça  de gessamí a la posta de Sol. Sensacions que em fan reviure els plaers que compartirem. I quan, nostàlgica, el vull recordar, poso la cançó de l’Sting que duu el seu nom.

I dream of rain
I dream of gardens in the desert sand
I wake in vain
I dream of love as time runs through my hand

 

Cloenda

El número 10 és rodó, un número obert a l’esperança de que aquest confinament s’acaba i la llibertat arriba. Amb la il·lusió de gaudir-la, compartint el temps amb la gent que he volgut i no he pogut tenir a prop aquests mesos, després de la cita 10,  m’he esborrat de l’aplicació stoneder. Així que ja no tindré més cites. Espero que aquestes us hagin ajudat a descobrir un nou món i a entendre que les roques ens parlen. No hi ha dues roques iguals, encara que tinguin el mateix nom, perquè cada una s’ha format a partir de històries diferents. De fet són el llibre que explica la història de la Terra, només s’ha d’entendre el seu llenguatge.

He volgut acabar amb una roca que comparteix nom amb una planta, l’adenium obesum, com a homenatge al món de la jardineria que, gràcies al laberint, he descobert quan pensava que ja no tenia interès en descobrir res nou.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *