Roques Confinament 10

Roques en confinament

Cita 10:  Rosa del desert

El vaig conèixer al desert de Tunísia, passejant pels voltants de l’oasi de Tozeur. El vent bufava i, alhora que aixecava la sorra que li havia fet de bressol i de llar, destapava, un rere l’altre, els cristalls lenticulars  que, com pètals oberts, configuraven aquell cos esplèndid de guix.

En aquells moments el que em va seduir va ser la cristal·lització en forma de romboedres molt aplanats i curvatures a les arestes, formes que delaten el seu creixement ràpid. Si fos ara, potser el seu posat em faria pensar més en una rosa floribunda.

Una rosa que no es panseix, una rosa que no fa olor, una rosa que no agafa malalties, però que no pot prescindir de  l’aigua. L’aigua que li va donar la vida i que és la que més fàcilment li pot prendre.

El clima àrid del desert fa que no hi plogui quasi bé mai, però quan ho fa és a bots i barrals i, allà on abans  només hi havia sorra, hi apareixen, de cop, els oueds, lleres amples plenes d’aigua a gran velocitat que dissol tot el que pot. Aquests torrents omplen la quietud de moviment, com si s’hagués esvalotat un niu de serps. Però la sorra, assedegada, s’empassa l’aigua com ho faria una esponja eixuta i lluita contra l’escalfor del Sol que li vol usurpar, xuclant  cap amunt, per evaporar-la.

És en aquest moment que el guix, que anava dissolt a l’aigua, precipita en forma de cristalls que van creixent incorporant els granets de sorra que s’interposen en el seu camí. Això fa que el seu cos passi desapercebut, agafant el mateix color i textura de l’espai que l’envolta, però la forma de rosa és inequívoca, d’aquí  que al guix format d’aquesta manera se li doni el nom de rosa del desert. El del Sahara, el que jo vaig conèixer, tenia un color ocre vermellós però  en podeu trobar de blancs al desert de Sonora, a Mèxic, o de negres, a la Patagònia, perquè no sigui dit que no hi ha roses negres.

Aquest mimetisme no és més que una prova de la seva discreció i respecte per l’entorn, on viurà fins que noves pluges el vagin dissolent poc a poc o  que els habitants dels voltants l’arrepleguin per convertir-lo en souvenir. I… je me’n souviens d’ell cada vegada que assaboreixo un plat de cous cous, veig la imatge d’una duna o faig escolar un grapat de sorra per entremig dels dits. Però, sobretot,  quan m’arriba la flaire dolça  de gessamí a la posta de Sol. Sensacions que em fan reviure els plaers que compartirem. I quan, nostàlgica, el vull recordar, poso la cançó de l’Sting que duu el seu nom.

I dream of rain
I dream of gardens in the desert sand
I wake in vain
I dream of love as time runs through my hand

 

Cloenda

El número 10 és rodó, un número obert a l’esperança de que aquest confinament s’acaba i la llibertat arriba. Amb la il·lusió de gaudir-la, compartint el temps amb la gent que he volgut i no he pogut tenir a prop aquests mesos, després de la cita 10,  m’he esborrat de l’aplicació stoneder. Així que ja no tindré més cites. Espero que aquestes us hagin ajudat a descobrir un nou món i a entendre que les roques ens parlen. No hi ha dues roques iguals, encara que tinguin el mateix nom, perquè cada una s’ha format a partir de històries diferents. De fet són el llibre que explica la història de la Terra, només s’ha d’entendre el seu llenguatge.

He volgut acabar amb una roca que comparteix nom amb una planta, l’adenium obesum, com a homenatge al món de la jardineria que, gràcies al laberint, he descobert quan pensava que ja no tenia interès en descobrir res nou.


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *