Robert Greenford

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Hola xat@s; com que sóc una mica «pendó» , aquesta setmana cada dia dinaré amb una «titi» diferent

Dia 1

Avui he dinat amb una titi originària de l’Índia, tot i que té una mica d’accent italià i molta gent en confon la seva procedència. 
El seu aroma pot ser un pèl afrodisíac, potser per això en alguns llocs d’Europa se la considera filla de Satanàs, tot i que a l’Índia és una «titi» sagrada. Potser  aquesta afluència d’admiradors, és perquè ajuda a curar alguns mals com la tos, la retenció de líquids, el reuma, paràsits intestinals, etc… una joia la titi!!

He mirat el seu passaport i hi posa Ocimum basilicum

Dia 2

Avui tinc una cita per dinar amb una Viola x wittrockiana, tot i que el seu «nickname» és pensament. Es tracta com us deia ahir d’una titi mestissa; resulta que en el seu arbre genealògic, es van creuar en l’època victoriana una Viola tricolor originària dels boscos d’Europa amb una de procedència asiàtica dita Viola lutea; fruit d’aquesta relació intercontinental van anar fent-li noves varietats i cultivars i en podem trobar amb flors de tots colors, siguin o tricolors o monocolor.
La que avui em fa companyia, ja és una mica vella i li queden pocs dies de vida; són d’aquelles titis que viuen poc però tenen una vida molt productiva, fent flor des de novembre fins al maig, de manera contínua tot i que cap al final del seu camí donen una explosió de flors.
Depèn del color de les seves flors, a vegades porta un lleuger perfum, però res a veure amb aquelles parentes boscanes o de marges dites Viola odorata
El que sí que us recomano és que tasteu els seus pètals, en una amanida o per donar un punt artístic a la presentació dels vostres plats Us deixo, que no sé què pensa ara i la veig una mica melancòlica … Potser no per la vellesa sinó per la seva postura ajaguda
 

PD.- amb aquests tiberis, estic engreixant-me com un porc, així que la meva figura esvelta i estilitzada estan en declivi. Potser és per això, que demà només he aconseguit que m’acompanyi per dinar, un cardo borriquero 😉

Dia 3

Perdoneu pel retard en el relat d’avui.
Com us deia tenia cita amb una altra «titi», un cardo borriquero; després d’estar esperant-la a taula durant un parell d’hores, he decidit anar a la seva cerca.  Preguntant, m’han dit que la trobaria a qualsevol marge de camí o carretera, en terrenys erms més aviat secs, o inclús entremig de les runes d’alguna edificació abandonada.
I així ha estat, que m’ha estat fàcil trobar-la. Quan he arribat estava acompanyada d’un seguici de belles donzelles (caps d’ase, sàlvies, conillets) i potser acomplexada pel seu nom, es negava a acudir a la nostra cita; les altres titis  li pregaven que acudís al dinar i finalment ha vingut, però acompanyada de totes elles. Només seure en el gerro d’aigua, ha quedat mig desmaiada, no sé si per la deshidratació que ha patit o per la seva timidesa degut a la denominació popular  de «cardo».
Per animar-la una mica, l’hi he parlat amb el seu nom de pila: Silybum marianum; ella prové d’aquestes famílies tan esteses i cosmopolites com són les Compositae (àlies Asteraceae) És d’un caràcter anual  o bianual, i la podeu veure florida els mesos de primavera; molt estesa arreu d’Europa, regió mediterrània però també la podem trobar a Nord-Amèrica i alguns indrets d’Àsia
És una planta de llegendes; de fet el seu nom específic de «marianum» prové de la llegenda de que la verge Maria per tal de fugir de les tropes d’Herodes, es va amagar entre les fulles dels cards, i dels pits de Maria van caure unes gotes de llet damunt les seves fulles, esquitxant-les de taques blanques;  potser per això, durant anys, es recomenava a dides i demés ja que deien  que afavoria la secreció de llet per amamantar
Llegendes o no, el què si s’aprofiten,  són les seves propietats medicinals : anti-cancerígen, anti-inflamatori, regulador de la glucemia, per la ressaca, pedres al ronyó i sobretot per problemes hepàtics, o inclús intoxicacions amb bolets verinosos
Totes aquestes propietats , en deriven de les seves fulles, però també el seu fruit pot ser utilitzat com a droga.
Tota una sorpresa 😍… interessantíssima la titi !! malgrat el seu aspecte esquerp amb aquestes punxes marginals de les seves fulles i tiges.
He intuït, que acariciar-la seria un perill, però no em canso de mirar les seves flors ; segurament, al ser tan beneficiosa per la salut dels animals, es defensa d’aquests depravats que se la volen cruspir sense compassió; és molt especial ella, reclama la seva atenció amb aquesta bellesa floral, lleugerament perfumada
A veure si demà aconsegueixo treure-me-la del cap i puc convidar una altra titi a taula
Bon apetit

Dia 4

Bon profit, xat@s
Dinar de DIJOUS, amb tota una «top model» 😍.
Com us comentava ahir, després de la cita amb la Silybum marianum, vaig buscar una nova titi pel Greender; pels que no esteu a «la page», es tracta d’una aplicació per lligar, com Tinder, Scissr Grinder, però a Greender envés de trobar titis amb sang, trobes meravelloses titis amb saba bruta i saba elaborada!
Doncs bé, després de flirtejar-la, avui ha vingut aquest «bellezón» d’1,80 m. , flors blaves, pètals molsuts, fragància fresca …, he flipat sincerament.
Es diu Rosa ‘Pacific Dream’ però utilitza altres sinònims com R.’Blue For You’, R.’Pejamblu’ o R.’Ellerines Rose’. Com ja sabeu, aquest món dels concursos de bellesa arreu del món fa que depèn del país on es patenti la nova obtenció, agafi un nom o un altre, per complicar més aquest món vegetal.
La meva rosa d’avui, pertany al clan dels rosers polyantha o floribunda, és a dir que concentra un grup de roses en una inflorescència apical. Aquesta titi va néixer el 2001 al Regne Unit; el seu pare-obtentor és un gran productor de roses, Peter J. James, que va creuar la Rosa ‘Natural Beauty’ (un híbrid de tè rosat) pol·linitzant-la amb un roser enfiladís, ‘Rosa Summer Wine’ (rosa vetejat)
En aquests concursos de les «miss» dels jardins, es busquen sempre una sèrie d’aspectes a l’hora de puntuar; un dels factors que es valora és el color i en aquest cas costa molt de trobar una rosa natural de color blau. Aquesta potser ho aconsegueix en el moment que la flor ja comença a estar massa oberta i s’obté un to de blau clar, havent passat abans, per un to més blau «Ardoise».
Jo ja no sóc gaire objectiu per poder valorar el seu color de flor, però em sembla d’un to malva vetejat; després d’acosar-la amb la mirada m’ha arribat un perfum embriagador, barreja de cítrics i mel i em té als seus braços (compte que punxen)… me la menjaria tota sencera!!
Essent com és, i totes aquestes «miss» de les roses ho solen ser, és una titi que enmalelteix sovint, fongs com el Mildiu o el rovell o també es veu assetjada per pugons i alguna euruga.
Ja li he dit que si es queda amb mi,  la cuidaré força, engreixant-la a l’hivern amb una bona matèria orgànica, situant-la a sol moderat i en una situació ben airejada.
Us deixo, que se m’acumula la feina
Robert Greenford

Dia 5

Dia 5

Hola, avui divendres finalment he dinat amb una australiana, d’aspecte una mica gris i sec, però que té la seva gràcia si li saps treure profit
És de silueta arrodonida i compacta, complexió arbustiva de fins a 1 m d’alçada. Li agrada prendre el sol, i em comenta que no beu gaire , prefereix quedar-se sense reg, al hivern o en èpoques plujoses sinó agafa fongs als peus !
A més , no és una titi tan «gourmand» com la Rose d’ahir, de manera que es pot instal·lar en terrenys àrids i pedregosos, inclús en zones amb salinitat ambiental
És una mica fredulica, de manera que m’ha demanat que no li fagi patir gelades llargues, només puntuals i no molt baixes (-3*C)
També prové d’aquestes famílies tan nombroses (Compositae); al seu passaport abans hi posava Calocephalus brownii, però ara li han canviat el nom per Leucophyta brownii
Cap a finals de primavera treurà les seves flors grogues, que poden recordar a l’espernallac, però si l’aneu retallant perque agafi bones formes no n’obtindreu gaires flors
És apreciada per la seva estructura quebrada de tonalitat argentada, amb  aquestes fines tiges que té, cobertes de fulles escamiformes de color gris-blanquinós. Això fa que els amics floristes l’utilitzin pels seus treballs texturals
Jo li he dit, que si es queda al meu jardí, la posaré entremig de titis aromàtiques, com Lavandula, Rosmarinus, Santolina, Salvia,… i també vivaces, com Felicia, Iris, Knautia… simulant un «Mixed border» mediterrani
Així que ja veieu, potser en solitari té aquest aspecte de titi freda i grisa, però si la poseu en bona companyia és d’aquelles que ressalta l’aspecte de les seves amigues.
Bon profit , xat@s !
Robert Greenford

Dia 6

Dissabte 2 de maig
Avui m’havia citat amb una d’aquestes titis de cabellera llarga i rossa (groga); els que em coneixeu una mica, ja sabeu que les rosses exuberants no són gaire el meu tipus; no sé, m’enfarfeguen una mica, i no m’agrada que al meu jardí hi hagi titis que ressaltin sobre les altres.
És  per això, que envés de tragar-me tot un dinar amb aquesta rossa exuberant, he quedat per un simple aperitiu.
La veritat és que amb aquesta alçada floral 1,20 de tija, la seva gran flor de color groc potent i la dolça i suau fragància que emana (sobretot al capvespre), no m’estranya que la rondin tants moscardots, abelles i d’altres insectes necessitats de pol·len.
En la breu cita mig campestre, la rossa en qüestió, de nom Iris ‘Harvest of Memories’, és d’aquelles que prové d’una     fecundació creuada i bastant complicada; es va hibridar el 1984 per Lloyd Zurbrigg a California. En la nostra baixa cultura botànica, no som gaire fans del cultiu d’Iris, però en contrades més apassionades pel món de les «titis», existeixen nombroses associacions d’amics dels Iris, i es realitzen concursos per exposar i valorar les noves obtencions.
Els Iris són «titis» rizomatoses (part de la seva tija jau soterrada i acumula reserves) L’època bona per fer-ne divisió és a l’estiu, després que hagi florit. No enterreu massa aquests rizomes, 4-5 cm bastarà, posicions assoleiades i evitant excessos d’humitat. Compte també amb els devoradors: llimacs, caragols i àtacs de trips a les fulles
Encara que sigui groga, no confondre amb els Iris pseudoacorus, d’ambient més aquàtic
Us deixo a vosaltres que aduleu aquesta rossa, jo n’estic empatxat!
Bon profit!
Robert Greenford

Dia 7

Àpat de diumenge

Avui és l’últim sopar, un àpat quasi espiritual
 
En l’àpat d’avui no m’acompanya cap especímen de Titi; només un mòbil fet amb arrels, tiges, fulles, flors i fruits. Així és que  no puc descriure la bellesa o la procedència de ningú però si que us vull transmetre, l’agraïment que tinc envers qualsevol d’aquests especímens que m’han acompanyat en les cròniques d’aqueta setmana
 
Els que em coneixeu ja sabeu que camino i he caminat en aquest món bastant en solitari, però no vol dir que em senti sol. Sóc conscient que cap d’aquestes Titis del Regne Vegetal, pot substituïr el tacte, les paraules, les emocions o els plaers que ens transmet la figura humana, o inclús la d’un ésser viu del regne animal. Però el que us vull dir és que la presència en mi de qualsevol d’aquestes Titis, m’aporta una companyia tranquila. Esmorzar amb un ramet de frèsies recent collides, dinar sota l’ombra d’una parra al mes d’agost o estar al sofà de casa al costat d’una simple kèntia, fa que el meu camí tingui els seus marges més fornits
 
A alguns us sonarà com a cas psiquiàtric d’una urgència inmediata, però recordeu alguns dels molts manuals de signatua psicològica, que introdueixen la jardineria com a teràpia per la humanitat. Regar, nodrir, trasplantar, observar com creix, recollir-ne un fruit o una flor, desparasitar o protegir de les malaltíes, … tot són actes que fem per cuidar aquestes Titis. A vegades ho fem per intuïció al veure que pot passar sed; altres ho fem d’una manera interessada o a vegades per una simple necessitat.
I ara us pregunto : hi ha gaire diferència amb les relacions humanes?
Quan estimeu a algú no genereu totes aquestes accions de regar, nodrir, etc que parlavem abans?
En el fons es tracta d’estimar i ser estimat en retorn. I això és el que fan aquestes Titis que a vegades sense dedicar-lis la més mínima atenció, ens donen un alè d’oxigen pur o aquell oli essencial que curarà el nostre malestar.
Potser al llarg del meu camí he estat un covard, substituïnt a vegades, l’amor humà per aquest amor vegetal , sovint incomprès. També us he de dir que el desamor vegetal és difícil de que arribi, segurament perque la intensitat en la relació fa que les ferides no siguin tan fortes com en el desamor amb els humans. El fet és que per cobardía o per simple gratificació, estimo i estimaré a qualsevol de les comensals de taula que pogui arribar.
I us demanaria a vosaltres, que no deixeu d’estimar-les també, si us plau. Conegueu tantes Titis com us fagi falta; algunes passaràn per la vostra vida de manera fugaç, d’altres s’instal·laran en el vostre jardí d’una forma definitiva, i segur que moltes desconegudes veureu com encara us miren quan ja hagueu fet tot el camí. Estimeu, estimeu i estimeu, fins quedar sense saba si fa falta.
 
Merci a totes les Titis d’aquest planeta, però sobretot gràcies a tots els ulls que m’heu llegit aquesta setmana. Sense el vostre agraïment o la vostra presència anònima, no m’haurïa sentit tan acompanyat.

Dia 8

Dilluns dinant amb una altra «top model»
Ho sento però no m’he pogut resistir a la seva bellesa i he pecat convidant-la a la taula i fotent-li mà per sobre els seus p….. pètals.
Es diu Rosa ‘Darcey Bussell , nom dedicat a una ballarina anglesa que va fer carrera a finals dels 80 i 90.
Si la Darcey ballarina ha estat guardonada amb centenars de premis, la Darcey floral, no es queda curta, doncs per tot el món ha guanyat varis concursos de rosers, RHS England, Bitmore USA,….
Es tracta d’un roser arbustiu, tipus anglès , és a dir, que creixen d’una manera més compacta de forma natural, ja siguin baixos (per fer bordures o mixed border) o de port més alt (per emparrar en murs o postes) com és aquest. La majoria de rosers anglesos, es caracteritzen també perque funcionen bastant bé amb exposicions semi-ombra, és a dir que amb 4-5 h de sol directe al dia, serà suficient per obtenir una bona floració
L’obtentor d’aquesta Titi, és David Austin, qui a la dècada de 1950  quan encara era un adolescent , va proposar-se crear la rosa més hermosa. Totes les reconegudes roses «Austin» tenen un estil col·lectiu, flors fragants i nombrosos pètals distribuïts amb una geometria orgànica espectacular . La ‘Darcey Bussell’ a més té aquesta transformació en la seva flor; al principi els pètals exteriors envolten el centre de la rosa formant un cercle perfecte i comforme es va obrint forma una roseta de pètals en espiral de quasi 15 cm de diàmetre. També el seu color varia, d’un tó vermell carmesí al inici a un color tenyit de malva quan la rosa queda oberta. És una vedette, però, de peduncle curt, així que no li demaneu gaires composicions florals que requereixin tenir certa alçada compositiva
La podeu cultivar en un test generòs, i l’alimenteu força , com a una bona gourmand que és; si aneu tallant les flors marcides, us anirà florint al llarg de tota la temporada que es pot allargar fins l’octubre.
Què? A que vosaltres tampoc us podeu resistir de dinar amb aquest «bellezón» i d’acostar el nas a la seva «dulce flor? 😉
Robert Greenford 🌱

Dia 9

Bona tarda de dijous
Dimarts i dimecres no us vaig explicar res de les meves conquestes amatòries. Ho sento però la cosa se’m en va anar de mare!!!
Després de pecar amb la Rosa ‘Darcey Bussell’ he re-pecat amb un grup de titis asiàtiques. Primer va ser una que em mirava amb aquest port exòtic, després un altre que tenia un color especial, l’altra que em va provocar amb la seva flor  més grossa…, total que l’assumpte es va complicar, ja no per problemes de cultura sinó per un tipus de cultiu diferent, de tal manera que vaig acabar amb totes elles al costat del llit. Si, si, ho heu sentit bé i és que a elles no els hi agrada estar a la intempèrie del nostre clima temperat, i per això les he hagut de protegir dins de casa, imitant un clima tropical húmit.
I és que com us deia són originàries de les selves humides del sud-est asiàtic, concretament en països com  Filipines, Indonesia, Thailandia o Taiwan ( veure illa Orquídia). Us estic parlant dels «phal» o dels Phalaenopsis, gènere d’orquídies que ha quasi ha eclipsat a totes la seva parentela familiar.
La família de les orchidaceae és la família botànica més gran, amb més de 850 gèneres, més de 25000 espècies, i un sense fi d’híbrids i cultivars; de fet també hi ha orquídies autòctones a les nostres contrades, des de la desembocadura del Llobregat a climes de muntanya dels Pirineus, però és clar, a les titis de casa sovint no els hi donem tanta importància com a les titis al·lòctones…. ai els humans alienats!!!
Sí que és veritat que els Phalaenopsis  tenen una floració molt més espectacular, més prolongada i amb una vegetació més persistent i més elegant, però vaja que tant més, més, més, tampoc és motiu per ignorar les nostres orquídies endèmiques.
Encara que avui us parli de Phalaenopsis , potser jo mateix m’estic equivocant al reconèixer aquest grup que m’acompanya; el gènere Phalaenopsis el componen més de 60 espècies i nombrosos cultivars, fruit de moltes hibridacions interespecífiques; però també es fan híbrids entre altres gèneres d’orquídies, com Cleisocentron, Vanda, Doritis,…
Alguna d’aquestes fresques que jauen prop del meu llit, podrien no ser Phalenopsis sinó xDoritaenopsis !!! (Doritis x Phalaenopsis)
Costa molt de poder-les batejar amb el seu nom científic sagrat i és que s’assemblen tant i tant que a mi m’és impossible encertar.
En general els xDoritaenopsis refloreixen en la mateixa vara floral i per això no l’hem d’eliminar després de que passi la flor, simplement en tallem la part del peduncle seca. També les flors d’aquest híbrid, surten en més quantitat i duren més que en els híbrids interespecífics de Phalaenopsis. Ara bé, els Phalaenopsis solen tenir una flor més oberta i de mida més gran
Enfí, una mica d’enrenou esbrinar aquest fil genètic!! Així que deixeu-vos de xafardejar  els embolics de llençols que hi ha hagut en el seu passat i dediqueu-vos a admirar i saber cuidar-les bé.
Elles necessiten molta llum però mai sol directe, així que apropeu-les a finestres orientades a E o W i protegides per cortines translúcides. Requereixen temperatures entre 13 i 35 graus C; us recomano que durant el dia les tingueu entre 20-25 C i a la nit entre 15-20, així estimulareu la seva floració; jo quan ventilo la cambra cada matí d’hivern , ja els hi provoco aquest canvi tèrmic sobtat i potser ara és quan més reflorides estan.
Malgrat educar-se en ambients humits ( són titis epífites en selves tropicals), no les ofegueu amb massa aigua, sobretot no embasseu aigua entre les seves fulles; jo els hi preparo un bany d’uns 45 min amb aigua tèbia-calenta fins a mig test 1 sol cop al mes. A vegades també les polvoritzo si tinc calefacció o aire circulant. Encara que us diguin que són titis de tracte difícil, amb mi es porten la mar de bé, i malgrat que les tingui oblidades durant dos mesos, quan arribo a casa m’esperen totes així de ben vestides i formoses.
Espero sabeu disculpar la meva disbauxa d’aquests darrers dies, però és que se’m va acumular la feina a la vora del llit i no puc deixar desatès aquest harem de magnífiques acompanyants; ja m’enteneu, no?
Robert Greenford

Dia 10

Àpat núm 10
Avui, per recomenació d’un col·lega qui adora aquest tipus de titis, he convidat a taula uns especímens d’una mateixa tribu africana
Aquest amic, sabent que els meus gustos en la matèria són quasi al altre pol, em va dir : «deixa que passin uns dies amb tu i veuràs com els hi treus suc».  Irònic el noi, doncs m’arriba amb quatre peces més seques que la australiana del altre dia. Tonto de mi, no vaig caure, que em parlava de quatre titis suculentes
I així va ser que les vaig entestar en petits recipients de terracota i les he mantingut protegides de les baixes temperatures del hivern temperat. Tampoc em vaig arriesgar a exposar-les a ple sol d’estiu, de manera que he evitat les fortes radiacions de quan el sol crema
Perdoneu, que no us hagi presentat!!
Són les Gasteria, gènere de la família de les Xanthorrhoeaceae, composta per una vuitantena d’espècies, amb alguns cultivars i híbrids; inclús s’han fet hibridacions amb el gènere Aloe (xGasteraloe sp) Costa doncs especificar-ne el seu nom exacte, i potser totes aquestes de taula són cultivars d’una mateixa espècie. Com deia, són originàries de les regions àrides de l’Àfrica meridional, on ens trobem un clima tropical sec
De fet s’assemblen als Aloe, però aquí ens trobem que el periant (conjunt de la part estèril de la flor) està soldat en forma d’estòmac, d’aqui aquest nom de Gasteria. En aquest periant, no trobem sèpals i pètals, sinó que hem de parlar en tot cas de tèpals, com quan observem el periant d’un tulipà
De moment, cap d’elles m’ha mostrar la seva flor,  deu ser que no les escalfo prou (amb perdó), però ja m’està bé, perque potser distorcionen aquest ordre compositiu de les seves carnoses fulles; ja sabeu que m’agrada una mica d’ordre dins la natura antropitzada, i aquestes Gasteria estàn tan ben ordenades !!
Les fulles de forma lanceolada creixen a banda i banda d’un eix central inexistent. Hi ha que són més afusades, d’altres d’àpex més arridonit, amb vetejats de tons blanquinosos o verd més clar, puntejades algunes, …. tot un sortit que no sé si és per aquesta variació progressiva, per aquest esquelet tan equilibrat o pel fet de saber que viuen gastant poc, fa que me’n hagi enamorat amb el temps.
No sé si els hi podré treure gaire més suc, però de moment, totes elles han fet que canviés els meus gustos tan acotats;  i és que ampliant el ventall,  la vida al final resulta més agraïda i agradable. Recordeu estimar sense límits d’origen, raça, color, olor o adaptació , i sobretot sense cap por al què diràn d’ altres.
Robert Greenford 🌱

Dia 11

Després d’aquests últims dies d’excessos amb el grups d’exòtiques asiàtiques i les titis africanes d’ahir, avui he necessitat ajuda d’una titi sanadora. Recomenada per la sabiduria popular que deriva ja dels mateixos egipcis ( papir de Ebers 1500 aC), he acudit a salvar-me amb la Salvia officinalis. Potser el mateix nom deriva del verb  «salvare»,  i és que no cònec cap altra titi en aquest món que pogui sanar tants i tants malestars. Us allisto uns quants dels seus poders curatius :
– calmant, alleugerant sufocacions
– per la suor excessiva
– alïada de problemes menstruals, sobretot en la menopausia
– anti-inflamatori, fent gàrgares, desinflama problemes bucals o de faringitis, inclús la podeu usar com a dentrífic i per la halitosi
– També s’usa per dolors musculars, o per problemes de reuma o artritis.
– anti-sèptic, cicatritza i desinfecta ferides
– digestiva, evita flatulències i vómits; també per calmar problemes de gastritis o «hernies de hiato»
– ajuda a regular el sucre a la sang
– pel cansanci mental i apatia
 
No em digueu que no he encertat amb aquesta gran medicinal!!! . Ara bé, com tot en aquest món amatòri, heu d’evitar no abusar d’ella i deixar que us cuidi amb les seves dosis i formes precises. Compte que pot tenir efectes neuro-tòxics, hepato-tòxics, pot provocar espasmes i convulsions; així doncs, abans de devorar-la apassionadament, mireu si convé usar fulles on hi ha molts d’aquests principis actius, tiges o flors. Vegeu també si cal fer-ne infusió, maceració, ebullició, destil·lació…
 
Aquesta sàlvia és originària de la zona mediterrània, però el seu fàcil cultiu l’ha fet emigrar a jardins i explotacions arreu del món.
Podem trobar doncs, diferents subespècies i diferents cultivars; a la península ibèrica trobem la subsp. lavandulifolia que es caracteritza per tenir una olor amb notes d’eucaliptus i ser menys amargant que les Salvia officinalis d’altres contrades.
Tot i tenir un port arbustiu, no és una espècie gaire longeva (7-8 anys) amb excepcions com la d’avui que porta 17 anys plantada a la meva vora; us recomano doncs un clima més aviat sec, terrenys àrids i pedregosos, sense necessitat de regar després del primer any d’implantació si hi ha prou profunditat en el terreny.
Us recomano que li retalleu la cabellera florifera un cop comencen a caure els seus pètals lila-rosats, ja que si cauen damunt les fulles, aquestes enmalalteixen amb problemes de fongs; una altra solució és bufar-los, però millor aprofiteu el moment per retallar amb una tisora de dues mans i així reduiu el volum i li doneu una bona forma.
Combina a la perfecció amb d’altres aromàtiques  de clima mediterràni com Lavandula, Helichrysum, Rosmarinus,…. i també la podeu usar en mixed-borders combinada amb altres vivaces més florals. Existeixen cultivars ‘Purpurascens’ i ‘Variegata’ que amb els seus colors de fulles, ajuden a armonitzar millor les games de colors elegides.
 
A part de les seves múltiples propietats medicinals, també s’utiliza en cosmètica i gastronomia. Jo avui m’he fet uns «spaguetti con salvia e burro» , mmmmm strepitozzo !!!
Buon apetitto a tutti
 
Aisss, que tinc convulsions!! O millor dit, palpitacions 💚💚💚
 
Robert Greenford

Dia 12

Bona tarda Avui us escric tard i trist, després de l’estranya experiència d’avui; em sento realment malament tal com m’he comportat amb la titi que m’acompanyava a taula. Jo us prometo que li he seguit el seu rotllo i he fet tot el que ella m’ha demanat… -«toca’m, toca’m,.. una mica més avall…, ara olora’m, refrega’t amb les meves flors, tasta’m … i per acabar, vull que em deixis ben penjada!!». Vosaltres creieu que és normal en una primera cita us proposin aquests jocs? Jo que sóc un clàssic galàn,  bastant apassionat per totes elles és cert, però no vull arribar a aquestes pràctiques tan extremes! -«siiiii, deixa’m de cap per avall que així em conservo millor, resisteixo més  i puc durar més i més i més». En fi, com a bon devot he sucumbit als seus desitjos i ho he fet. Pel seu nom de pila castellà, va cridar la meva atenció només escoltar la seva veu: -» hola xato, em dic Alhucema», amb aquesta mica d’accent àrab en la seva etimologia popular. També em va encisar el seu perfum,  més en les seves fulles, que en les seves flors. I em va agradar el to del seu fullatge, un verd-grisós apastelat, que el combina harmònicament amb el blau-lilós, també apastelat,  de les seves inflorescències. I potser, el que realment em va interessar, va ser la seva essència, doncs d’ella se n’extreuen olis amb principis actius i molt usats en perfumeria. Indagant amb més profunditat, resulta que és de la mateixa família que la titi d’ahir (lamiaceae) i estan acostumades a viure en indrets bastant similars. La Lavandula dentata d’avui, és doncs d’origen mediterrani, en zones més aviat costaneres per davall dels 500 m d’altitud, a diferència d’altres lavandes que poden viure a 1200 m d’altitud. Curiosament a aquesta, els francesos n’hi diuen «lavande anglaise» i és que en els jardins anglesos s’utilitza per vestir-ne els parterres combinant-la amb altres vivaces, i inclús també es pot veure retallada a manera de petita tanca vegetal. Malgrat tot, és apreciada per la seva floració, sobretot per la duració de la seva flor, doncs quasi tot l’any la veiem florida, a diferència de l’espígol (Lavandula angustifolia) que només fa una floració a l’estiu, encara que d’una  manera més espectacular que la dentada. La diferència cabdal està en la fulla, que aquí apareix amb el marge ben dentat i no és continuo com el de la L.angustifolia (sin. L.officinallis. ) A vegades les podem trobar hibridades entre si (Lavandula x  intermèdia) En realitat, jo crec que aquesta meva d’avui, té el nom una mica més llarg Lavandula dentata cv. Candicans i es que sense el ‘cultivar’ la fulla té un color més verd que no pas gris. Acabo aquesta crònica una mica confós per aquestes pràctiques que semblen més típiques d’un depravat que d’un bon amant de les boniques acompanyants d’aquests dies. Potser necessitaré una mica de teràpia… hauré de buscar una bona titi per consolar-me.
Fins aviat

Dia 13

En primer lloc us demano perdó per deixar-vos sense notícies aquests dies; us prometo que no he tingut cap ni una  cita des de dilluns, ja que m’he reincorporat al món laboral i allà quedo ben fart de veure desenes i desenes de titis diferents durant tota la santa jornada!!
Però aquest matí en sortir de casa, la veïna treia el cap per la finestra i m’ensenyava una llarga cabellera de petites flors blanques tan i tan fragants que no me l’he pogut treure del cap en tota la jornada. Ara al vespre, en arribar, l’he convidat a un sopar romàntic, música, espelma i copa de vi incloses.
La pobra deu tenir un trastorn de personalitat, doncs alguns li diuen «falso jazmín», d’altres «jazmín chino» i d’altres «jazmín italiano», o «jazmín de leche», o «jazmín estrella», o «jazmín hélice», o «jazmín siempreverde», ….prou,  quin embolic això dels noms populars!!
Jo l’anomeno pel seu nom de passaport: Trachelospermum jasminoides , o antigament Rhynchospermum jasminoides.
Els que li diuen «jazmín chino», tenen part de raó doncs és originària de Xina, Japó, Korea,… «jazmín hélice» també, doncs la seva flor té aquesta morfologia, igual que la forma de les flors del seu clan familiar: Apocynaceae, com pot ser el baladre
Lo de «jazmín de leche», ha de ser pel làtex blanc que desprenen tiges i peciols quan li fem una ferida, làtex que per cert, m’ha desgraciat de per vida la meva camisa de seda verda amb la qual m’he mudat per sopar amb ella…, no marxa ni amb els millors detergents!
Aquesta veïna és curiós que pot viure en un habitacle súper reduït (ex 50 cm), i seguir fent tiges fins a 10 m d’alçada. Les seves fines tiges s’enreden entre elles formant una espècie de rastes; millor les desenredeu des de bon principi, amb l’ajuda de tutors, gelosies, filferros… doncs si voleu que us tapi un mur o paret no disposa ni de ventoses, ganxos o arrels adventícies.
Al no perdre la fulla, la titi queda sempre molt ben vestida i si us atreviu i teniu dots topiàries, la podreu modelar com us doni la gana.
No l’orienteu a ple sud, perquè la forta radiació prolongada, us la deixarà esclarissada i de fulla més reduïda; per tant millor orientar-la Est o Oest. Pot aguantar temperatures fins a -12 C, cosa que la resta de gessamins d’olor no solen arribar a aguantar.
Malgrat que la flor és el seu punt fort de seducció, super penetrant però de curta durada, a mi també m’entusiasmen els seus fruits de finals de tardor, per realitzar algunes decoracions de la llar o el Nadal.
Aisss no us explico com hem acabat el sopar… dèu ser que la seva flaire té poders afrodisíacs!!
Bonne nuit , chers amis.

Dia 14

Bon dia!!
Matí de diumenge brillant, no pel sol amagat rere els núvols, si no per la titi que m’acompanya avui. És una d’aquestes belleses de trets tan i tan exòtics, amb una  pell ben negra, un port súper elegant, discreta, però que crida sempre l’atenció entremig d’altres mosses més verdes.
Ha vingut a esmorzar, des de l’Àfrica tropical, tot i que la que m’acompanya avui, ha passat per diversos retocs de quiròfan als vivers holandesos, que des del 1996 la van començar a passejar per passarel·les botàniques a escala mundial.
M’encanta el seu nom vulgar pronunciat en anglès «tzi-tzi plant»… és tan sexy!! Però vaja que el nom complet de la tzi-tzi és : Zamioculcas zamiifolia , i el cultivar amb aquesta  pell de banús, es diu ‘Raven’
És de la gran família de les araceae, com moltes de les africanes de clima tropical humit; alguns fito-fanàtics la  inclouen dintre de les falgueres i d’altres dins les suculentes. I és que les seves fulles són bastant carnoses, fet que la fa sobreviure amb poc reg i altres cures de manteniment. De fet és la planta recomanada per aquells despistats i despiadats, que volen una titi a casa, sense haver-la de cuidar gens. I realment pot ser així, ja que amb un reg mensual i una mica d’adob líquid, farà que la tingueu així d’espectacular. És fredolica, de manera que mai la tingueu per sota els 12 C positius; li pot tocar inclús el sol, però també pot situar-se en espais amb poca llum.
Sobretot no us excediu amb els regs, ja que podrireu el seu rizoma. Aquest rizoma s’engrosseix molt en l’època de repòs, de manera que us pot deformar o esquerdar el test on la tingueu cultivada.
Per cuidar aquest cutis tan negre que té, m’ha demanat que mai, mai, li posi cosmètica industrial (abrillantadors floristes) , simplement amb un drap mullat d’aigua i una mica de cervesa, li tregui la pols que pugui haver-hi damunt la seva brillant epidermis.
A vegades pot tenir atacs de paparazzis disfressats de caparretes cotonoses, però si feu com jo que no li trec els ulls de sobre, a la mínima presència d’algun d’aquests incontrolats, amb el mateix drap que li netegeu el cutis, les podeu aniquilar.
Ais!!! No em digueu que no sóc afortunat!! Despertar amb la companyia d’una titis tan brillant! És com un esmorzar amb la Naomi Campbell ; us deixo que m’ha guinyat l’ullet i no sé què deu voler ara 😉

Dia 15

Lo d’avui, ha sigut un fast-food amb una australiana provinent de la illa de Norfolk, on hi trobem un clima tropical humit. Tot i que pot arribar a superar els 60 metres d’alçada, l’exemplar d’avui no aixeca ni dos pams de terra, doncs es tracta de quasi un bebé.
En aquestes edats, és millor que es quedi dins de casa i esperar a que fagi el canvi, per deixar-la campar per terrenys de climes suaus, on no corri el perill de les gelades constants. És per això que protagonitza el paissatge de llocs costaners, com a la badia de Pollença o a la illa de Gran Canària, on s’ha arribat a assilvestrar de tal manera, que amenaça la seva rica vegetació endèmica.
Tot i que el seu nom popular és «pino de pisos», no es tracta ben bé d’una espècie del gènere Pinus. Si que té rasgues d’una conífera o resinosa, però en aquest cas pertany al gènere Araucaria. La d’avui tinc dubtes de si realment es diu Araucaria heterophylla o Araucaria cilindrica, ja que quan són així de bebés, costa bastant diferenciar-les. Segurament dèu ser la A.heterophylla, ja que està més comercialitzada i  és més resistent al «fred». Però vaja que les dues espècies es comercialitzen com a planta d’interior quan tenen curtes edats.
El nom d’Araucaria prové de «Arauco», regió xilena on hi creixen boscos de Araucaria araucana; si teniu l’ocasió no deixeu de visitar-los un mes d’agost o setembre, on creen un paisatge màgic quan la neu ha enfarinat les seves capçades. L’araucària es considera l’arbre nacional de Xile, però no podem generalitzar i s’ha d’especificar, doncs la d’avui i altres araucàries, són del continent oceànic
El terme «heterophylla» , defineix aquesta diferència que podem trobar en el seu fullatge. De joves, les fulles són curtes, de forma oval-triangular i amb una disposició poc ordenada; en canvi de més gran, les seves fulles són algo més llargues (fins 1cm) , de forma linear i s’ordenen imbricadament amb una disposició quasi helicoidal.
Aquesta geometria quasi racional, la podem veure també en la disposició de les seves branques, que surten ordenadament a cada verticil (pis) del tronc principal, generalment de 5 en 5, formant els eixos d’un pentàgon. El seu tronc tan recte, malgrat la força del vent litoral, és apreciat per realitzar els màstils de velers.
Es tracta d’una espècie quasi de fóssil vivent, ja que els seus origens daten de fa 180 milions d’anys, en ple periode Juràssic. Com moltes d’aquestes titis pre-prehistòriques, careixen d’una floració vistosa i la que m’acompanya avui, no sé si és nen o nena, ja que es tracta d’una espècie dioica.
Sé que potser per molts de vosaltres, com que careix de flor, fullatge exhuberant o aromes en alguna de les seves parts, us pot resultar poc atractiva, però aquest ordre natural captiva el meu interès. N’estic segur, que si Gaudí l’hagués conegut, potser algunes reixes del Parc Güell, tindrien avui en dia la morfologia de les seves branques ordenades.

Dia 16

Avui dino amb una d’aquelles titis que li agrada viure la vida a «tope» de manera que molts jardiners la consideren flor de temporada, però ja us dic jo, que en unes condicions de cultiu menys estressants i no tan forçades, podria viure uns quants anys en un clima de temperatures molt suaus.
A vegades se la classifica com si fos una varietat de Petunia, però no, no, no!! Ella deriva d’una saga diferent, tot i pertànyer a la mateixa família, les Solanaceae, té el seu pedigrí: Calibrachoa; la d’avui és d’aquelles que ha patit encreuaments i encreuaments entre algunes de la trentena d’espècies del gènere Calibrachoa i és batejada com a Calibrachoa hybrida. Totes elles, com moltes de les solanàcies, són originàries de Centre i Sud-amèrica.
Potser la diferència principal respecte a les petúnies i surfinies, és que la Calibrachoa és més remenuda tota ella. Creix més túpida, entrenusos més curts, fulles més petites i flors de diàmetre més reduït. La flor tampoc és tan atrompetada com en les altres, aquí queda més en forma de platet, amb els seus 5 pètals soldats; hi ha una varietat de colors increïble, liles, roses, blancs, grocs, taronges, vermells…, tons pàl·lids o més intensos, colors purs o vetejats bicolors.
La trobareu al mercat a partir dels mesos d’abril per usar-la com a flor de temporada en parterres, jardineres o cistelles per penjar. Al cap d’uns tres mesos de trobar-la al mercat tota florida, comença el seu declivi, de manera que si la planteu al maig, segurament a l’agost ja us farà més pena que glòria.
En plantar-la diu que li posi un substrat ben húmic, tot i aguantar terres calcàries, vol molta matèria orgànica per poder viure amb tanta intensitat; a més la podeu dopar una mica amb adobs líquids o granulats d’alliberament de tres mesos. Regs localitzats, mai per sobre, cada dia els mesos d’estiu; protegir de pluges intenses (pedregades) i dels vents forts! Exposició solejada però compte que no pateixi set
La barrejaré als testos de la porta de casa, per donar-vos una benvinguda ben alegra, entre petúnies, verbenes, sàlvies anuals, i potser algun clavell moro per protegir-la dels atacs de mosca blanca.
Petons florifers, abraçades d’olor i alenades de mil colors, per tots vosaltres.

Robert Greenford 🌱

Dia 17

Us escric una mica preocupat i és que resulta que a la cita d’avui no he estat gens a l’altura. Ha vingut a sopar una nadiua dels EUA (de Texas o Carolina de Nord) i jo sense estudiar gaire més del seu Currículum, m’he vestit còmodament, amb una samarreta de tirants i uns texans, per allò que sent de Texas, fer una mica de broma; he preparat un remenat d’ous amb pèsols, anous i virutes de parmesà; pa amb tomàquet, botifarra d’ou i aigua per beure. Un àpat quasi de pagès, senzillet,  bastot.
I resulta que aquesta texana desprenia tanta elegància, tanta fragància, tanta lluentor en el seu cutis, tanta presència! Deu haver pensat que sopava a cal misèries, ella que posseeix una saba tan noble!
Ja només veure el seu port tan magna, un es queda impressionat de les bones corbes i formes que pot arribar a tenir. El seu fullatge persistent, coriaci, d’un verd fosc i brillant en l’anvers,  marronós en el revers i d’un tacte avellutat.
I després, quan t’ensenya  la seva flor, un es queda quasi desmaiat; és d’una  fragància exquisida, fresca, inigualable, amb tocs refinats de cítrics. Suau de línies, com si fos una tulipa de mida gran, que gran!, enorme i més quan s’espatarra del tot! I el seu color!!  …wow!!! d’un blanc nupcial, immaculat, delicat!
Es tracta de la Magnòlia grandiflora, la magnòlia o magnolio en castellà. Saber però, que també hi ha altres espècies de magnòlies que en els últims temps, corren pels nostres carrers urbans. Aquestes altres són caduques i a molta gent els hi sembla que no tenen res a veure amb la M. grandiflora. Doncs si, són molt pròximes entre elles, potser no tan nobles com la titi d’avui, però amb moments d’una bellesa que impressiona, com és la floració de la Magnolia x soulangeana o la Magnolia stellata. (Aneu al març a Les Preses – Garrotxa)
Doncs com us deia, em sento tan poca cosa al costat de tanta magnitud. Creix lent al principi, i no us penseu que per tenir aquest port de fins a 25 m d’alçada, sigui gaire longeva; potser uns 150-200 anys i cabut. Prefereix l’ambient de climes frescos, encara que s’adapta sempre que tingui un sòl profund i que es mantingui fresc i sense erosionar. Precisament les seves arrels conforme creix l’exemplar, queden bastant superficials, i caldrà aportar terres orgàniques per cobrir-les i no li quedin descalçades.
No es queixa gaire si li aneu retallant branques per modelar-li la seva figura; n’hi ha de formes piramidals, com en el palauet Albéniz, o en forma de xupa-xup com a Gran de Gràcia. Al c/ del Bisbe 10 i a l’antic Ajuntament de les Corts, també veureu les que potser són les més antigues de la ciutat. I als jardins del Roquer a Arbúcies trobareu l’exemplar més gran de Magnòlia de tot Europa.
I a Montcada Reixac, hi ha una casa de 1905 on dues d’elles emmarquen l’escala d’accés, retallades com si fossin dos grans ous de Pasqua! Quan jo era petit, m’hi enfilava  per les seves branques i m’esvaïa dels crits familiars o les persecussions del meu germà gran. Així que sempre que en veig una, la considero la meva aliada, la que em feia un jaç entremig de la seva capçada, la que em protegia de crits i estirades d’orella.
Si la retalleu a ple hivern, i no deixeu els brots de l’any anterior, li provocareu un avortament florífer; si voleu flors cada final de primavera, intenteu deixar el màxim de finals de branca quan la podeu.
Ah… tant parlar de la seva silueta, fulles i flors, no vull menysprear els seus fruits ni les seves llavors. Cap a mitjans de tardor, una mena de pinyes ovoides, queden farcides d’unes sements que semblen lacades d’un vermell de pintallavis.
Després del sopar de misèries, ella ha mantingut el cap ben alt, emanant la seva bellesa, la seva puresa immaculada i ha deixat perfumada tota l’atmosfera de casa. Però al cap d’unes hores, potser pel desencís que li he fet patir, ha començat a agafar un color més apagat , obrint els seus grans pètals i fent caure els seus grossos  estams, com si fossin llàgrimes de cocodril.
Espero que em doni una nova oportunitat, per vestir d’etiqueta i oferir-li un bon sopar,  amb cava i caviar, si cal!
Robert Greenford 🌱

Dia 18

Eiii col·legues, (…hip) , que s’us passa? (…hip) vaig bastant taja i no sé ni el què estic escrivint (…hip). Això de tanta cita està tranformant (…hip) la meva manera de veure aquest món (…hip) Igual els bitxos de dos potes us creieu que sou millors que la majoria de les titis rastreres que m’acompanyen (…hip) , us penseu que potser podeu viure sense elles, però noooooo, no, no , no ,nooooo, nanai de la Xina, o de Xile o de l’Àfrica sencera(…hip); les necessiteu només pel simple fet de poder respirar, les necessiteu per alimentar-vos i poder crèixer, per crear les medicines que us curaran, per fer-vos la caixeta de fusta on anireu a parar tots,  el dia que deixeu de respirar. Quan veu aparèixer en aquest món, abans de que fossiu «Homo sapiens» ( ja ja quin riure això de sapiens, yo me lo guiso y yo me lo como), doncs elles ja feia milions d’anys que existien; vosaltres, que us considereu tan superiors a elles, que ni us adoneu de lo altruistes que elles arriben a ser, que les heu explotat, manipulat i aniquil·lat sense raonar (i això que presumiu de tenir tanta raó !, em pixo) doncs vosaltres, siii vosaltres, animalets de dues potes, desapareixereu d’aquest planeta (…hip) i elles tornaràn a invaïr tot allò que la humanitat ha creat i no deixaràn res, res, res del vostre maleït rastre. Sou uns desagraïts, uns desgraciats, no sabeu ni el què significa respecte, sou, sou, … sou una gran merda ! (…hip, hip)
 
Zzzzzzz
 
Eii, he begut molt vi, ho sento però ofegava les penes amb ell i ara no distingeixo les lletres del teclat; avui he xatejat amb una que es deia «parra»; us faig un «copiar y pegar» de com ha anat el xat. Us estimo (..hip) ; no deixeu d’existir si us plau (…hip), us necessito ( …hip)
 
Robert Greenford – Hola guapa
Parra – Hola guapo
RG – D’on ve aquest nick?
P – doncs perque m’emparro per les parets, per les pèrgoles o per les espatlleres que em posin al davant. Fins i tot he arribat a emparrar-me al terrat d’un tercer pis. 
 
RG – però et dius així realment ?
P – nooo, a la meva partida de naixement hi posa Vitis vinifera, però tinc molts sobrenoms depenent de com siguin els meus cultivars : ‘Macabeu’, ‘Garnatxa’, ‘Xarel·lo’ (o Chanel 10 segons la Campos) , Moscatell, Rosseti,…
 
RG – i d’on ets?
P – doncs mira, abans de les glaciacions de la era Quaternaria, la meva espècie mare es deia Vitis sylvestris, i s’extenia per quasi tot l’hemisferi  nord; era poc evolucionada amb característiques d’espècie dioica ( peu mascle i peu femella). Degut a aquestes gelades, va quedar reduïda la seva població en zones d’Àsia menor i Caucas. Després d’aquest periode cru, es va anar mutant per convertir-se en l’actual Vitis vinifera. Però a finals del segle XIX vem tenir una altra tragedia que va arrasar totes les poblacions arreu d’Europa , provocada per una plaga : la fil·loxera. Sort vem tenir que els peus americans s’havien mutat de tal forma, que eren completament resistents al atac d’aquests insectes; i desde aleshores, qualsevol de nosaltres provenim d’un empelt sobre la raça americana
 
RG – I com ets?
P – doncs puc ser alta doncs a vegades trec unes tiges que creixen més de 5 m per temporada, o més baixeta i em bategen com a cep; tinc uns circells que ajuden a enredar-me i unes fulles palmatinervies de fins un pam.
 
RG – et puc preguntar com tens la flor, quina talla fas ?
P – Jajajja tots els homes sou igual, només us interessa la talla i no sabeu tot el que una bona titi porta al seu interior. Doncs et dire que tinc una inflorescència llargueta, de petites flors poc vistoses i sense perfumar, però estic segur que quan vegis els meus fruits, no podràs resistir-te!! Quan estiguin madurets i pengin, me’ls agafaràs amb les teves mans, te’ls duràs a la boca i un regalim de most dolç i suau despertarà tots els teus sentits i et faré tornar boig de plaer, perdràs el teu poc seny i et deixaré fora de combat al primer ring.
 
RG – estàs fent pujar la temperatura Parra !
P – jajajja treuràs tan de foc amb mi, que acabaràs al Infern, tombat a qualsevol cantonada i amb una ressaca important
 
RG – tens fills?
P – ui he perdut el compte, en tinc de totes les races i colors, blanquets, rossos, rosats i negres, repartits arreu del món, desde climes secs i calurosos com els del Priorat o SouthAustralia, a llocs més humids i freds com el Rhin alemany.
 
RG – i com ho fas per reproduir-te tan facilment?
P- doncs perque agrado molt a homes i dones, suposo que les de la meva espècie us ajudem a passar les penes quan fermenten els nostres fruits.
 
RG – estàs sana?
P – et seré sincera; agafo sovint fongs, oïdi , mildiu i podridura grisa , i també paràsits com el corc de la vinya.
 
RG – com t’agrada que fòs la nostra trobada?
P – doncs mira, si vols que la cosa acabi bé i treure’m molt de suc, m’has de fer una bona poda al hivern, deixant dos o tres nusos de les meves branques més vigoroses i eliminant aquelles parts més velles; després al maig quan tingui la flor, m’agradaria que em fessis una bona esporga, arrancant-me amb els teus dits tots aquells brots tendres que no tinguin flor i al juliol em despampoles una mica
 
RG – que et despampoli?
P- si, vull que em treguis alguns dels pàmpols que tapen els meus fruits prohibits i així quedin més airejats i poder endolcir-los amb els raigs de sol
 
RG – ets molt sumisa, veig
P – mira, els homes sou així, nosaltres les vinyes, ja ens hi hem acostumat a la vostra manera d’explotar-nos . En estat natural potser ja haguéssim desaparegut amb aquella maleïda fil·loxera. Si no fos pels humans no tindriem aquesta varietat de fruits que ens caracteritza, ni estariem tan valorades pels nostres sucs.
 
RG – envia’m una foto teva
P – ok, però tota nua no en tinc cap ara al maig, al hivern si
RG – val, doncs vestida, però que se’t vegi la flor almenys, com que presumeixes de tenir-la tan llarga, jjejjee
P – ets un obsès Robert  ! Apa té. !!
 
 
RG – wooow , m’encantes. Tens un tó verd molt bónic
P – dons espera a la tardor i veuràs quins tons grocs, ocres i vermellosos arribo a agafar
RG – i el teu tronc, m’encanta també !
P – si, a vegades quan estic nua, la gent em fa fotos i admira lo bella que sóc en la meva vellesa
 
RG – m’agrades, com quedem? Passa’m el teu whats app
P – mira xato, jo sóc discreteta i no em desplaço. Si vols res hauràs de venir tu on em van deixar plantada l’últim cop. 
RG – ok, ‪a les 15 h‬ et va bé?
P – no, massa calor; millor ‪a les 6 h del matí‬
RG – ok, fins demà Parra
P – descansa i no beguis més si vols estar a l’alçada. Bona nit Robert Greenford
 
RG – t’estimo
P – jajjjaja ets un interessat, segur que m’estimes perque vols alguna cosa a canvi
RG – no, de veritat, mentres pogui, et cuidaré any rera any
P – val, però faràs el que jo et mani, ok?
RG – si, el què tu volguis
P – jajajaja, i qui és el submís ara?
RG – als teus peus, dolça Parra
P – a dormir la mona; fins demà Robert
RG – zzzzzzzzzzzzz zzzzzzz zzzz zz
 
 
Robert Greenford 🌱
 
 

Dia 19

Bon dia xat@s

En primer lloc disculpar-me si en la introducció de l’últim relat vaig ferir sensibilitats de lectors; potser vaig ser una mica brusc amb les meves paraules; ho sento, entre el vi i la Vitis, vaig perdre el cap.
Em sap greu dir-vos les coses sense pensar-les abans d’enviar-ho, però potser a vegades cal deixar lliure aquest inconscient i no censurar-lo per cap moral o doctrina.
Després de la trobada d’avui, m’estic  plantejant seriosament això de tenir més cites, ja sigui amb titis conegudes, mig conegudes o totalment desconegudes com és el cas de la d’avui. Amb el frustrat cas de l’altra nit de la magnífica i gran Magnolia grandiflora, ara acabo de dinar amb una falsa orquídia que m’ha deixat totalment descol·locat; rara, rara, però rara de nassos, o de nusos vaja. Una d’aquelles que et trenca tots els esquemes fets, que no l’hi acabes de trobar el punt de com li rutlla el tema, difícil de classificar si estàs acostumat a les estructures clàssiques: rels, tiges, fulles, flor i fruit.
La història de la titi d’avui, comença a través d’una amiga-florista-jardinera, que de fet, és la responsable de què avui us escrigui relats verds (del món del verd, s’entén). Si aquesta amiga no m’hagués presentat les passions i aventures que pots arribar a viure amb qualsevol de les 290.000 d’espècimens d’aquest planeta, segurament la meva vida no hauria estat  tan feliç. Vés a saber si ara no estaria frustrat fent d’extra en un rodatge amb el Robert Redford o posant pladur després del meu pas per una escola d’interiorisme. 
Aquesta amiga va conèixer a la titi d’avui a Costa Rica, tot i que també n’hi ha a altres parts de Centreamèrica. Al cap d’un temps de tenir-la al seu balcó de Fabra i Puig, li va començar a proliferar i amb tanta descendència i poc espai, la va començar a col·locar entre amics i coneguts, com quan et pareix una gata a casa i en comences a repartir les seves cries per no sacrificar-les. 
Li va dur una secció del seu rizoma a una altra gran amiga florista, que la va plantar en una jardinera al seu patí del Poblenou. I aquesta,  ara que la titi estava en «pleno apogeo», tota florida, me’n va regalar quatre vares. 
Li diuen falsa orquídia, perquè ens despista amb  la seva flor de formes exòtiques, però en realitat és una Iridaceae, anomenada també «lirio caminante», i ara entendreu el perquè. Legalment es diu Neomarica gracilis ( jeje, el nom si que fa gràcia).
Des dels seus rizomes, desenvolupa  unes fulles llargues en forma d’espasa que poden arribar a tenir fins a 80 cm, estretes elles. Fins aquí tot normal, no? La raresa és quan comença a florir; en els extrems d’aquestes fulles, desenvolupa una nova plantula lateral que és on floreix, i aquesta part, en agafar pes amb les noves fulles i flors, s’acosta a terra i arrela, creant un nou rizoma i així pot anar caminant per estendre’s. No em digueu que no és espavilada; però clar, els que estem avesats en les morfologies clàssiques, aquest comportament ens sembla estrany, doncs d’una fulla mai en surt una flor, en tot cas pot sortir des d’un fil·locladi, com en el galzerà.
I per rematar-ho, la vaig deixar en un gerro ahir la nit tota florida i aquest matí totes les flors ja no hi eren!! cap ni una!! Això no es fa, home! És fer-li un lleig molt gran a un gran amant com jo, que fa el possible perque aquestes acompanyants se sentin el més còmode possible. Sort que n’havia fet una foto de la seva flor un toc perfumada, de pètals exteriors blancs amb taques marrons, i pètals interiors blaus amb tons marrons.

N’he fet uns quants «esqueixos» o «divisions» (ja no sé ni com dir-ne) i si prosperen us les cediré perquè les adopteu. Necessiten semiombra i climes plàcids, sense freds inferiors a 8-10 C positius. Si teniu un porxo o terrassa la podeu cultivar en una jardinera mateix.
 

En fi, vaig a veure si paeixo aquesta frustració d’avui. Potser ara que avança el desconfinament, deixo de tenir trobades amb  titis vegetals i busco una mica de comprensió en d’altres espècimens més humanes.

 
Robert Greenford 🌱

Dia 20

Avui necessitava una mica de dolçor, algú que m’acaronés i em donés una mica de pau, i m’esvaís els malsons després de les trobades pertorbadores d’aquests darrers dies.
Així és que he buscat una titi prou elegant, serena, de dolç perfum, de mirada alegra i poc complicada a l’hora de tenir-ne tractes.
Tot i que li han canviat de nom recentment, la gent continua dient-li pel seu nom antic, estefanotis. Actualment es diu Marsdenia floribunda així que el nom de Stephanotis floribunda, passa a ser-ne el seu sinònim.
També hi ha una mica de confusió amb els seus orígens. Si bé popularment se’l coneix com a gessamí de Madagascar, es parla que no és exactament endèmica d’aquesta macro-illa, sinó del continent africà. Tampoc ho és de Hawai, com diuen els americans. Sigui com sigui, jo l’anomeno com fan els portuguesos: «flor de noiva» o sigui flor de núvia; i és que no hi mimetisme més clar per una núvia que aquesta immaculada flor!
Blanca marfilada, dolçor perfumada, corol·la estrellada i floració agrupada; així és la seva flor, que sol aparèixer de maig a octubre. Fulla oposada, verd fosc llustrada, bastant engrossida i de forma ovada.
Les seves tiges són com lianes, volubles, i poc lignificades. Es tracta doncs d’una enfiladissa, que li haurem de posar tutors perquè s’enredi.
No li agrada el fred, millor no deixar-la sortir fora quan tenim temperatures per sota els 10 C positius; de fet la cultivem com a planta d’interior, situant-la en llocs amb molt llum però evitant el sol directe. Substrats orgànics i tous. Regs escassos, doncs té fulles semi-crasses i perill de podrir les seves arrels, si provoquem un excés d’humitat.
Malgrat dir-li gessamí, no és de la família dels Jasminum. Pertany a la mateixa família d’aquella titi agessaminada del altre dia, recordeu la Trachelospermum jasminoides de les Apocynaceae? Doncs aquesta també pertany a aquesta família
Ah, en interior costa molt de què ens doni fruit. Però si teniu ocasió, potser en un hivernacle o potser en un lloc molt resguardat, no us sorprengueu si li surten uns grans fruits ovoides i a dins llavors amb filaments, com angelets volàtils.
No sé si és el seu dolç perfum que pot embriagar, els carquinyolis del berenar o la mistel·la per poder-los empassar, que em sento com un maharahà !!

Bona nit!

Robert Greenford 🌱

Dia 21

Aquest matí estava cuidant la vinya; he volgut refrescar-me una mica amb l’aigua que sol córrer per la séquia, però estava completament seca. Sé que de vegades s’embossa en el tram del tros del damunt la vinya. N’hi he atansat a través de farda i esbarzers.
Estava ajupit intentant desobturar el ramal, quan de sobte m’ha inundat un perfum delicat; he alçat la mirada intentant esbrinar qui emanava l’exquisida fragància i en un racó he vist que jeien barrejades les titis que m’acompanyen avui.
No en sé especificar el seu nom, tants sòls que són gramínies, alls i una fragant rosa. Per això avui no dedico l’àpat en concreció, sinó que li escriuré una carta a qui va crear aquesta natura sublim.
«Estimada tu; des de petit t’he observat dia a dia, encara que moltes vegades sentissis que no et feia gaire cas. Et mirava a través de la finestra, veient el teu desig de fer-te gran i estendre les teves branques per rebre’n una carícia que no et vaig saber donar. Potser aquest silenci meu, va fer que perdessis la fe en mi i et fes sentir poc estimada. Sé que t’he ferit a estones, quan el meu cap s’esvaïa en altres distraccions temporals. Però mai he deixat de sentir el teu rastre, la teva passió discreta, el teu altruisme sense mesures.
Jo esperava poder declarar-te algun dia aquests sentiments recíprocs, mentre volia entendre el teu comportament amb la resta de la humanitat.
I ara que ja tinc el cor savi, he comprès que ell, és tot per tu.
No vull anar a dormir sense la teva mirada. No vull despertar sense el teu alè rere el meu coll. Viurem sempre enganxats, per cada estoma teu, per cada porus meu. Et duré aigua en els estius més secs; jauré damunt les catifes que em prepares cada tardor. T’abrigaré quan arribi l’hivern i voldré esnifar la teva fragància quan arribi la primavera.
He tardat molt a dir-t’ho, sabent que mai seria tard, sabent que sempre m’esperaves encara que jo et fos distant.
A vegades sento que sóc ben petit quan em comparo amb tu, que sóc insignificant davant de la teva grandesa i la teva bellesa, però rebosso d’alegria quan sento que no has marxat del meu costat. Gràcies per aquesta teva presència tan constant; tots aquests anys que hem passat junts han estat un regal, però sàpigues que el regal més important és el temps que encara hem de viure junts.
No deixaré d’estimar-te , conscient del teu amor sense mesures. «

El teu Robert 💚

Dia 22

Quina calorassa!! Estem encarant la fi de primavera , però les temperatures s’enfilen i s’enfilen. Per això he buscat una Titi que em refresqués; però ben refrescat, no allò de tastar-la i continuar acalorat.
De sobte he recordat a una d’aquelles fresques a la que li demano companyia tots els estius, allà on sigui, allà on vagi. Sempre té un sortit d’amiguetes diferents per ajudar-me a sufragar els meus fogots. Li he trucat per veure com estava i la cosa ha anat així:

Robert Greenford – Hola menta

Mentha sp – Hola Bob, quan de temps!
RG – si; coses del hivern que a vegades desapareixes

M – home, no del tot !! ; sempre pots excavar una mica i veuràs les meves tiges enterrades, si és que continuo amb vida! He, he, he
RG – he, he, he. Com va tot?

M – fenomenal a aquesta època; estirant rizomes  que després d’aquestes pluges ufanoses, estic feta una fera! Per sort encara no han aparegut aquells maleïts oídium, que se’m posen damunt les fulles i em deixen tota defoliada. Ni les plagues de mosca blanca, que llepen i llepen i em deixen  tota demacrada.
RG – va bé saber-ho. Pots oferir-me algun dels teus serveis?

M – si xato, què et ve de gust?
RG – doncs ja saps que sóc dels clàssics

M – a veure tita-freda, no vols provar cap altra de les meves amiguetes? Ja sé que et costa diferenciar-nos i que totes et semblem fetes de la mateixa pasta, però pensa que després de consumir, cada una de nosaltres et deixarà amb un «final feliz» molt diferent.
RG – ha, ha, ha, va explica’m el menú a veure amb què em temptes aquest cop

M – ok Bob , et comento de les que tenen més serveis i estan més sol·licitades, a les que són més raretes de trobar i no es veuen tant al mercat.
– la spicata: coneguda com a «hierbabuena», amb un aroma més suau, tiges fines i fulles en forma de llança i marge serrat, d’un verd claret
– la x piperita : o la «peppermint»; hibridada de la primera i la M. aquàtica, però també amb altres; de port més ajagut i sabor més intens, tiges més gruixudes i un xic vermelloses, fulles més fosques i rugoses. La pots trobar simple o amb cultivars de gustos diversos, xocolata, pinya, cola, poma…
– la pulegium : coneguda també com a poliol d’aigua o poniol. Fulles una mica lanceolades i marges dentats. Carminativa, relaxant i emenagoga.
– la suaveolens, la menta borda o mata-puces, d’olor desagradable, tiges llenyoses a la part inferior i de rara secció triangular; fulles pàl·lides i tomentoses. Analgèsica, antisèptica i carminativa
– l’aquatica : tot el dia dins l’aigua, estimulant i tonificant. Ideal per guisats i licors.
– la citrata, amb tocs de llimona; vasodilatadora i calmant
– la arvensis, antiga odorata…
RG – para, para!!, quanta oferta reina; esteu que ho peteu

M – sí, i ara que ve l’estiu, més sol·licitades que la «moños». Quina et quedes?
RG – doncs no sé Madame Menta

M – totes et refrescaran i gaudiràs d’una bona digestió i millor respiració; a més recorda les nostres propietats sanadores, antitussígenes, antisèptica, antiinflamatòries, expectorant, aporta calci, potassi i vitamines A,B,C i D
RG – el preu és el de sempre?

M – per tu si Bob; clients que saben apreciar la bona qualitat i que ens fa sentir com a princeses, n’hi ha pocs. Tu ets dels pocs que no ens confon amb aquelles meuques de vorera com la Parietaria officinalis, o amb la bruixa  de la Melissa officinalis, que encara que siguen de la mateixa família (lamiaceae) tenim gustos diferents.
RG – la Mentha x piperita doncs, però totes sou unes grans acompanyants, ja ho saps

M – si, amb mojitos, caipirinyes, sucs de taronja, llimonades, entremig de  postres com gelats, melons, o inclús amb faves o llenties.
RG – mmm se’m fa la boca aigua només pensar-hi

M – aiss que n’ets de babau! Saps Bob, en general tenim l’ingredient principal per fer feliç a la gent com tu.
RG – ah sí? Quin és?

M – som afrodisíaques, com aquella parenta nostra de la Índia que es diu alfàbrega
RG – he, he, he, fa uns dies vaig dinar amb ella

M – mita’l ell, no perds el carro tu!
RG – ja saps les meves necessitats

M – ai Robert, tu el què necessites és un bon «meneo»
RG – jo el què necessito és amor

M- doncs obre els ulls; qualsevol de les del ram te’n donem sense demanar res a canvi
RG – sí, és cert. Tens tota la raó

M- m’agrades Bob, ens saps cuidar
RG – bé, és posar-hi amor també. La meva àvia sempre em deia que és l’ingredient principal per cuinar bé

M – una dona sàvia!
RG – una dona amb un gran cor

M – fins ara Robert; t’envio la piperita doncs
RG – merci Madame

M- amuse-toi !

Robert Greenford 🌱

Dia 23

Avui en sortir de la perruqueria m’he topat amb una titi que també en sortia, i junts hem fet el camí de tornada a casa i hem pogut petar la xerrada:

Robert Greenford – vostè primeraParietaria – grazie mille, signore…….?

RG – … Robert, mi chiamo Robert; ma puoi chiamarmi Bob. És italiana vostè?
P – no exactament, sóc corsa, però també pots trobar orígens meus a Sardenya i a la costa de la Ligúria i la Toscana.

RG – un plaer. El seu nom?
P – Soleirolia soleirolii, de la família de les urticàcies, però em diuen de moltes maneres: parietària, llàgrimes de bebè, llàgrimes d’àngel, herba rastrera de Còrsega, colchón de novia, herba-molsa…
Abans la gent també em coneixia com a Helxine soleirolii

RG – s’ha fet un tint?
P – si, el meu color original és d’un verd intens; m’han aplicat el cultivar ‘Variegata’ de to més blanquinós.

RG – li ha quedat molt bé; es veu jove igualment
P – si, és el que tenim les herbes com jo de creixement ràpid; en climes suaus, desenvolupo tiges tendres, rastreres que busquen la humitat en el sòl, ja sigui en marges de camí, rocalles d’ombra, escletxes, entre passeres de pedra…

RG – i què li agrada?
P – ambients humits però ventilats, amb temperatures suaus, sense gelades i que no em toqui gaire el sol; molta llum, això si, de manera que en espais tancats  em costa transpirar. Detesto que m’entollin d’aigua fins al coll i tampoc suporto que em trepitgin. Encara que sembli una d’aquelles catifes cespitoses, sóc pitjor que la meva companya de fatigues entapissant, la Dichondra repens, que quan la trepitgen massa es comença a marcir.

RG – vostè es veu més delicada si em permet
P – si, m’agrada estar protegida sota l’empar d’arbusts baixos que els hi agradi la humitat com a mi, hortènsies, fúcsies, camèlies… juntes ens entenem la mar de bé, jo creo una catifa com si fos un mulching natural per protegir les seves arrels més superficials i elles em protegeixen del trepig i em donen ombra.

RG – li puc arrancar una petita tija x fer-me un esqueix?
P – millor divideixi’m de mata; sempre tindrà més èxit i anirà més de pressa, amb les vivaces com jo.

RG – espero tornar-la a veure
P -no em moc gaire jo, quan vulgui. Espero no em confongui amb la Nertera granadensis de ca les rubiaceae amb fruits petits de color taronja. O amb la Sagina subulata de ca les caryophyllaceae. Ah i sobretot no es pensi que per dir-me parietària tinc res a veure amb aquella Parietaria officinallis que provoca tantes al·lergies!

RG – ho tindré en compte Soleirolia soleirolii. «Un piacè»
P – «à prestu prestu amicu» 😉

RG – li puc posar una flor fragant damunt la seva tofa?
P – si clar! De Stephanotis?

RG – De Marsdenia floribunda, recentment li han canviat el nom
P – quins enredos, pitjor que els meus cabells!

Robert Greenford 🌱

Dia 24

Fa dies que anava darrere d’una d’aquestes titis del ram medicinal-aromàtic, que viu en un terreny pedregós prop de casa.
Des de fa un mes que li demano una cita x dinar junts, però ella sempre hi posa pegues:
– «Ai, encara no, que no he florit»
– «Avui no, que estic tota mullada»
– «La setmana que ve, que serem en lluna vella»

Ahir, fart de tanta excusa barata, li vaig enviar un  missatge:
– «Mira Espernallac, m’agrades i vull que ens coneguem. O vens demà a dinar a casa, o ho deixem estar fins que aclareixis les teves idees. Ja tinc una edat per jugar amb romanços i aviat em passarà l’arròs.

I amb aquesta contundència per solucionar les hipoteques del cor, ha reaccionat venint avui a taula.
Així que a vegades funciona anar al gra!
Tot i que li diuen de vàries formes, segons la zona geogràfica ( espernallac, camamilla de muntanya, camamil·la groga, herba de Sant Joan, abrótano hembra, cipresillo, guardarropa, …) el seu nom en el registre mercantil és Santolina chamaecyparissus, i en alguns àmbits de les Balears, remarquen que es tracta de la subespècie magonica.
Sigui com sigui, pertany a la família de les Compositae (antiga Asteraceae) . La seva inflorescència en forma de petit capítol la delata, tot i que aquí no hi trobem les bràctees florals gens desenvolupades com en les típiques margarides.
No aixeca ni dos pams de terra, però pot estendre’s fins més d’1 m d’amplada, arribant inclús a penjar les seves tiges, per davall d’un mur o marge.
De fulla petita i imbricada (potser per això el nom de cipresillo), destaca per formar masses atapeïdes de color gris-blanquinós. Tota ella desprèn un aroma molt intens, per alguns individus inclús desagradable, però a mi m’estimula i a vegades m’embriaga.
La flor es pot fer servir per fer infusions, i entre molts dels seus poders curatius, destaca per les seves propietats digestives i estomacals. Segons la tradició menorquina, cal posar en ebullició un nombre imparell de cabeçoles, ja que si és parell pot produir l’efecte contrari i agafar mals de ventre.
A part d’aquesta propietat vermífuga (per matar cucs intestinals) , també és un fort estimulant pel nostre organisme. El vapor de bullir la flor va bé pels refredats. La flor macerada, pels dolors articulars o reuma. La fulla en decocció per esquinços i torçades, ja que en redueix la inflamació.
Es pot usar també com a insecticida natural-ecològic i inclús el podeu posar en armaris i calaixeres per evitar que se us arni la roba.
S’usa per fer la ratafia, i també la veureu per curar les olives. Hi ha creences al Solsonès que plantada al mig d’un sembrat, s’eviten les pedregades que poden danyar el cultiu.
Sigui com sigui, n’estic molt d’aquest espernallac. Personalment m’encanta combinar-la en aquests «mixed-borders» mediterranis, barrejant-la amb altres aromàtiques o vivaces i inclús amb una germana seva, la Santolina rosmarinifolia. Ambdues són autòctones de la conca  mediterrània però s’estenen des de zones costaneres a àrees de muntanya fins a 1200 m d’altura.
Us deixo; sort en teniu que no oloreu la seva flaire, perquè a mi m’està estimulant cada un dels meus sentits!!

Robert Greenford 🌱

Dia 25

Ring!!! Ring !!!!  Riiiiing!!!
 
Helichrysum italicum – digui?
Robert Greenford – hola, espernallac?
 
H – no s’equivoca!
RG – perdoni
H – no hi ha de què
RG – gràcies i disculpi.
 
Ring!!! Ring!!!!  Riiiiing!!!
 
H – digui?
RG – ui, crec que em torno a equivocar. No és a ca les Compositae aquí?
H – si si, però jo no sóc l’espernallac
RG – perdoni altre cop
H – no passa res, la gent ens sol confondre. Tenim un aire molt semblant, sobretot quan florim
 
RG – i vostè es diu?
H – Helichrysum italicum; però em diuen també curri, sempreviva olorosa, ramell de Sant Ponç…,
 
RG – de debò? Estic parlant amb el famós curri? L’original curri? El de la salsa al curri?
H – nooo, que va!! La gent és que xerra sense saber el què es diu!! A veure, sí que desprenc una flaire molt semblant al curri, però si em poses en un guisat, ja el pots tirar que ni els gossos se’l menjaran, rei.
El curri usat com a condiment, el formen una sèrie d’herbes originàries de la Índia, com la cúrcuma, la mostassa negra, pebre negre, coriandre, comí i bitxo.
 
RG – ah, però també déus tenir alguna cosa semblant , més enllà de la flaire?
H – sí, potser les meves flors de color mostassa també ajuden a crear aquesta confusió
 
RG – i el de «sempreviva d’olor»?
H – perquè si reculls les meves flors obertes en lluna vella, aquestes se’t mantindran alguns anys sense desfer-se i sense perdre el to; ideals per posar a les cases en un ramell de flor seca.
 
RG – escolta, i de formes també t’assembles a l’espernallac?
H – si, bé, fem una mata bastat semblant, tot i que jo potser faig tiges més fines, que quan són tendres em queden menys rígides, una mica «helichos» (espiral en grec), per això el meu nom.
Les fulles també ens diferencien. Les meves no són esquamiformes, sinó que estan disposades de forma esparsa i són de forma lineal, fins a 5 cm, sèssils.
Ambdues formem mates arrodonides de color grisós
Però vaja, que s’ha de ser una mica ruc per arribar a confondre’ns. Fixa’t en els detalls , tòtil!!
 
RG – ja, però a més sou de la mateixa família i el mateix orígen!
H – home, l’espernallac pot arribar a viure en zones una mica més fredes que jo. Però si, som d’origen mediterrani les dues. A mi inclús pots trobar-me per Xipre, Algèria i Marroc amb diferents subespècies
 
RG – I també tens usos medicinals, sent tan aromàtica?
H – sí, els meus principis actius es concentren sobretot en els meus capítols florals. Olis com linalol, eugenol, nerol, i alguns àcids cafeics. Em pots usar per afeccions a la pell en forma de pomades (al·lèrgies i dermatosis) però també per problemes digestius, urinaris i respiratoris!
 
RG – caram titi !
H – en infusions , pots beure’m diluint 30 gotes de la meva essència si vols pair bé o respirar millor. O et puc guarir la teva pell cremada pel sol,  si apliques compreses mullades amb la meva essència sobre la teva pell escamada.
 
RG – m’agrades
H – doncs vine i planta’m a qualsevol cossiol, jardinera, terreny pedregós, rocalla…, que em toqui molt el sol i ambients àrids, sense massa humitat. Sobretot no em posis substrats massa húmics que desprenen massa humitat i em podreixen les arrels.
 
RG – tranquil·la xata, et tinc reservat un lloc ideal
H – però estaré tota sola?
RG – no, al costat d’altres aromàtiques com lavandes, sàlvies, romanís…,
H – mmm quina diversitat!!
RG – ni t’ho imagines, sereu un reclam de papallones, abelles i altres borinots!
 
Robert Greenford 🌱

Dia 26

Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!

Jacobaea maritima – digui?
Robert Greenford – hola, ets la sempreviva d’olor?

Jm – no s’equivoca!
RG – perdoni
Jm- fixi’s on truca un altre cop, gamarús!!
RG – mil disculpes , ho sento

Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!

Jm – què vols ara? pesat!
RG – perdoni, però no és a ca les Compositae ?
Jm – si, però ni sóc la sempreviva d’olor ni l’espernallac de pudor. Vol deixar de tocar-me les anteres!

RG – és que he demanat a la centraleta per una Compositae de fulla grisa i flor groga i m’han passat amb vostè.
Jm – sóc de la família de les Asteraceae, o sigui era, que ara tornen a ser Compositae, com abans de dir-se Asteraceae. Però no sóc qui demanes; de fet jo ja no sé ni qui sóc, així que un ignorant de «pacotilla» com vostè encara ho sabrà menys!!

RG – tampoc es posi així, ha estat una confusió de la telefonista
Jm – ni confusions ni telefonistes, toca-anteres! Estigma-fluixa!

RG – escolti, em sembla que no li he faltat el respecte. Crec que no s’ha de posar així!
Jm – i com vols que em posi? Amb fulles de submisa i floretes angelicals?

RG – però que li passa a vostè? Vol dir que no haurïa d’anar a un fito-analista?
Jm – que què em passa? Pregunta’ls-hi a aquells de la RHS cada dos per tres canvien el meu nom científic; la gent ja ni em reconeix, jo que tenia el meu públic a tot arreu on anava!! Era popularment reconeguda com a «la cinerària» de Cineraria maritima és clar. Després em van posar Senecio cineraria ; anys més tard Senecio bicolor subsp. cineraria. I ara resulta que des de 2012, van i em bategen com a Jacobaea maritima… com si fos parenta d’aquell Jacob bíblic o fruit de la revolta dels jacobins!

RG – caram, ho sento. Dèu patir un trastorn greu de personalitat.
Jm – i a sobre alguns em confonen amb d’altres titis!! L’altre dia en un parc alguns es creien que era una Centaurea cineraria !! Però que no veuen que jo sóc més fàcil de trobar en jardins i aquesta altra és més rareta!

RG – va calmi’s. Vol una mica de CO₂?
Jm – si, tiri-me’n, tiri-me’n, exhali, exhali…, .ahhhh molt millor. Merci

RG – parli’m una mica de vostè.
Jm – doncs sóc originària de la zona mediterrània; formo mates arrodonides fins a 1 m d’alçada i tant o més d’amplada. Em valoren per les meves fulles, però no pas per les meves flors. Inclús han desenvolupat varis cultivars on encara es posa més en valor el meu fullatge : ‘Silver Dust’, ‘Candicans’ o ‘Diamond’. Si veies les meves tiges o el revers de les meves fulles es quedaria tan blanc com elles. Tinc fulles molt retallades, recobertes de borrissol intens.

RG – sembla molt atractiva
H – sí, i puc aguantar la sequera de climes àrids, inclús a primera línia de costa, aguantant la salinitat o freds fins a -10 C. M’adapto a ple sol o semiombra i sobrevisc a tota mena de terreny, des de pedregosos a més húmics, des de calcaris a més àcids .

RG – ets genial! I més amable, per cert
Jm – sap? Als floristes els hi agrado molt per fer treballs texturals i inclús petits bouquets. I els paisatgistes em combinen en parterres de vivaces per suavitzar contrastos de colors, per exemple entre un vermell d’un gerani i un morat d’una Nepeta, diuen que ajudo a harmonitzar aquests contrastos tan violents. I els jardiners m’adoren pel poc manteniment que necessito, tan sols m’han de controlar el pugó i fer-me un parell de retalls l’any.

RG – ets una titi ben versàtil veig
Jm – però no et pensis que deixo de ser jo. Tinc el meu caràcter malgrat aquests canvis de noms tan constants.

RG – trenqui-la, estem a un món de canvis
Jm – canvis al gust dels humans voldràs dir. Sou vosaltres que ho pinteu tot al vostre gust. Si els vegetals tinguéssim una mica més de poder decisiu … «otro ajo cantaria»!!

RG – «gallo» es diu «otro gallo cantaria»
Jm – ja ho estàs animalitzant tot altra vegada!

RG – perdona
Jm – au va «branca-curta»! Agafa’m i planta’m allà a dalt del marge!! Ràpid abans que arribi l’estiu! Espavila fulla-tova!!

Robert Greenford 🌱

Dia 27

No eren ni les 7 h del matí que he rebut una trucada d’una humanoide mig histèrica que no parava de bramar i xisclar.
– Robert, Robert!! Has de venir urgent, corre, corre!! Hi ha dos titis d’aquestes que tant estimes, que s’estan barallant al jardí de casa!! Si et plau, vine, vine… Has de venir a posar pau, s’estan estirant de les branques!! És culpa de l’americana!!; ella ha començat amenaçant amb la seva vigorositat extrema. Mira que aquest hivern et vaig fer cas i la vaig deixar ben pelada, però cada primavera té el mateix comportament… comença amenaçant amb les seves tiges plenes d’arrels adventícies i ataca a qualsevol que li planti cara. Corre, Robert  vine!! Això acabarà com el rosari de la podadora!! Ho veig venir, corre, corre, corre!!!
Mig despentinat, he agafat la tisora de mà, la tisora francesa i l’escala per anar a posar pau i calmar els brams neurastènics.
En arribar,  una Campsis radicans  s’estava enfilant per la façana de la casa, escalava sense cordes pels pals de telèfon i s’enmaranyava entre el brancatge d’un xiprer; i una mica més enllà, s’enredava amb un roser enfiladís el qual treia les seves punxes mentre que la Campsis intentava ofegar-lo impedint que el pobre roser pogués fotosintetitzar. Tot un combat entre vegetals, com en aquells documentals dels safaris a la sabana africana, però sense sang ni fetge i rodat a càmera lenta; molt lenta.
La Campsis radicans és una enfiladissa de la família de les bignoniàcies. Les bignoniaceae es caracteritzen per les seves flors en forma de trompeta. Durant un temps es va dir Bignonia radicans i també abans, la podíeu trobar com a Tecoma radicans. És originària del sud-est dels EEUU, i per això se l’anomena «jazmín de Virginia», tot i que de gessamí no en té ni l’olor ni el color. Coses dels noms vernaculars, que a vegades disten molt dels estudis botànics
Al final doncs he hagut de fer de policia bo, alliberant el pobre roser que començava a defoliar-se per la manca de ventilació i retenint a la Campsis radicans, deixant-la esquilada a mitja branca. He passat pena perquè just ara estava vestida amb les seves millors gales, atapeïda de flors vermelloses als extrems de les seves llargues tiges. Però ara sopem tots dos junts, ens mirem i ja sonen les campanes!! No em guarda cap rancor, no patiu. Tant el roser com ella  han quedat sans i estalvis.

Bona nit

Robert Greenford 🌱

Dia 28

La darrera cita amb la Campsis radicans, no va acabar de quatllar; no hi va haver prou «feeling». No us penseu que fós pel seu caracter invasiu, o pels seus origens yankies, o perque es queda mig calva al hivern… res de tot això. No hi va haver prou atracció i va deixar una atmòsfera sense cabuda per la il·lusió; i qualsevol relació sense una bona base d’il·lusió, cau a curt termini.

La Campsis però, em va parlar d’una parenta de la seva família (Bignoniaceae), de port més arbori i originària de Paraguai,  Bolivia, nord d’Argentina, Brasil…. Curiosament en aquests llocs d’origen és on es troba en vies d’extinció, però en canvi, és molt utilitzada en carrers i jardins de clima temperat. A Buenos Aires, on se la coneix com a «tarco» hi ha més de 12000 exemplars plantats.

Quan me’n parlava, vaig notar unes pessigolles al estòmac i de seguit unes palpitacions desenfrenades; el meu organisme va començar a produïr oxitocines a dojo, la meva respiració s’accelarava, els meus peus deixaven de tocar terra ferm, la sang no m’arribava al cap amb prou fluidesa. M’estava enamorant ?

Quan em va ensenyar una foto seva, alíniant els carrers de Pretòria (Sud-Àfrica) del novembre passat, em vaig quedar sense irrigació neuronal.

Fa dies que no dormo dedicant les hores de són a escriure-li versos quasi eròtics; he perdut la gana esperant-me nodrir de la seva etèrea presència. No vull respirar cap més oxigen, del que desprenen els seus estomes. No vull cap més companyia que la seva figura de silueta irregular.

Destí de la bogería que atravessava el meu cor,  avui pujant pel càrrer d’Homer a Barcelona, l’he vist en el seu màxim esplendor. Cobría amb el seu brancatge, tota la cantonada d’un petit jardí. Els extrems de les seves branques quedaven tots engalanats de ramells florals d’un blau intens, únic, quasi celestial. Les seves fulles bipinnades acabades de brotar, li donaven un caràcter dolç i fràgil.

No he pogut resistir la temptació; he respirat fort, i m’he dirigit prop del seu tronc retorçat. Amb la mà damunt la seva escorça ja una mica fisurada per l’edat, m’he atrevit a declarar-m’hi.

Robert Greenford – hola Xicranda, em dic Robert,  … ja sé que no em coneixes de res, però, … jo, jo si que et cònec a tu, vull dir que…. desde, desde que vaig veure una foto teva, només tu existeixes en aquest món…, despertes les meves nits, i adorms els meus dies quan tu no hi ets present ….. jo, jo només vull passar la resta de la meva vida amb tu.

Jacaranda mimosifolia – ai Bob, que n’ets de beneit, clar que et conec. Tens a tot el Regne Vegetal esvalotat, amb els teus versos de poeta bord i amb la teva bona mà per fer-nos la vida més fàcil.

RG – …com? … jo? …a mi? … si jo només faig que anar de flor en flor

Jm – ja, i de capullet en capullet …hehehe. Tens fama de cagadubtes entre el nostre gremi. Sincerament Bob, no veig gaire possible una relació seriosa amb un tasta-olletes com tu.

RG- si et plau! Jo et vull a tu, moriré si no em vols!!

Jm – au va Bob, estàs fent un espectacle rousseaunià. A més tu tens un jardí petit i no m’agraden els climes freds. Puc aguantar alguna gelada puntual (-5 C) de no més de 4 h quan sóc adulta, però de jove em mata una gelada suau !! Així que pel Priorat oblida-te’n i pel sud del Vallès justet justet.

RG – però si diuen que t’aclimates molt bé al clima mediterràni

Jm – si, si, i a més m’he convertit en la musa dels arquitectes i urbanistes que m’usen per aliniar-me en carrers de ciutat o en els xamflans del Eixample, com si no hi haguéssin altres espècies més adequades per cumplir aquesta funció. Inclús hi ha gent, que per tenir-me s’encaparra en cultivar-me en un contenidor !! Que no ho veuen que jo amb aquesta alçada de 12-15 m necessito sòls profunds on arrelar? I també espai aeri on extendre el meu brancatge, sense que em torturin amb les podes per retenir-me en petits espais. Una cosa és que toleri podes fortes i l’altra és que m’agradin; no veuen que em deixen feta un nyap!

RG – et compraré un terreny a les Canàries, o … a Casablanca, prop del «Rick’s Café Américain»

Jm – ai Bob, frena, frena ! No vull sòls amb salinitat. Puc aguantar periodes de sequera però prefereixo sòls que mantinguin la humitat. Creixo ràpid, però tinc una vida no gaire llarga, 100 anys com a molt i caput.

RG – et necessito Xicranda !! Si et plau, deixa que t’estimi !

JM – va Bobby, no et comportis com un adolescent. Et penses que sóc perfecte i no tinc defectes ? … no em coneixes prou. Quan arriba la primavera i tot brota, jo em quedo calva durant pocs dies, això és degut a que no m’he adaptat bé al canvi d’hemisferi S-N. I quan cauen les meves fulles bipinnades, embruto i embosso desaigües de teulades; i el meu raquis pot clavar-se i ferir la vegetació que hi ha al davall. Al madurar les meves flors, taco terres pavimentats; de fet en les cultures d’on sóc autòctona se’m untilitza com a pigment. Ah i pensa que les meves catifes de flors al terra, si no les reculls, fermenten i desprenen una flaire desagradable al descomposar-se.

RG – però es que m’agrades molt !!! I tens propietats per combatre paràsits intestinals !

Jm – ai Bobby , no n’hi ha prou amb què t’agradi i res més. Et penses que la bellesa pot argumentar tot un amor? Jo no vull un amor tan efímer com la meva bellesa. M’estimarïes només al juny quan estic en flor i la resta del any ni em mirarïes!!

RG – que no, que també m’agraden els teus fruits com castanyoles.

Jm – Bobby, Bobby, Bobby … ets un encant, però no en tinc prou amb les teves paraules aduladores. No és no; i prou !

RG – em penjaré d’una de les teves branques !

Jm – au va!  Al s. XXI ja ningú es mata per un desamor. Els humans ja no sabeu ni estimar de veritat. Sempre ha d’existir un objectiu quan estimeu; sembreu per recollir, per substituïr allò que heu perdut, per por de no ser estimats … L’amor no és cap moneda de canvi.

RG -au va !!  veste’n, no et vull ni veure!!

Jm – ets tan immadur Bob. Aprèn a acceptar les coses. La vida no és un camí de flors. Encara que  segueixis lemes com el de «lluita pels teus somnis», hi ha coses per les quals no es pot lluitar.

RG – insensible; ets una bruixa!

Jm – va Bob, sempre ens quedarà Pretòria! O era Paris? A no que era el Humprey aquest

Robert Greenford 🌱

Dia 29

Definitivament la vida és meravellosa. Un regal que ens toca disfrutar dia a dia i que hem d’intentar desdramatitzar, per molts sotracs que haguem de patir en el seu recorregut. Ja sé que al llarg del camí hi ha ferides que ens faran anar coixos durant molt de temps; però no ens hem de deixar vèncer per les lesions en aquest curto llarg trajecte. A vegades ens pot semblar que la nostra vida ens és injusta, doncs la comparem amb altres vides que potser creiem que sempre tenen un camí ple de roses.
Però per molt grans que siguin els entrebancs, no podem viure en el lament continuo. Caiem en molts dels seus obstacles, però ens hem d’aixecar el més ràpid possible per no quedar coberts per la pols d’aquest camí. Hi ha trams que potser ens encega el sol, però no podem abaixar el cap i deixar de veure nous horitzons. Hi ha pujades on ens faltarà l’alè, però segur que si arribem a superar-les, la baixada ens serà més fàcil i ens donarà prou impuls per afrontar nous cims.
Si ens passem lamentant la desgràcia en el nostre viatge, arribarem a la fi sense haver disfrutat del nostre itinerari. Cal oblidar els mals de les batzegades del nostre camí i saber omplir el sarronet, dels petits detalls alegres que hi ha en els seus paisatges. Intenteu caminar amb el cor content i tot us serà més fàcil. I al igual que a vosaltres us resultarà un camí més pla, aplanareu també el camí dels que us acompanyen en aquest meravellós viatge.
És possible que escrigui aquest missatge, després d’haver rebut una carta que m’omple d’esperança. Ja sabeu que ahir vaig patir un desamor important per part de la bella xicranda; però com us deia, no podem perdre comba i cal aprofitar qualsevol al·lenada que ens brinda la vida. Us la llegeixo :

» Estimat Robert :

Em dic Podranea ricasoliana, vulgarment coneguda com a bignònia rosa. Sóc originària de Sud-Àfrica i m’aclimato molt bé al clima mediterrani, suportant temperatures no més baixes de -5 C. Tinc unes tiges llenyoses que es poden enredar en estructures com pèrgoles, gelosies, murs o troncs d’arbres, i així ajudar-me a produïr un efecte de cascada, que queda coberta de flors roses a finals d’estiu i principis de tardor. Són flors agrupades en inflorescències terminals, de tamany gran, d’uns 5 cm, de forma acampanada, com les d’altres membres de la familia a qui pertany, la de les Bignoniaceae. Les meves fulles són pinnades, de 5 a 9 o 11 foliols verds.
Solc tenir un creixement molt ràpid i vigorós, per lo que m’hauràs de fer una bona poda, a mitjans d’hivern quan quedi tota despullada de fulles.
Prefereixo els sòls frescs i rics en matèria orgànica. Puc viure en jardineres generoses sempre que drenin bé i mantinguin hidratades les meves arrels durant el periode de creixement i floració.
Vull estimar-te i que m’estimis bé. Podré posar un punt romàntic al jardí de la teva vida. M’hauràs de guiar als meus inicis, doncs no tinc medis propis per subjectar-me a les parets; ni arrels adventícies, ni circells, ni ventoses, ni punxes o tiges volubles.
Estaré esperant cada primavera perque em portis al teu costat; prometo fer-te feliç i donar-te companyia molt de temps, en la salut o la malaltia, quan els pugons devorin ocasionalment, els meus tendres brots primaverals.
Vull viure feliçment ben aprop teu. Un 💋.»
No és meravellosa la vida? Aprofiteu-la. Inventeu-vos la vostra història. Esborreu aquells mots que fan un relat pesat i monòton. Poseu les paraules necessàries per fer que la vostra història, sigui una història feliç i inoblidable.

Robert Greenford 🌱