Robert Greenford Dia 28

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 28

La darrera cita amb la Campsis radicans, no va acabar de quatllar; no hi va haver prou “feeling”. No us penseu que fós pel seu caracter invasiu, o pels seus origens yankies, o perque es queda mig calva al hivern… res de tot això. No hi va haver prou atracció i va deixar una atmòsfera sense cabuda per la il·lusió; i qualsevol relació sense una bona base d’il·lusió, cau a curt termini.

La Campsis però, em va parlar d’una parenta de la seva família (Bignoniaceae), de port més arbori i originària de Paraguai,  Bolivia, nord d’Argentina, Brasil…. Curiosament en aquests llocs d’origen és on es troba en vies d’extinció, però en canvi, és molt utilitzada en carrers i jardins de clima temperat. A Buenos Aires, on se la coneix com a “tarco” hi ha més de 12000 exemplars plantats.

Quan me’n parlava, vaig notar unes pessigolles al estòmac i de seguit unes palpitacions desenfrenades; el meu organisme va començar a produïr oxitocines a dojo, la meva respiració s’accelarava, els meus peus deixaven de tocar terra ferm, la sang no m’arribava al cap amb prou fluidesa. M’estava enamorant ?

Quan em va ensenyar una foto seva, alíniant els carrers de Pretòria (Sud-Àfrica) del novembre passat, em vaig quedar sense irrigació neuronal.

Fa dies que no dormo dedicant les hores de són a escriure-li versos quasi eròtics; he perdut la gana esperant-me nodrir de la seva etèrea presència. No vull respirar cap més oxigen, del que desprenen els seus estomes. No vull cap més companyia que la seva figura de silueta irregular.

Destí de la bogería que atravessava el meu cor,  avui pujant pel càrrer d’Homer a Barcelona, l’he vist en el seu màxim esplendor. Cobría amb el seu brancatge, tota la cantonada d’un petit jardí. Els extrems de les seves branques quedaven tots engalanats de ramells florals d’un blau intens, únic, quasi celestial. Les seves fulles bipinnades acabades de brotar, li donaven un caràcter dolç i fràgil.

No he pogut resistir la temptació; he respirat fort, i m’he dirigit prop del seu tronc retorçat. Amb la mà damunt la seva escorça ja una mica fisurada per l’edat, m’he atrevit a declarar-m’hi.

Robert Greenford – hola Xicranda, em dic Robert,  … ja sé que no em coneixes de res, però, … jo, jo si que et cònec a tu, vull dir que…. desde, desde que vaig veure una foto teva, només tu existeixes en aquest món…, despertes les meves nits, i adorms els meus dies quan tu no hi ets present ….. jo, jo només vull passar la resta de la meva vida amb tu.

Jacaranda mimosifolia – ai Bob, que n’ets de beneit, clar que et conec. Tens a tot el Regne Vegetal esvalotat, amb els teus versos de poeta bord i amb la teva bona mà per fer-nos la vida més fàcil.

RG – …com? … jo? …a mi? … si jo només faig que anar de flor en flor

Jm – ja, i de capullet en capullet …hehehe. Tens fama de cagadubtes entre el nostre gremi. Sincerament Bob, no veig gaire possible una relació seriosa amb un tasta-olletes com tu.

RG- si et plau! Jo et vull a tu, moriré si no em vols!!

Jm – au va Bob, estàs fent un espectacle rousseaunià. A més tu tens un jardí petit i no m’agraden els climes freds. Puc aguantar alguna gelada puntual (-5 C) de no més de 4 h quan sóc adulta, però de jove em mata una gelada suau !! Així que pel Priorat oblida-te’n i pel sud del Vallès justet justet.

RG – però si diuen que t’aclimates molt bé al clima mediterràni

Jm – si, si, i a més m’he convertit en la musa dels arquitectes i urbanistes que m’usen per aliniar-me en carrers de ciutat o en els xamflans del Eixample, com si no hi haguéssin altres espècies més adequades per cumplir aquesta funció. Inclús hi ha gent, que per tenir-me s’encaparra en cultivar-me en un contenidor !! Que no ho veuen que jo amb aquesta alçada de 12-15 m necessito sòls profunds on arrelar? I també espai aeri on extendre el meu brancatge, sense que em torturin amb les podes per retenir-me en petits espais. Una cosa és que toleri podes fortes i l’altra és que m’agradin; no veuen que em deixen feta un nyap!

RG – et compraré un terreny a les Canàries, o … a Casablanca, prop del “Rick’s Café Américain”

Jm – ai Bob, frena, frena ! No vull sòls amb salinitat. Puc aguantar periodes de sequera però prefereixo sòls que mantinguin la humitat. Creixo ràpid, però tinc una vida no gaire llarga, 100 anys com a molt i caput.

RG – et necessito Xicranda !! Si et plau, deixa que t’estimi !

JM – va Bobby, no et comportis com un adolescent. Et penses que sóc perfecte i no tinc defectes ? … no em coneixes prou. Quan arriba la primavera i tot brota, jo em quedo calva durant pocs dies, això és degut a que no m’he adaptat bé al canvi d’hemisferi S-N. I quan cauen les meves fulles bipinnades, embruto i embosso desaigües de teulades; i el meu raquis pot clavar-se i ferir la vegetació que hi ha al davall. Al madurar les meves flors, taco terres pavimentats; de fet en les cultures d’on sóc autòctona se’m untilitza com a pigment. Ah i pensa que les meves catifes de flors al terra, si no les reculls, fermenten i desprenen una flaire desagradable al descomposar-se.

RG – però es que m’agrades molt !!! I tens propietats per combatre paràsits intestinals !

Jm – ai Bobby , no n’hi ha prou amb què t’agradi i res més. Et penses que la bellesa pot argumentar tot un amor? Jo no vull un amor tan efímer com la meva bellesa. M’estimarïes només al juny quan estic en flor i la resta del any ni em mirarïes!!

RG – que no, que també m’agraden els teus fruits com castanyoles.

Jm – Bobby, Bobby, Bobby … ets un encant, però no en tinc prou amb les teves paraules aduladores. No és no; i prou !

RG – em penjaré d’una de les teves branques !

Jm – au va!  Al s. XXI ja ningú es mata per un desamor. Els humans ja no sabeu ni estimar de veritat. Sempre ha d’existir un objectiu quan estimeu; sembreu per recollir, per substituïr allò que heu perdut, per por de no ser estimats … L’amor no és cap moneda de canvi.

RG -au va !!  veste’n, no et vull ni veure!!

Jm – ets tan immadur Bob. Aprèn a acceptar les coses. La vida no és un camí de flors. Encara que  segueixis lemes com el de “lluita pels teus somnis”, hi ha coses per les quals no es pot lluitar.

RG – insensible; ets una bruixa!

Jm – va Bob, sempre ens quedarà Pretòria! O era Paris? A no que era el Humprey aquest

 

Continuarà.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *