Robert Greenford Dia 27

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 27

No eren ni les 7 h del matí que he rebut una trucada d’una humanoide mig histèrica que no parava de bramar i xisclar.
– Robert, Robert!! Has de venir urgent, corre, corre!! Hi ha dos titis d’aquestes que tant estimes, que s’estan barallant al jardí de casa!! Si et plau, vine, vine… Has de venir a posar pau, s’estan estirant de les branques!! És culpa de l’americana!!; ella ha començat amenaçant amb la seva vigorositat extrema. Mira que aquest hivern et vaig fer cas i la vaig deixar ben pelada, però cada primavera té el mateix comportament… comença amenaçant amb les seves tiges plenes d’arrels adventícies i ataca a qualsevol que li planti cara. Corre, Robert  vine!! Això acabarà com el rosari de la podadora!! Ho veig venir, corre, corre, corre!!!
Mig despentinat, he agafat la tisora de mà, la tisora francesa i l’escala per anar a posar pau i calmar els brams neurastènics.
En arribar,  una Campsis radicans  s’estava enfilant per la façana de la casa, escalava sense cordes pels pals de telèfon i s’enmaranyava entre el brancatge d’un xiprer; i una mica més enllà, s’enredava amb un roser enfiladís el qual treia les seves punxes mentre que la Campsis intentava ofegar-lo impedint que el pobre roser pogués fotosintetitzar. Tot un combat entre vegetals, com en aquells documentals dels safaris a la sabana africana, però sense sang ni fetge i rodat a càmera lenta; molt lenta.
La Campsis radicans és una enfiladissa de la família de les bignoniàcies. Les bignoniaceae es caracteritzen per les seves flors en forma de trompeta. Durant un temps es va dir Bignonia radicans i també abans, la podíeu trobar com a Tecoma radicans. És originària del sud-est dels EEUU, i per això se l’anomena “jazmín de Virginia”, tot i que de gessamí no en té ni l’olor ni el color. Coses dels noms vernaculars, que a vegades disten molt dels estudis botànics
Al final doncs he hagut de fer de policia bo, alliberant el pobre roser que començava a defoliar-se per la manca de ventilació i retenint a la Campsis radicans, deixant-la esquilada a mitja branca. He passat pena perquè just ara estava vestida amb les seves millors gales, atapeïda de flors vermelloses als extrems de les seves llargues tiges. Però ara sopem tots dos junts, ens mirem i ja sonen les campanes!! No em guarda cap rancor, no patiu. Tant el roser com ella  han quedat sans i estalvis.

Bona nit

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *