Dimecres 10 de febrer de 2021
Concurs de plantes 1er quiz del laberint
Passa una estona entretinguda i divertida tot responent preguntes en grup sobre un dels temes que més ens apassionen: les nostres estimades plantes!
Hora: 11 h
Lloc: ONLINE
Inscripcions limitades a un màxim de 25 persones.
👏👏👏 y despedida con 🌾🌹🌴en época de covid
Camí Florit. Maria del Mar Bonet
Llevamà, card, fonollassa, rosella, cascall, lletsó, vinagrella, corritjola, ginesta, aritja, fonoll, passionera, cogula, mare selva, safrà bord, floravia, canyaferla, baladre, argelaga, albó, falguera, olivarda, estepa, clavell de moro, coscoll, heura, contell, englantina, vidalba, murtra, maimó, cama-roja, campaneta, ravenissa, bruc, guixó.
Dimecres 2 de desembre de 2020.
Sessió participativa Emergència climàtica
Qüestions i Experiències, què podem fer i què volem fer
Podreu aportar coneixements, exposar dubtes, fer propostes i decidir entre tots futures activitats.
A càrrec de Paula de Mendoza, Dra. en Química
Hora: 18 h.
Lloc: ONLINE.
Inscripcions limitades a un màxim de 25.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 28
La darrera cita amb la Campsis radicans, no va acabar de quatllar; no hi va haver prou «feeling». No us penseu que fós pel seu caracter invasiu, o pels seus origens yankies, o perque es queda mig calva al hivern… res de tot això. No hi va haver prou atracció i va deixar una atmòsfera sense cabuda per la il·lusió; i qualsevol relació sense una bona base d’il·lusió, cau a curt termini.
La Campsis però, em va parlar d’una parenta de la seva família (Bignoniaceae), de port més arbori i originària de Paraguai, Bolivia, nord d’Argentina, Brasil…. Curiosament en aquests llocs d’origen és on es troba en vies d’extinció, però en canvi, és molt utilitzada en carrers i jardins de clima temperat. A Buenos Aires, on se la coneix com a «tarco» hi ha més de 12000 exemplars plantats.
Quan me’n parlava, vaig notar unes pessigolles al estòmac i de seguit unes palpitacions desenfrenades; el meu organisme va començar a produïr oxitocines a dojo, la meva respiració s’accelarava, els meus peus deixaven de tocar terra ferm, la sang no m’arribava al cap amb prou fluidesa. M’estava enamorant ?
Quan em va ensenyar una foto seva, alíniant els carrers de Pretòria (Sud-Àfrica) del novembre passat, em vaig quedar sense irrigació neuronal.
Fa dies que no dormo dedicant les hores de són a escriure-li versos quasi eròtics; he perdut la gana esperant-me nodrir de la seva etèrea presència. No vull respirar cap més oxigen, del que desprenen els seus estomes. No vull cap més companyia que la seva figura de silueta irregular.
Destí de la bogería que atravessava el meu cor, avui pujant pel càrrer d’Homer a Barcelona, l’he vist en el seu màxim esplendor. Cobría amb el seu brancatge, tota la cantonada d’un petit jardí. Els extrems de les seves branques quedaven tots engalanats de ramells florals d’un blau intens, únic, quasi celestial. Les seves fulles bipinnades acabades de brotar, li donaven un caràcter dolç i fràgil.
No he pogut resistir la temptació; he respirat fort, i m’he dirigit prop del seu tronc retorçat. Amb la mà damunt la seva escorça ja una mica fisurada per l’edat, m’he atrevit a declarar-m’hi.
Robert Greenford – hola Xicranda, em dic Robert, … ja sé que no em coneixes de res, però, … jo, jo si que et cònec a tu, vull dir que…. desde, desde que vaig veure una foto teva, només tu existeixes en aquest món…, despertes les meves nits, i adorms els meus dies quan tu no hi ets present ….. jo, jo només vull passar la resta de la meva vida amb tu.
Jacaranda mimosifolia – ai Bob, que n’ets de beneit, clar que et conec. Tens a tot el Regne Vegetal esvalotat, amb els teus versos de poeta bord i amb la teva bona mà per fer-nos la vida més fàcil.
RG – …com? … jo? …a mi? … si jo només faig que anar de flor en flor
Jm – ja, i de capullet en capullet …hehehe. Tens fama de cagadubtes entre el nostre gremi. Sincerament Bob, no veig gaire possible una relació seriosa amb un tasta-olletes com tu.
RG- si et plau! Jo et vull a tu, moriré si no em vols!!
Jm – au va Bob, estàs fent un espectacle rousseaunià. A més tu tens un jardí petit i no m’agraden els climes freds. Puc aguantar alguna gelada puntual (-5 C) de no més de 4 h quan sóc adulta, però de jove em mata una gelada suau !! Així que pel Priorat oblida-te’n i pel sud del Vallès justet justet.
RG – però si diuen que t’aclimates molt bé al clima mediterràni
Jm – si, si, i a més m’he convertit en la musa dels arquitectes i urbanistes que m’usen per aliniar-me en carrers de ciutat o en els xamflans del Eixample, com si no hi haguéssin altres espècies més adequades per cumplir aquesta funció. Inclús hi ha gent, que per tenir-me s’encaparra en cultivar-me en un contenidor !! Que no ho veuen que jo amb aquesta alçada de 12-15 m necessito sòls profunds on arrelar? I també espai aeri on extendre el meu brancatge, sense que em torturin amb les podes per retenir-me en petits espais. Una cosa és que toleri podes fortes i l’altra és que m’agradin; no veuen que em deixen feta un nyap!
RG – et compraré un terreny a les Canàries, o … a Casablanca, prop del «Rick’s Café Américain»
Jm – ai Bob, frena, frena ! No vull sòls amb salinitat. Puc aguantar periodes de sequera però prefereixo sòls que mantinguin la humitat. Creixo ràpid, però tinc una vida no gaire llarga, 100 anys com a molt i caput.
RG – et necessito Xicranda !! Si et plau, deixa que t’estimi !
JM – va Bobby, no et comportis com un adolescent. Et penses que sóc perfecte i no tinc defectes ? … no em coneixes prou. Quan arriba la primavera i tot brota, jo em quedo calva durant pocs dies, això és degut a que no m’he adaptat bé al canvi d’hemisferi S-N. I quan cauen les meves fulles bipinnades, embruto i embosso desaigües de teulades; i el meu raquis pot clavar-se i ferir la vegetació que hi ha al davall. Al madurar les meves flors, taco terres pavimentats; de fet en les cultures d’on sóc autòctona se’m untilitza com a pigment. Ah i pensa que les meves catifes de flors al terra, si no les reculls, fermenten i desprenen una flaire desagradable al descomposar-se.
RG – però es que m’agrades molt !!! I tens propietats per combatre paràsits intestinals !
Jm – ai Bobby , no n’hi ha prou amb què t’agradi i res més. Et penses que la bellesa pot argumentar tot un amor? Jo no vull un amor tan efímer com la meva bellesa. M’estimarïes només al juny quan estic en flor i la resta del any ni em mirarïes!!
RG – que no, que també m’agraden els teus fruits com castanyoles.
Jm – Bobby, Bobby, Bobby … ets un encant, però no en tinc prou amb les teves paraules aduladores. No és no; i prou !
RG – em penjaré d’una de les teves branques !
Jm – au va! Al s. XXI ja ningú es mata per un desamor. Els humans ja no sabeu ni estimar de veritat. Sempre ha d’existir un objectiu quan estimeu; sembreu per recollir, per substituïr allò que heu perdut, per por de no ser estimats … L’amor no és cap moneda de canvi.
RG -au va !! veste’n, no et vull ni veure!!
Jm – ets tan immadur Bob. Aprèn a acceptar les coses. La vida no és un camí de flors. Encara que segueixis lemes com el de «lluita pels teus somnis», hi ha coses per les quals no es pot lluitar.
RG – insensible; ets una bruixa!
Jm – va Bob, sempre ens quedarà Pretòria! O era Paris? A no que era el Humprey aquest
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 27
No eren ni les 7 h del matí que he rebut una trucada d’una humanoide mig histèrica que no parava de bramar i xisclar.
– Robert, Robert!! Has de venir urgent, corre, corre!! Hi ha dos titis d’aquestes que tant estimes, que s’estan barallant al jardí de casa!! Si et plau, vine, vine… Has de venir a posar pau, s’estan estirant de les branques!! És culpa de l’americana!!; ella ha començat amenaçant amb la seva vigorositat extrema. Mira que aquest hivern et vaig fer cas i la vaig deixar ben pelada, però cada primavera té el mateix comportament… comença amenaçant amb les seves tiges plenes d’arrels adventícies i ataca a qualsevol que li planti cara. Corre, Robert vine!! Això acabarà com el rosari de la podadora!! Ho veig venir, corre, corre, corre!!!
Mig despentinat, he agafat la tisora de mà, la tisora francesa i l’escala per anar a posar pau i calmar els brams neurastènics.
En arribar, una Campsis radicans s’estava enfilant per la façana de la casa, escalava sense cordes pels pals de telèfon i s’enmaranyava entre el brancatge d’un xiprer; i una mica més enllà, s’enredava amb un roser enfiladís el qual treia les seves punxes mentre que la Campsis intentava ofegar-lo impedint que el pobre roser pogués fotosintetitzar. Tot un combat entre vegetals, com en aquells documentals dels safaris a la sabana africana, però sense sang ni fetge i rodat a càmera lenta; molt lenta.
La Campsis radicans és una enfiladissa de la família de les bignoniàcies. Les bignoniaceae es caracteritzen per les seves flors en forma de trompeta. Durant un temps es va dir Bignonia radicans i també abans, la podíeu trobar com a Tecoma radicans. És originària del sud-est dels EEUU, i per això se l’anomena «jazmín de Virginia», tot i que de gessamí no en té ni l’olor ni el color. Coses dels noms vernaculars, que a vegades disten molt dels estudis botànics
Al final doncs he hagut de fer de policia bo, alliberant el pobre roser que començava a defoliar-se per la manca de ventilació i retenint a la Campsis radicans, deixant-la esquilada a mitja branca. He passat pena perquè just ara estava vestida amb les seves millors gales, atapeïda de flors vermelloses als extrems de les seves llargues tiges. Però ara sopem tots dos junts, ens mirem i ja sonen les campanes!! No em guarda cap rancor, no patiu. Tant el roser com ella han quedat sans i estalvis.
Bona nit
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 16
Avui dino amb una d’aquelles titis que li agrada viure la vida a «tope» de manera que molts jardiners la consideren flor de temporada, però ja us dic jo, que en unes condicions de cultiu menys estressants i no tan forçades, podria viure uns quants anys en un clima de temperatures molt suaus.
A vegades se la classifica com si fos una varietat de Petunia, però no, no, no!! Ella deriva d’una saga diferent, tot i pertànyer a la mateixa família, les Solanaceae, té el seu pedigrí: Calibrachoa; la d’avui és d’aquelles que ha patit encreuaments i encreuaments entre algunes de la trentena d’espècies del gènere Calibrachoa i és batejada com a Calibrachoa hybrida. Totes elles, com moltes de les solanàcies, són originàries de Centre i Sud-amèrica.
Potser la diferència principal respecte a les petúnies i surfinies, és que la Calibrachoa és més remenuda tota ella. Creix més túpida, entrenusos més curts, fulles més petites i flors de diàmetre més reduït. La flor tampoc és tan atrompetada com en les altres, aquí queda més en forma de platet, amb els seus 5 pètals soldats; hi ha una varietat de colors increïble, liles, roses, blancs, grocs, taronges, vermells…, tons pàl·lids o més intensos, colors purs o vetejats bicolors.
La trobareu al mercat a partir dels mesos d’abril per usar-la com a flor de temporada en parterres, jardineres o cistelles per penjar. Al cap d’uns tres mesos de trobar-la al mercat tota florida, comença el seu declivi, de manera que si la planteu al maig, segurament a l’agost ja us farà més pena que glòria.
En plantar-la diu que li posi un substrat ben húmic, tot i aguantar terres calcàries, vol molta matèria orgànica per poder viure amb tanta intensitat; a més la podeu dopar una mica amb adobs líquids o granulats d’alliberament de tres mesos. Regs localitzats, mai per sobre, cada dia els mesos d’estiu; protegir de pluges intenses (pedregades) i dels vents forts! Exposició solejada però compte que no pateixi set
La barrejaré als testos de la porta de casa, per donar-vos una benvinguda ben alegra, entre petúnies, verbenes, sàlvies anuals, i potser algun clavell moro per protegir-la dels atacs de mosca blanca.
Petons florifers, abraçades d’olor i alenades de mil colors, per tots vosaltres.
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 26
Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!
Jacobaea maritima – digui?
Robert Greenford – hola, ets la sempreviva d’olor?
Jm – no s’equivoca!
RG – perdoni
Jm- fixi’s on truca un altre cop, gamarús!!
RG – mil disculpes , ho sento
Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!
Jm – què vols ara? pesat!
RG – perdoni, però no és a ca les Compositae ?
Jm – si, però ni sóc la sempreviva d’olor ni l’espernallac de pudor. Vol deixar de tocar-me les anteres!
RG – és que he demanat a la centraleta per una Compositae de fulla grisa i flor groga i m’han passat amb vostè.
Jm – sóc de la família de les Asteraceae, o sigui era, que ara tornen a ser Compositae, com abans de dir-se Asteraceae. Però no sóc qui demanes; de fet jo ja no sé ni qui sóc, així que un ignorant de «pacotilla» com vostè encara ho sabrà menys!!
RG – tampoc es posi així, ha estat una confusió de la telefonista
Jm – ni confusions ni telefonistes, toca-anteres! Estigma-fluixa!
RG – escolti, em sembla que no li he faltat el respecte. Crec que no s’ha de posar així!
Jm – i com vols que em posi? Amb fulles de submisa i floretes angelicals?
RG – però que li passa a vostè? Vol dir que no haurïa d’anar a un fito-analista?
Jm – que què em passa? Pregunta’ls-hi a aquells de la RHS cada dos per tres canvien el meu nom científic; la gent ja ni em reconeix, jo que tenia el meu públic a tot arreu on anava!! Era popularment reconeguda com a «la cinerària» de Cineraria maritima és clar. Després em van posar Senecio cineraria ; anys més tard Senecio bicolor subsp. cineraria. I ara resulta que des de 2012, van i em bategen com a Jacobaea maritima… com si fos parenta d’aquell Jacob bíblic o fruit de la revolta dels jacobins!
RG – caram, ho sento. Dèu patir un trastorn greu de personalitat.
Jm – i a sobre alguns em confonen amb d’altres titis!! L’altre dia en un parc alguns es creien que era una Centaurea cineraria !! Però que no veuen que jo sóc més fàcil de trobar en jardins i aquesta altra és més rareta!
RG – va calmi’s. Vol una mica de CO₂?
Jm – si, tiri-me’n, tiri-me’n, exhali, exhali…, .ahhhh molt millor. Merci
RG – parli’m una mica de vostè.
Jm – doncs sóc originària de la zona mediterrània; formo mates arrodonides fins a 1 m d’alçada i tant o més d’amplada. Em valoren per les meves fulles, però no pas per les meves flors. Inclús han desenvolupat varis cultivars on encara es posa més en valor el meu fullatge : ‘Silver Dust’, ‘Candicans’ o ‘Diamond’. Si veies les meves tiges o el revers de les meves fulles es quedaria tan blanc com elles. Tinc fulles molt retallades, recobertes de borrissol intens.
RG – sembla molt atractiva
H – sí, i puc aguantar la sequera de climes àrids, inclús a primera línia de costa, aguantant la salinitat o freds fins a -10 C. M’adapto a ple sol o semiombra i sobrevisc a tota mena de terreny, des de pedregosos a més húmics, des de calcaris a més àcids .
RG – ets genial! I més amable, per cert
Jm – sap? Als floristes els hi agrado molt per fer treballs texturals i inclús petits bouquets. I els paisatgistes em combinen en parterres de vivaces per suavitzar contrastos de colors, per exemple entre un vermell d’un gerani i un morat d’una Nepeta, diuen que ajudo a harmonitzar aquests contrastos tan violents. I els jardiners m’adoren pel poc manteniment que necessito, tan sols m’han de controlar el pugó i fer-me un parell de retalls l’any.
RG – ets una titi ben versàtil veig
Jm – però no et pensis que deixo de ser jo. Tinc el meu caràcter malgrat aquests canvis de noms tan constants.
RG – trenqui-la, estem a un món de canvis
Jm – canvis al gust dels humans voldràs dir. Sou vosaltres que ho pinteu tot al vostre gust. Si els vegetals tinguéssim una mica més de poder decisiu … «otro ajo cantaria»!!
RG – «gallo» es diu «otro gallo cantaria»
Jm – ja ho estàs animalitzant tot altra vegada!
RG – perdona
Jm – au va «branca-curta»! Agafa’m i planta’m allà a dalt del marge!! Ràpid abans que arribi l’estiu! Espavila fulla-tova!!
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 25
Continuarà.
Roques en confinament
Avui us vull presentar un descendent de molses i altres plantes higròfiles. No, no m’he equivocat d’aplicació, es tracta d’un roc.
Els seus avis vivien en un aiguamoll on formaven vertaders prats flotants. Es podrien per la part de baix però seguien creixent, de manera que sempre guaitaven per sobre de l’aigua. Duien una vida tranquil·la, de pau monacal. Però va quedar estroncada pel martiri quan aquell aiguamoll es va omplir de sediments i tots els seus habitants hi van quedar enterrats. El pes dels sediments i la manca d’oxigen feien incorruptes aquells cossos convertint-los en torba. Aquesta santa, la torba, que serveix de substrat a les plantes i dóna al whisky escocès aquell sabor i aroma tan peculiar, va donar llum al lignit.
Doncs sí, sa mare és una santa, però ell no és cap angelet. Amb un cos compacte i la lluentor d’uns ulls negres de mirada penetrant pot despertar passions dignes de figurar a les mil i una nits. En aquestes situacions es fa dir atzabatja, de l’àrab الصباغ que vol dir pigment. Però, per altra banda, també sap el que és sentir-se rebutjat, i és que no és gaire discret. Quan comparteix jocs amorosos amb algú, acariciant-li qualsevol part del seu cos, ho esbomba de tal manera que posa negra la parella en qüestió.
Us he de confessar que s’escalfa amb facilitat, però es crema de seguida i, quan allibera energia, el sofre pudent que desprèn fa que sigui desagradable estar al seu costat.
Per això i perquè hi ha treballadors molt més eficients que ell, darrerament han tancat moltes empreses on els de la seva espècie treballaven i ara està pràcticament en atur.
Només li queda l’opció de madurar, amb el temps, i acabar convertint-se en hulla, que és molt més assenyada. I aquesta, en condicions adequades, pot transformar-se en antracita, que té un 95% de carboni i és molt bona treballadora. Si no fa res de tot això, és molt probable que acabi dins unes sabates infantils una nit de reis.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 24
Fa dies que anava darrere d’una d’aquestes titis del ram medicinal-aromàtic, que viu en un terreny pedregós prop de casa.
Des de fa un mes que li demano una cita x dinar junts, però ella sempre hi posa pegues:
– «Ai, encara no, que no he florit»
– «Avui no, que estic tota mullada»
– «La setmana que ve, que serem en lluna vella»
Ahir, fart de tanta excusa barata, li vaig enviar un missatge:
– «Mira Espernallac, m’agrades i vull que ens coneguem. O vens demà a dinar a casa, o ho deixem estar fins que aclareixis les teves idees. Ja tinc una edat per jugar amb romanços i aviat em passarà l’arròs.
I amb aquesta contundència per solucionar les hipoteques del cor, ha reaccionat venint avui a taula.
Així que a vegades funciona anar al gra!
Tot i que li diuen de vàries formes, segons la zona geogràfica ( espernallac, camamilla de muntanya, camamil·la groga, herba de Sant Joan, abrótano hembra, cipresillo, guardarropa, …) el seu nom en el registre mercantil és Santolina chamaecyparissus, i en alguns àmbits de les Balears, remarquen que es tracta de la subespècie magonica.
Sigui com sigui, pertany a la família de les Compositae (antiga Asteraceae) . La seva inflorescència en forma de petit capítol la delata, tot i que aquí no hi trobem les bràctees florals gens desenvolupades com en les típiques margarides.
No aixeca ni dos pams de terra, però pot estendre’s fins més d’1 m d’amplada, arribant inclús a penjar les seves tiges, per davall d’un mur o marge.
De fulla petita i imbricada (potser per això el nom de cipresillo), destaca per formar masses atapeïdes de color gris-blanquinós. Tota ella desprèn un aroma molt intens, per alguns individus inclús desagradable, però a mi m’estimula i a vegades m’embriaga.
La flor es pot fer servir per fer infusions, i entre molts dels seus poders curatius, destaca per les seves propietats digestives i estomacals. Segons la tradició menorquina, cal posar en ebullició un nombre imparell de cabeçoles, ja que si és parell pot produir l’efecte contrari i agafar mals de ventre.
A part d’aquesta propietat vermífuga (per matar cucs intestinals) , també és un fort estimulant pel nostre organisme. El vapor de bullir la flor va bé pels refredats. La flor macerada, pels dolors articulars o reuma. La fulla en decocció per esquinços i torçades, ja que en redueix la inflamació.
Es pot usar també com a insecticida natural-ecològic i inclús el podeu posar en armaris i calaixeres per evitar que se us arni la roba.
S’usa per fer la ratafia, i també la veureu per curar les olives. Hi ha creences al Solsonès que plantada al mig d’un sembrat, s’eviten les pedregades que poden danyar el cultiu.
Sigui com sigui, n’estic molt d’aquest espernallac. Personalment m’encanta combinar-la en aquests «mixed-borders» mediterranis, barrejant-la amb altres aromàtiques o vivaces i inclús amb una germana seva, la Santolina rosmarinifolia. Ambdues són autòctones de la conca mediterrània però s’estenen des de zones costaneres a àrees de muntanya fins a 1200 m d’altura.
Us deixo; sort en teniu que no oloreu la seva flaire, perquè a mi m’està estimulant cada un dels meus sentits!!
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 23
Avui en sortir de la perruqueria m’he topat amb una titi que també en sortia, i junts hem fet el camí de tornada a casa i hem pogut petar la xerrada:
Robert Greenford – vostè primeraParietaria – grazie mille, signore…….?
RG – … Robert, mi chiamo Robert; ma puoi chiamarmi Bob. És italiana vostè?
P – no exactament, sóc corsa, però també pots trobar orígens meus a Sardenya i a la costa de la Ligúria i la Toscana.
RG – un plaer. El seu nom?
P – Soleirolia soleirolii, de la família de les urticàcies, però em diuen de moltes maneres: parietària, llàgrimes de bebè, llàgrimes d’àngel, herba rastrera de Còrsega, colchón de novia, herba-molsa…
Abans la gent també em coneixia com a Helxine soleirolii
RG – s’ha fet un tint?
P – si, el meu color original és d’un verd intens; m’han aplicat el cultivar ‘Variegata’ de to més blanquinós.
RG – li ha quedat molt bé; es veu jove igualment
P – si, és el que tenim les herbes com jo de creixement ràpid; en climes suaus, desenvolupo tiges tendres, rastreres que busquen la humitat en el sòl, ja sigui en marges de camí, rocalles d’ombra, escletxes, entre passeres de pedra…
RG – i què li agrada?
P – ambients humits però ventilats, amb temperatures suaus, sense gelades i que no em toqui gaire el sol; molta llum, això si, de manera que en espais tancats em costa transpirar. Detesto que m’entollin d’aigua fins al coll i tampoc suporto que em trepitgin. Encara que sembli una d’aquelles catifes cespitoses, sóc pitjor que la meva companya de fatigues entapissant, la Dichondra repens, que quan la trepitgen massa es comença a marcir.
RG – vostè es veu més delicada si em permet
P – si, m’agrada estar protegida sota l’empar d’arbusts baixos que els hi agradi la humitat com a mi, hortènsies, fúcsies, camèlies… juntes ens entenem la mar de bé, jo creo una catifa com si fos un mulching natural per protegir les seves arrels més superficials i elles em protegeixen del trepig i em donen ombra.
RG – li puc arrancar una petita tija x fer-me un esqueix?
P – millor divideixi’m de mata; sempre tindrà més èxit i anirà més de pressa, amb les vivaces com jo.
RG – espero tornar-la a veure
P -no em moc gaire jo, quan vulgui. Espero no em confongui amb la Nertera granadensis de ca les rubiaceae amb fruits petits de color taronja. O amb la Sagina subulata de ca les caryophyllaceae. Ah i sobretot no es pensi que per dir-me parietària tinc res a veure amb aquella Parietaria officinallis que provoca tantes al·lergies!
RG – ho tindré en compte Soleirolia soleirolii. «Un piacè»
P – «à prestu prestu amicu» 😉
RG – li puc posar una flor fragant damunt la seva tofa?
P – si clar! De Stephanotis?
RG – De Marsdenia floribunda, recentment li han canviat el nom
P – quins enredos, pitjor que els meus cabells!
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Roques en confinament
. 
Diuen que mai és tard per provar noves experiències, així que vaig acceptar la proposta d’una tal Silvinita. El nom em pareixia una mica cursi, però la trobava molt atractiva, m’atreviria a dir que, fins i tot exuberant. Vaig sentir curiositat.
Es va presentar a la cita amb dues amigues, molt salades totes elles. Quan vaig demanar quina d’elles era la Silvinita es varen posar a riure i em varen dir que ho hauria d’esbrinar a partir d’una pista. Vaig pensar que es referien al color, perquè una d’elles era blanca, l’altra taronja i l’altra vermella, però em varen confessar que no tenien altre color que el del tint que es posaven. Quan m’asseguraren que l’única manera d’identificar-les era llepant-les i que la que jo buscava seria la més picant, em vaig esverar molt, però hi ha una dita que diu “qui està enmig, balla” i no em va quedar altre remei que ballar. Vaig descartar la primera, la blanca, perquè era salada, com la sal que utilitzem a la cuina; em va dir que es deia Halita. La segona, la de color taronja era picant, però no em vaig decidir a donar el veredicte fins que no vaig haver tastat la tercera, que va resultar ser amargant. Es deia Carnalita. Vaig pensar que tot i que anés tenyida es deia així perquè el seu color recordava al d’un entrecot au point.
Havien vingut de Cardona, on vivien juntes, cercant aventures a la capital i varen triar un dia esplèndid, no es podien arriscar a què una pluja les fes desaparèixer, són tan solubles!
La silvinita va néixer fa uns 35 milions d’anys, a partir de clorur de sodi i clorur de potassi que es formava mentre el mar, que havia estat el seu líquid amniòtic, s’evaporava. Les muntanyes que l’envoltaven creixien i, com una serp que muda, se’n desfeien dels fragments de roca que es trencaven i els abocaven sobre el mar, que ja no hi era.
Quan em vaig quedar a soles amb ella, en vaig poder comprovar la plasticitat, pròpia d’una contorsionista. Les seves formes es replegaven i fluïen com si es tractés d’una massa esmunyedissa. La pell li lluïa com si s’hagués untat de saïm i, acariciant-la, encara que fos suaument, es desfeia en la suor imperceptible dels palmells. Vaig entendre l’origen dels solcs i crestes que recorrien el seu cos. La seva carn era tan tova que, si accidentalment se li clavava una ungla, se li obria una ferida de pols blanca.
Des d’aquell dia menjo sense sal perquè em fa por una pujada de tensió.
Continuarà.
Roques en confinament
Avui us parlaré d’algú que no he trobat a cap pàgina de contactes, m’ensopego amb ell cada dia a l’escala de la finca. No em fa saltar cap espurna d’erotisme, però sento per ell un gran respecte i admiració i he de confessar que també remordiment perquè, quan vaig venir a viure aquí, el vaig fer fora de casa perquè m’agradava més la companyia del silestone.
És massa bon tio, es deixa trepitjar per tothom. El seu aspecte virginal i les manies que té, com el pànic als àcids per exemple, no l’ajuden a fer-se valer. Sovint li prenen la identitat, de tal manera que qualsevol roca tallada i polida es creu amb el dret d’usurpar-li el nom.
Ser marbre no està a l’abast de qualsevol. Per començar, només les roques calcàries poden aspirar -hi. Després han d’haver patit els símptomes d’una malaltia que els oprimeix el pit i fa pujar molt la temperatura, el metamorfisme. Aquesta malaltia no genera immunitat, qualsevol la pot patir una vegada i una altra. En les calcàries, provoca que el carbonat càlcic de la roca formi cristalls blancs ben visibles a simple vista. Clar que no totes les calcàries són carbonat càlcic cent per cent, poden tenir altres minerals que, quan es transformin, trencaran el blanc immaculat amb vetes d’altres colors. El meu veí és blanc del tot.
Ens vàrem reconciliar en un dels viatges que vaig fer a Itàlia on me’l vaig trobar. A Florència feia molta calor i la indumentària que duia em va fer descobrir que tenia un cos atlètic i atractiu. Quan vàrem quedar a Roma, no em va sorprendre la seva pietat. Allà em va perdonar, vàrem passejar junts i em va explicar coses de la seva vida. Que havia nascut i viscut a Carrara. Que varen convertir casa seva en una pedrera i el van fer fora a base d’explosius. Que varen distribuir els germans que vivien amb ell per tot el món. Que havia treballat amb escultors molt famosos. Que a Barcelona va viure a moltes cases de l’Eixample. Que va haver de sortir desconsolat del parc de la ciutadella. No parava d’explicar-me coses, tantes, que superaven la meva capacitat d’escoltar i entendre i se’m feia molt pesat. Això em va fer recordar el perquè l’havia fet fora de casa meva.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 22
Quina calorassa!! Estem encarant la fi de primavera , però les temperatures s’enfilen i s’enfilen. Per això he buscat una Titi que em refresqués; però ben refrescat, no allò de tastar-la i continuar acalorat.
De sobte he recordat a una d’aquelles fresques a la que li demano companyia tots els estius, allà on sigui, allà on vagi. Sempre té un sortit d’amiguetes diferents per ajudar-me a sufragar els meus fogots. Li he trucat per veure com estava i la cosa ha anat així:
Robert Greenford – Hola menta
Mentha sp – Hola Bob, quan de temps!
RG – si; coses del hivern que a vegades desapareixes
M – home, no del tot !! ; sempre pots excavar una mica i veuràs les meves tiges enterrades, si és que continuo amb vida! He, he, he
RG – he, he, he. Com va tot?
M – fenomenal a aquesta època; estirant rizomes que després d’aquestes pluges ufanoses, estic feta una fera! Per sort encara no han aparegut aquells maleïts oídium, que se’m posen damunt les fulles i em deixen tota defoliada. Ni les plagues de mosca blanca, que llepen i llepen i em deixen tota demacrada.
RG – va bé saber-ho. Pots oferir-me algun dels teus serveis?
M – si xato, què et ve de gust?
RG – doncs ja saps que sóc dels clàssics
M – a veure tita-freda, no vols provar cap altra de les meves amiguetes? Ja sé que et costa diferenciar-nos i que totes et semblem fetes de la mateixa pasta, però pensa que després de consumir, cada una de nosaltres et deixarà amb un «final feliz» molt diferent.
RG – ha, ha, ha, va explica’m el menú a veure amb què em temptes aquest cop
M – ok Bob , et comento de les que tenen més serveis i estan més sol·licitades, a les que són més raretes de trobar i no es veuen tant al mercat.
– la spicata: coneguda com a «hierbabuena», amb un aroma més suau, tiges fines i fulles en forma de llança i marge serrat, d’un verd claret
– la x piperita : o la «peppermint»; hibridada de la primera i la M. aquàtica, però també amb altres; de port més ajagut i sabor més intens, tiges més gruixudes i un xic vermelloses, fulles més fosques i rugoses. La pots trobar simple o amb cultivars de gustos diversos, xocolata, pinya, cola, poma…
– la pulegium : coneguda també com a poliol d’aigua o poniol. Fulles una mica lanceolades i marges dentats. Carminativa, relaxant i emenagoga.
– la suaveolens, la menta borda o mata-puces, d’olor desagradable, tiges llenyoses a la part inferior i de rara secció triangular; fulles pàl·lides i tomentoses. Analgèsica, antisèptica i carminativa
– l’aquatica : tot el dia dins l’aigua, estimulant i tonificant. Ideal per guisats i licors.
– la citrata, amb tocs de llimona; vasodilatadora i calmant
– la arvensis, antiga odorata…
RG – para, para!!, quanta oferta reina; esteu que ho peteu
M – sí, i ara que ve l’estiu, més sol·licitades que la «moños». Quina et quedes?
RG – doncs no sé Madame Menta
M – totes et refrescaran i gaudiràs d’una bona digestió i millor respiració; a més recorda les nostres propietats sanadores, antitussígenes, antisèptica, antiinflamatòries, expectorant, aporta calci, potassi i vitamines A,B,C i D
RG – el preu és el de sempre?
M – per tu si Bob; clients que saben apreciar la bona qualitat i que ens fa sentir com a princeses, n’hi ha pocs. Tu ets dels pocs que no ens confon amb aquelles meuques de vorera com la Parietaria officinalis, o amb la bruixa de la Melissa officinalis, que encara que siguen de la mateixa família (lamiaceae) tenim gustos diferents.
RG – la Mentha x piperita doncs, però totes sou unes grans acompanyants, ja ho saps
M – si, amb mojitos, caipirinyes, sucs de taronja, llimonades, entremig de postres com gelats, melons, o inclús amb faves o llenties.
RG – mmm se’m fa la boca aigua només pensar-hi
M – aiss que n’ets de babau! Saps Bob, en general tenim l’ingredient principal per fer feliç a la gent com tu.
RG – ah sí? Quin és?
M – som afrodisíaques, com aquella parenta nostra de la Índia que es diu alfàbrega
RG – he, he, he, fa uns dies vaig dinar amb ella
M – mita’l ell, no perds el carro tu!
RG – ja saps les meves necessitats
M – ai Robert, tu el què necessites és un bon «meneo»
RG – jo el què necessito és amor
M- doncs obre els ulls; qualsevol de les del ram te’n donem sense demanar res a canvi
RG – sí, és cert. Tens tota la raó
M- m’agrades Bob, ens saps cuidar
RG – bé, és posar-hi amor també. La meva àvia sempre em deia que és l’ingredient principal per cuinar bé
M – una dona sàvia!
RG – una dona amb un gran cor
M – fins ara Robert; t’envio la piperita doncs
RG – merci Madame
M- amuse-toi !
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Roques en confinament
El protagonista d’avui és un ésser viu amb una sola cèl·lula i una closca calcària. Dels pocs que, tenint una sola cèl·lula, es poden veure a simple vista. Els més petits del seu gènere tenen la mida i, molts, la forma, d’una llentia. Els més grans no arriben a 10cm i tenen la mateixa forma. Es tracta d’un organisme marí, que vivia sobre el fons d’un mar càlid, poc profund i d’una salinitat mitjana; un mar ple de vida, on no hi faltaven els esculls de corall acollint una flora i una fauna multicolor. Un mar que hagués fet les delícies dels aficionats a l’snorkel i al submarinisme. El seu nom és Nummulites: de nummulos , que vol dir moneda, i de litos , que vol dir pedra, perquè els romans creien que eren monedes petrificades.
Els nummulits varen aparèixer quan ja havien desaparegut els dinosaures, n’hi havia molts a l’Eocè i es van extingir al Paleocè, és a dir, només varen viure uns 30 milions d’anys sobre la Terra. Per això, les roques on es troben, només pel fet d’ells ser-hi, porten la data de naixement estampada al front, com si es tractés d’un codi de barres. No essent del regne mineral, no té dret a aparèixer a l’Stoneder (app de contactes del món del roc). No hi apareix.
La cita és amb la Calcària Nummulítica, d’una família estesa no només per tot Catalunya sinó per tos els països que voregen la Mediterrània. Es tracta d’un personatge discret que només mostra els seus encants quan no es guarden les distàncies. Això no ha impedit que més d’un humà se n’aprofités en descobrir-los, explotant-la per treure’n un benefici econòmic. Un dels llocs on ha estat molt explotada és a Girona, on s’ha fet famosa, fins i tot se l’ha conegut amb el sobrenom de pedra de Girona.
Si us hi acosteu, us mirarà amb els seus ulls en forma d’ametlla, grisos i penetrants com els de la deessa Atena. La seva fama és deguda al seu cos tatuat d’el·lipsis concèntriques que, observades amb lupa, permeten veure les filigranes de diferents cambretes dibuixant una espiral. Però no us deixeu enganyar, aquesta bellesa amaga un origen sinistre. La roca no és més que un cúmul d’esquelets de nummulits cimentats.
Ara es penedeix d’haver-se deixat explotar d’aquella manera i la podeu trobar fent penitència a la catedral de Girona o al monestir de Pedralbes. De tant en tant, els aficionats al Reial Madrid li reten homenatge manifestant-se davant la font de la Cibeles.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 20
Avui necessitava una mica de dolçor, algú que m’acaronés i em donés una mica de pau, i m’esvaís els malsons després de les trobades pertorbadores d’aquests darrers dies.
Així és que he buscat una titi prou elegant, serena, de dolç perfum, de mirada alegra i poc complicada a l’hora de tenir-ne tractes.
Tot i que li han canviat de nom recentment, la gent continua dient-li pel seu nom antic, estefanotis. Actualment es diu Marsdenia floribunda així que el nom de Stephanotis floribunda, passa a ser-ne el seu sinònim.
També hi ha una mica de confusió amb els seus orígens. Si bé popularment se’l coneix com a gessamí de Madagascar, es parla que no és exactament endèmica d’aquesta macro-illa, sinó del continent africà. Tampoc ho és de Hawai, com diuen els americans. Sigui com sigui, jo l’anomeno com fan els portuguesos: «flor de noiva» o sigui flor de núvia; i és que no hi mimetisme més clar per una núvia que aquesta immaculada flor!
Blanca marfilada, dolçor perfumada, corol·la estrellada i floració agrupada; així és la seva flor, que sol aparèixer de maig a octubre. Fulla oposada, verd fosc llustrada, bastant engrossida i de forma ovada.
Les seves tiges són com lianes, volubles, i poc lignificades. Es tracta doncs d’una enfiladissa, que li haurem de posar tutors perquè s’enredi.
No li agrada el fred, millor no deixar-la sortir fora quan tenim temperatures per sota els 10 C positius; de fet la cultivem com a planta d’interior, situant-la en llocs amb molt llum però evitant el sol directe. Substrats orgànics i tous. Regs escassos, doncs té fulles semi-crasses i perill de podrir les seves arrels, si provoquem un excés d’humitat.
Malgrat dir-li gessamí, no és de la família dels Jasminum. Pertany a la mateixa família d’aquella titi agessaminada del altre dia, recordeu la Trachelospermum jasminoides de les Apocynaceae? Doncs aquesta també pertany a aquesta família
Ah, en interior costa molt de què ens doni fruit. Però si teniu ocasió, potser en un hivernacle o potser en un lloc molt resguardat, no us sorprengueu si li surten uns grans fruits ovoides i a dins llavors amb filaments, com angelets volàtils.
No sé si és el seu dolç perfum que pot embriagar, els carquinyolis del berenar o la mistel·la per poder-los empassar, que em sento com un maharahà !!
Bona nit!
Robert Greenford 🌱
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 19
Bon dia xat@s
En fi, vaig a veure si paeixo aquesta frustració d’avui. Potser ara que avança el desconfinament, deixo de tenir trobades amb titis vegetals i busco una mica de comprensió en d’altres espècimens més humanes.
Continuarà.
Roques en confinament
Estic convençuda que ha vingut de l’infern per temptar a la gent i jo hi he caigut de quatre potes. I és que … Ai!, Ho té tot! És guapo, alegre, fort, amable, un seductor implacable i un treballador incansable. Tant se’l pot trobar assistint a cuiners de tot tipus, com treballant a les ordres d’un mestre d’obres o col·laborant en estudis d’escultura. Sempre duu robes elegants, que combinen els roses o els blancs amb grisos i negres, formant estampats abstractes que bé podrien haver estat la font d’inspiració dels quadres de Jackson Pollock .
Ningú diria que aquestes qualitats, que semblen dons celestials, amaguen un origen infernal, perquè l’individu d’avui ve d’una zona de dins la terra, controlada per Plutó, el deu del foc, on tot és incandescent. Molt poques de les masses més valentes que intenten escapar-se’n acaben arribant a la superfície de la Terra, la majoria són enxampades molt abans i castigades amb la immobilitat eterna.
Quan senten que ja no podran ser lliures, les partícules de la massa corren a ocupar el seu lloc fixe en el mineral que els correspon. Van creixent alhora les macles dels feldspats, les làmines hexagonals de les miques o els prismes del quars, amb un ordre escrupolós, que només es trenca quan un mateix punt és disputat per partícules de diferents minerals. Els que haurien de ser cristalls amb una geometria perfecta, si haguessin pogut disposar de prou espai, acaben essent grans irregulars per fora, encara que molt ben ordenats per dintre. D’aquí li ve el nom de granit al meu company. Totes les roques de la seva família, les plutòniques, es formen de la mateixa manera i, la gran majoria, no arribaran a sortir a la superfície a no ser que l’erosió del que tenen a sobre les desenterri o l’avarícia humana obri la terra en canal per crear una pedrera.
El pobre ingenu s’emmiralla en els seus familiars d’Assuan, que, des de l’època dels primers faraons s’han mantingut impertorbables en els temples i obeliscs, no sap que aquí el clima és més humit. En el moment que un granit es deixa acaronar per l’atmosfera d’un clima temperat i humit, el seu final és irreversible. És com si s’hagués pres un verí que ataca de diferent manera a cada un dels seus membres. Els feldspats i les miques acaben convertint-se en minerals de l’argila i només el quars es mantindrà enmig de la pols.
Quan acabi el confinament el portaré d’excursió al maresme perquè vegi que, d’aquí a uns pocs centenars d’anys, pot acabar convertit en sauló.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 18
Eiii col·legues, (…hip) , que se us passa? (…hip) vaig bastant taja i no sé ni el que estic escrivint (…hip). Això de tanta cita està transformant (…hip) la meva manera de veure aquest món (…hip) Igual els bitxos de dues potes us creieu que sou millors que la majoria de les titis rastreres que m’acompanyen (…hip) , us penseu que potser podeu viure sense elles, però noooooo, no, no, no, nooooo, nanai de la Xina, o de Xile o de l’Àfrica sencera(…hip); les necessiteu només pel simple fet de poder respirar, les necessiteu per alimentar-vos i poder créixer, per crear les medicines que us curaran, per fer-vos la caixeta de fusta on anireu a parar tots, el dia que deixeu de respirar. Quan veu aparèixer en aquest món, abans que fóssiu «Homo sapiens» ( ja ja quin riure això de sapiens, yo me lo guiso y yo me lo como), doncs elles ja feia milions d’anys que existien; vosaltres, que us considereu tan superiors a elles, que ni us adoneu de lo altruistes que elles arriben a ser, que les heu explotat, manipulat i aniquilat sense raonar (i això que presumiu de tenir tanta raó!, em pixo) doncs vosaltres, siii vosaltres, animalets de dues potes, desapareixereu d’aquest planeta (…hip) i elles tornaran a envair tot allò que la humanitat ha creat i no deixaran res, res, res del vostre maleït rastre. Sou uns desagraïts, uns desgraciats, no sabeu ni el que significa respecte, sou, sou…, sou una gran merda! (…hip, hip)
RG – zzzzzzzzzzzzz zzzzzzz zzzz zz
Continuarà.
Roques en confinament
El meu acompanyant d’avui no és gens exòtic, de fet, és bastant corrent, del montón, que es deia quan jo era jove. Segur que, com ell, n’heu vist a grapats.
És barceloní, de la zona de Montjuïc, per ser més concrets. El seu origen l’hem de cercar a Collserola, fa uns 15 milions d’anys, en un dia de pluja intensa en què les gotes colpegen les roques amb un ritme ràpid i regular. Un dia d’aquests que les rieres tenyeixen el mar de bru. L’aigua, que cau aquí i allà, va recollint granets de sorra, com a penyora de les roques per on passa, i arriba al mar amb un mostrari del rocam de la muntanya que, de mica en mica, acabarà construint un delta.
Els granets més durs, els que no han quedat pel camí, la majoria de quars, s’ajuntaran i sentiran les pessigolles que els fan els crancs, quan s’hi passegen per sobre perseguint mol·luscs, fins que una altra rierada n’escombrarà una part i deixarà a sobre el resultat de la nova collita.
Però, amb el temps, part del quars fluirà pels espais on els granets no aconseguien tocar-se i, en endurir-se, es convertirà en ciment que els unirà a tots per formar un individu compacte i resistent, impertorbable al moviment de l’aigua. Serà ell, el gres.
Em va convidar a sopar a casa seva, una casa de l’eixample on vivia des que es va construir la finca, a la que ell li havia sabut donar un aspecte senyorial.
En fotografia m’havia semblat insípid però va resultar ser un individu molt interessant. Tenint-lo al davant podia copsar la complexitat de la seva pell rugosa i la varietat de litologies dels seus granets, amb tonalitats verdoses, ocres o violàcies que s’intuïen entre el blanc translúcid del quars dominant i eren testimoni del seu mestissatge. Estaven ordenats en làmines corbes que indicaven la direcció del corrent que els havia dipositat. De tant en tant aquests grups de làmines mostraven cicatrius que trencaven la regularitat però no l’harmonia, simplement delataven quan s’havia produït una nova rierada.
Acariciant-lo, vaig sentir com els angles arrodonits dels seus granets em feien un massatge suau als palpissos dels dits. I, rere l’aparença rígida de sòlid dur i impenetrable, vaig descobrir que, en les mans adequades, era modelable.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 17
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 16
Continuarà.
Roques en confinament
Aquesta vegada és un empordanès, del cap de Creus. Va ser veure’l i ja vaig endevinar que era algú turmentat, la seva expressió em va recordar la que transmet el personatge del crit de Munch. Però, a poc a poc, a mesura que la comunicació entre nosaltres es feia més distesa, vaig anar copsant la força que aquest turment havia imprès al seu cos, ple de racons secrets per explorar.
El que, en la distància, semblava una simple massa fosca, es convertia, en la proximitat, en una estructura molt ben organitzada, de làmines fines, lleugerament ondulades, on s’hi endevinaven colors i lluentors que variaven segons la direcció de la llum que hi incidia. Els tenia molt ben posats, els diferents minerals que el formaven, tots ells plans.
El partenaire del qual us parlo és un individu trans, sí, el cos que té ara és molt diferent del que tenia quan va néixer. Ell, que ara és un esquist, abans havia estat argila. S’havia transformat degut a la gran pressió a la qual havia estat sotmesa, sota els milers de tones de nous sediments que se li abocaven a sobre. Els seus minerals, espaordits, s’ajeien per oposar menys resistència a la força que els venia de dalt. També va patir una gran febrada, arribant a temperatures d’uns quants centenars de graus que feien que uns minerals es transformessin en altres, això sí, plans, per oposar menys resistència a la pressió.
Em va explicar que aquests canvis el desorientaven, no sabia què li passava, va passar una època molt dura fins que va entendre que no era una argila, sedimentària, plàstica i modelable sinó un esquist, ben orientat, rígid i estable. Es va tranquil·litzar en saber que aquests canvis poden passar a qualsevol roca, vingui d’allà on vingui i tingui l’origen que tingui i que aquest procés de canvi té un nom, es diu metamorfisme.
Després de les experiències tan difícils que li ha tocat viure, ara ja no s’immuta quan la tramuntanada l’envesteix i li ataca els punts més febles fent-li saltar els minerals méspetits i esculpint-lo amb aquests alvèols que, essent buits, l’omplen a ell de misteri.Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 15
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 14
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 13
Continuarà.
Roques en confinament
L’experiència amb el iaio em va pujar l’autoestima, així que vaig decidir acceptar la proposta d’un iogurin de 300 anys. En veure’l de lluny em va atreure la foscor del seu cos. De prop traspuava energia per tots els porus, que no eren pocs. Em va dir que havia vingut de Lanzarote però a mi em resultava familiar. Fent memòria, vaig recordar haver vist algú que se li assemblava molt pels voltants d’Olot i va resultar que hi tenia família. Em feien gràcia els piercings amb petits cristallets blancs o verds que, molt de tant en tant lluïen trencant la negror. La seva pell, aspre, plena d’arrugues que semblaven cordes trenades, li enduria l’expressió i li donava un aire d’envelliment. Tot plegat són marques de naixement, el resultat d’haver passat de la incandescència a la fredor més absoluta amb molta rapidesa. A l’úter matern la temperatura era de devers 1000 graus i ell no era altra cosa que una massa fluïda. Però arribaren les contraccions en forma de terratrèmols i la dilatació en forma de cràter i el part va ser llarg. De cop el meu conegut es va trobar lliscant pendent avall i la fredor de l’aire li anava endurint la pell mentre per sota, de cada vegada més lentament, encara seguia fluint i els gasos, que l’havien acompanyat en l’escalfor, ara s’escapaven deixant-li el cos foradat. Va arribar un moment que tot ell es va anar endurint i ja no va poder avançar més. En aquest moment va deixar de ser lava per convertir-se en el Basalt que jo he conegut.
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 12
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 11
Continuarà.
Catalina Sureda
Aquest confinament m’ha fet fer coses que no fa gaire hagués jurat que mai no faria, una d’elles és entrar al món de les xarxes. Vaig començar amb una addicció al whats app, , perquè els xats em feien companyia. Em vaig fer instagramer per seguir classes i conferències en streaming. Faig una sessió de Skype diària amb el meu net i reunions diverses mitjançant el meetjitsi. Però així i tot trobo a faltar alguna cosa, així que he decidit fer una passa més i entrar en l’apartat de contactes. M’he aventurat amb l’stoneder, una app que ofereix acompanyants del món del roc. I… No us ho creureu, però vaig quedar.
Em va atreure el seu nom, estromatòlit, i és que estroma, en grec, vol dir llit. En què estaria jo pensant? Va resultar ser un roc moníssim, una mica vell, però els seus 600 milions d’anys no li restaven gens d’ atractiu, ans el contrari, em van hipnotitzar les seves formes concèntriques i les làmines fines ondul.lades com randes de vestit de núvia. Em va contar la seva vida, va néixer al Marroc, a Ait Saoun, no gaire lluny d’Ouarzazate, en un mar càlid i poc profund on sa mare, una làmina d’algues cianofícies, jeia sobre un fons de sorra i, mentre feia fotosíntesi tan tranquil.la, li prenia CO2 a l’aigua, ignorant que, d’aquesta manera el carbonat càlcic deixava de ser soluble i precipitava sobre ella fins a ofegar-la, però ella, tossuda, creava una altra làmina sobre el carbonat i la sorra i tornava a passar el mateix una vegada i una altra, i així anaven apareixent els seus fills, tota una colònia de formes diferents, ondulades, hemisfèriques, cilíndriques, esfèriques. L’Estromi (en la intimitat vaig acabar anomenant-lo així) em deia que, al llarg de la seva vida havia viscut molts canvis, com nosaltres— vaig pensar jo— i que, allà on abans hi havia un mar càlid ara hi ha unes muntanyes, l’Antiatlas. Però no li vaig deixar que m’expliqués com havien anat aquests canvis, li vaig dir que ho deixés per una altra trobada.
L’experiència amb el iaio em va pujar l’autoestima, així que vaig decidir acceptar la proposta d’un iogurin de 300 anys. En veure’l de lluny em va atreure la foscor del seu cos. De prop traspuava energia per tots els porus, que no eren pocs. Em va dir que havia vingut de Lanzarote però a mi em resultava familiar. Fent memòria, vaig recordar haver vist algú que se li assemblava molt pels voltants d’Olot i va resultar que hi tenia família. Em feien gràcia els piercings amb petits cristallets blancs o verds que, molt de tant en tant lluïen trencant la negror. La seva pell, aspre, plena d’arrugues que semblaven cordes trenades, li enduria l’expressió i li donava un aire d’envelliment. Tot plegat són marques de naixement, el resultat d’haver passat de la incandescència a la fredor més absoluta amb molta rapidesa. A l’úter matern la temperatura era de devers 1000 graus i ell no era altra cosa que una massa fluïda. Però arribaren les contraccions en forma de terratrèmols i la dilatació en forma de cràter i el part va ser llarg. De cop el meu conegut es va trobar lliscant pendent avall i la fredor de l’aire li anava endurint la pell mentre per sota, de cada vegada més lentament, encara seguia fluint i els gasos, que l’havien acompanyat en l’escalfor, ara s’escapaven deixant-li el cos foradat. Va arribar un moment que tot ell es va anar endurint i ja no va poder avançar més. En aquest moment va deixar de ser lava per convertir-se en el Basalt que jo he conegut.
Aquesta vegada és un empordanès, del cap de Creus. Va ser veure’l i ja vaig endevinar que era algú turmentat, la seva expressió em va recordar la que transmet el personatge del crit de Munch. Però, a poc a poc, a mesura que la comunicació entre nosaltres es feia més distesa, vaig anar copsant la força que aquest turment havia imprès al seu cos, ple de racons secrets per explorar.
El que, en la distància, semblava una simple massa fosca, es convertia, en la proximitat, en una estructura molt ben organitzada, de làmines fines, lleugerament ondulades, on s’hi endevinaven colors i lluentors que variaven segons la direcció de la llum que hi incidia. Els tenia molt ben posats, els diferents minerals que el formaven, tots ells plans.
El partenaire del qual us parlo és un individu trans, sí, el cos que té ara és molt diferent del que tenia quan va néixer. Ell, que ara és un esquist, abans havia estat argila. S’havia transformat degut a la gran pressió a la qual havia estat sotmesa, sota els milers de tones de nous sediments que se li abocaven a sobre. Els seus minerals, espaordits, s’ajeien per oposar menys resistència a la força que els venia de dalt. També va patir una gran febrada, arribant a temperatures d’uns quants centenars de graus que feien que uns minerals es transformessin en altres, això sí, plans, per oposar menys resistència a la pressió.
Em va explicar que aquests canvis el desorientaven, no sabia què li passava, va passar una època molt dura fins que va entendre que no era una argila, sedimentària, plàstica i modelable sinó un esquist, ben orientat, rígid i estable. Es va tranquil·litzar en saber que aquests canvis poden passar a qualsevol roca, vingui d’allà on vingui i tingui l’origen que tingui i que aquest procés de canvi té un nom, es diu metamorfisme.
Després de les experiències tan difícils que li ha tocat viure, ara ja no s’immuta quan la tramuntanada l’envesteix i li ataca els punts més febles fent-li saltar els minerals méspetits i esculpint-lo amb aquests alvèols que, essent buits, l’omplen a ell de misteri.
El meu acompanyant d’avui no és gens exòtic, de fet, és bastant corrent, del montón, que es deia quan jo era jove. Segur que, com ell, n’heu vist a grapats.
És barceloní, de la zona de Montjuïc, per ser més concrets. El seu origen l’hem de cercar a Collserola, fa uns 15 milions d’anys, en un dia de pluja intensa en què les gotes colpegen les roques amb un ritme ràpid i regular. Un dia d’aquests que les rieres tenyeixen el mar de bru. L’aigua, que cau aquí i allà, va recollint granets de sorra, com a penyora de les roques per on passa, i arriba al mar amb un mostrari del rocam de la muntanya que, de mica en mica, acabarà construint un delta.
Els granets més durs, els que no han quedat pel camí, la majoria de quars, s’ajuntaran i sentiran les pessigolles que els fan els crancs, quan s’hi passegen per sobre perseguint mol·luscs, fins que una altra rierada n’escombrarà una part i deixarà a sobre el resultat de la nova collita.
Però, amb el temps, part del quars fluirà pels espais on els granets no aconseguien tocar-se i, en endurir-se, es convertirà en ciment que els unirà a tots per formar un individu compacte i resistent, impertorbable al moviment de l’aigua. Serà ell, el gres.
Em va convidar a sopar a casa seva, una casa de l’eixample on vivia des que es va construir la finca, a la que ell li havia sabut donar un aspecte senyorial.
En fotografia m’havia semblat insípid però va resultar ser un individu molt interessant. Tenint-lo al davant podia copsar la complexitat de la seva pell rugosa i la varietat de litologies dels seus granets, amb tonalitats verdoses, ocres o violàcies que s’intuïen entre el blanc translúcid del quars dominant i eren testimoni del seu mestissatge. Estaven ordenats en làmines corbes que indicaven la direcció del corrent que els havia dipositat. De tant en tant aquests grups de làmines mostraven cicatrius que trencaven la regularitat però no l’harmonia, simplement delataven quan s’havia produït una nova rierada.
Acariciant-lo, vaig sentir com els angles arrodonits dels seus granets em feien un massatge suau als palpissos dels dits. I, rere l’aparença rígida de sòlid dur i impenetrable, vaig descobrir que, en les mans adequades, era modelable.
Estic convençuda que ha vingut de l’infern per temptar a la gent i jo hi he caigut de quatre potes. I és que … Ai!, Ho té tot! És guapo, alegre, fort, amable, un seductor implacable i un treballador incansable. Tant se’l pot trobar assistint a cuiners de tot tipus, com treballant a les ordres d’un mestre d’obres o col·laborant en estudis d’escultura. Sempre duu robes elegants, que combinen els roses o els blancs amb grisos i negres, formant estampats abstractes que bé podrien haver estat la font d’inspiració dels quadres de Jackson Pollock .
Ningú diria que aquestes qualitats, que semblen dons celestials, amaguen un origen infernal, perquè l’individu d’avui ve d’una zona de dins la terra, controlada per Plutó, el deu del foc, on tot és incandescent. Molt poques de les masses més valentes que intenten escapar-se’n acaben arribant a la superfície de la Terra, la majoria són enxampades molt abans i castigades amb la immobilitat eterna.
Quan senten que ja no podran ser lliures, les partícules de la massa corren a ocupar el seu lloc fixe en el mineral que els correspon. Van creixent alhora les macles dels feldspats, les làmines hexagonals de les miques o els prismes del quars, amb un ordre escrupolós, que només es trenca quan un mateix punt és disputat per partícules de diferents minerals. Els que haurien de ser cristalls amb una geometria perfecta, si haguessin pogut disposar de prou espai, acaben essent grans irregulars per fora, encara que molt ben ordenats per dintre. D’aquí li ve el nom de granit al meu company. Totes les roques de la seva família, les plutòniques, es formen de la mateixa manera i, la gran majoria, no arribaran a sortir a la superfície a no ser que l’erosió del que tenen a sobre les desenterri o l’avarícia humana obri la terra en canal per crear una pedrera.
El pobre ingenu s’emmiralla en els seus familiars d’Assuan, que, des de l’època dels primers faraons s’han mantingut impertorbables en els temples i obeliscs, no sap que aquí el clima és més humit. En el moment que un granit es deixa acaronar per l’atmosfera d’un clima temperat i humit, el seu final és irreversible. És com si s’hagués pres un verí que ataca de diferent manera a cada un dels seus membres. Els feldspats i les miques acaben convertint-se en minerals de l’argila i només el quars es mantindrà enmig de la pols.
Quan acabi el confinament el portaré d’excursió al maresme perquè vegi que, d’aquí a uns pocs centenars d’anys, pot acabar convertit en sauló.
El protagonista d’avui és un ésser viu amb una sola cèl·lula i una closca calcària. Dels pocs que, tenint una sola cèl·lula, es poden veure a simple vista. Els més petits del seu gènere tenen la mida i, molts, la forma, d’una llentia. Els més grans no arriben a 10cm i tenen la mateixa forma. Es tracta d’un organisme marí, que vivia sobre el fons d’un mar càlid, poc profund i d’una salinitat mitjana; un mar ple de vida, on no hi faltaven els esculls de corall acollint una flora i una fauna multicolor. Un mar que hagués fet les delícies dels aficionats a l’snorkel i al submarinisme. El seu nom és Nummulites: de nummulos , que vol dir moneda, i de litos , que vol dir pedra, perquè els romans creien que eren monedes petrificades.
Els nummulits varen aparèixer quan ja havien desaparegut els dinosaures, n’hi havia molts a l’Eocè i es van extingir al Paleocè, és a dir, només varen viure uns 30 milions d’anys sobre la Terra. Per això, les roques on es troben, només pel fet d’ells ser-hi, porten la data de naixement estampada al front, com si es tractés d’un codi de barres. No essent del regne mineral, no té dret a aparèixer a l’Stoneder (app de contactes del món del roc). No hi apareix.
La cita és amb la Calcària Nummulítica, d’una família estesa no només per tot Catalunya sinó per tos els països que voregen la Mediterrània. Es tracta d’un personatge discret que només mostra els seus encants quan no es guarden les distàncies. Això no ha impedit que més d’un humà se n’aprofités en descobrir-los, explotant-la per treure’n un benefici econòmic. Un dels llocs on ha estat molt explotada és a Girona, on s’ha fet famosa, fins i tot se l’ha conegut amb el sobrenom de pedra de Girona.
Si us hi acosteu, us mirarà amb els seus ulls en forma d’ametlla, grisos i penetrants com els de la deessa Atena. La seva fama és deguda al seu cos tatuat d’el·lipsis concèntriques que, observades amb lupa, permeten veure les filigranes de diferents cambretes dibuixant una espiral. Però no us deixeu enganyar, aquesta bellesa amaga un origen sinistre. La roca no és més que un cúmul d’esquelets de nummulits cimentats.
Ara es penedeix d’haver-se deixat explotar d’aquella manera i la podeu trobar fent penitència a la catedral de Girona o al monestir de Pedralbes. De tant en tant, els aficionats al Reial Madrid li reten homenatge manifestant-se davant la font de la Cibeles.
Avui us parlaré d’algú que no he trobat a cap pàgina de contactes, m’ensopego amb ell cada dia a l’escala de la finca. No em fa saltar cap espurna d’erotisme, però sento per ell un gran respecte i admiració i he de confessar que també remordiment perquè, quan vaig venir a viure aquí, el vaig fer fora de casa perquè m’agradava més la companyia del silestone.
És massa bon tio, es deixa trepitjar per tothom. El seu aspecte virginal i les manies que té, com el pànic als àcids per exemple, no l’ajuden a fer-se valer. Sovint li prenen la identitat, de tal manera que qualsevol roca tallada i polida es creu amb el dret d’usurpar-li el nom.
Ser marbre no està a l’abast de qualsevol. Per començar, només les roques calcàries poden aspirar -hi. Després han d’haver patit els símptomes d’una malaltia que els oprimeix el pit i fa pujar molt la temperatura, el metamorfisme. Aquesta malaltia no genera immunitat, qualsevol la pot patir una vegada i una altra. En les calcàries, provoca que el carbonat càlcic de la roca formi cristalls blancs ben visibles a simple vista. Clar que no totes les calcàries són carbonat càlcic cent per cent, poden tenir altres minerals que, quan es transformin, trencaran el blanc immaculat amb vetes d’altres colors. El meu veí és blanc del tot.
Ens vàrem reconciliar en un dels viatges que vaig fer a Itàlia on me’l vaig trobar. A Florència feia molta calor i la indumentària que duia em va fer descobrir que tenia un cos atlètic i atractiu. Quan vàrem quedar a Roma, no em va sorprendre la seva pietat. Allà em va perdonar, vàrem passejar junts i em va explicar coses de la seva vida. Que havia nascut i viscut a Carrara. Que varen convertir casa seva en una pedrera i el van fer fora a base d’explosius. Que varen distribuir els germans que vivien amb ell per tot el món. Que havia treballat amb escultors molt famosos. Que a Barcelona va viure a moltes cases de l’Eixample. Que va haver de sortir desconsolat del parc de la ciutadella. No parava d’explicar-me coses, tantes, que superaven la meva capacitat d’escoltar i entendre i se’m feia molt pesat. Això em va fer recordar el perquè l’havia fet fora de casa meva.
.
Diuen que mai és tard per provar noves experiències, així que vaig acceptar la proposta d’una tal Silvinita. El nom em pareixia una mica cursi, però la trobava molt atractiva, m’atreviria a dir que, fins i tot exuberant. Vaig sentir curiositat.
Es va presentar a la cita amb dues amigues, molt salades totes elles. Quan vaig demanar quina d’elles era la Silvinita es varen posar a riure i em varen dir que ho hauria d’esbrinar a partir d’una pista. Vaig pensar que es referien al color, perquè una d’elles era blanca, l’altra taronja i l’altra vermella, però em varen confessar que no tenien altre color que el del tint que es posaven. Quan m’asseguraren que l’única manera d’identificar-les era llepant-les i que la que jo buscava seria la més picant, em vaig esverar molt, però hi ha una dita que diu “qui està enmig, balla” i no em va quedar altre remei que ballar. Vaig descartar la primera, la blanca, perquè era salada, com la sal que utilitzem a la cuina; em va dir que es deia Halita. La segona, la de color taronja era picant, però no em vaig decidir a donar el veredicte fins que no vaig haver tastat la tercera, que va resultar ser amargant. Es deia Carnalita. Vaig pensar que tot i que anés tenyida es deia així perquè el seu color recordava al d’un entrecot au point.
Havien vingut de Cardona, on vivien juntes, cercant aventures a la capital i varen triar un dia esplèndid, no es podien arriscar a què una pluja les fes desaparèixer, són tan solubles!
La silvinita va néixer fa uns 35 milions d’anys, a partir de clorur de sodi i clorur de potassi que es formava mentre el mar, que havia estat el seu líquid amniòtic, s’evaporava. Les muntanyes que l’envoltaven creixien i, com una serp que muda, se’n desfeien dels fragments de roca que es trencaven i els abocaven sobre el mar, que ja no hi era.
Quan em vaig quedar a soles amb ella, en vaig poder comprovar la plasticitat, pròpia d’una contorsionista. Les seves formes es replegaven i fluïen com si es tractés d’una massa esmunyedissa. La pell li lluïa com si s’hagués untat de saïm i, acariciant-la, encara que fos suaument, es desfeia en la suor imperceptible dels palmells. Vaig entendre l’origen dels solcs i crestes que recorrien el seu cos. La seva carn era tan tova que, si accidentalment se li clavava una ungla, se li obria una ferida de pols blanca.
Des d’aquell dia menjo sense sal perquè em fa por una pujada de tensió.
Avui us vull presentar un descendent de molses i altres plantes higròfiles. No, no m’he equivocat d’aplicació, es tracta d’un roc.
Els seus avis vivien en un aiguamoll on formaven vertaders prats flotants. Es podrien per la part de baix però seguien creixent, de manera que sempre guaitaven per sobre de l’aigua. Duien una vida tranquil·la, de pau monacal. Però va quedar estroncada pel martiri quan aquell aiguamoll es va omplir de sediments i tots els seus habitants hi van quedar enterrats. El pes dels sediments i la manca d’oxigen feien incorruptes aquells cossos convertint-los en torba. Aquesta santa, la torba, que serveix de substrat a les plantes i dóna al whisky escocès aquell sabor i aroma tan peculiar, va donar llum al lignit.
Doncs sí, sa mare és una santa, però ell no és cap angelet. Amb un cos compacte i la lluentor d’uns ulls negres de mirada penetrant pot despertar passions dignes de figurar a les mil i una nits. En aquestes situacions es fa dir atzabatja, de l’àrab الصباغ que vol dir pigment. Però, per altra banda, també sap el que és sentir-se rebutjat, i és que no és gaire discret. Quan comparteix jocs amorosos amb algú, acariciant-li qualsevol part del seu cos, ho esbomba de tal manera que posa negra la parella en qüestió.
Us he de confessar que s’escalfa amb facilitat, però es crema de seguida i, quan allibera energia, el sofre pudent que desprèn fa que sigui desagradable estar al seu costat.
Per això i perquè hi ha treballadors molt més eficients que ell, darrerament han tancat moltes empreses on els de la seva espècie treballaven i ara està pràcticament en atur.
Només li queda l’opció de madurar, amb el temps, i acabar convertint-se en hulla, que és molt més assenyada. I aquesta, en condicions adequades, pot transformar-se en antracita, que té un 95% de carboni i és molt bona treballadora. Si no fa res de tot això, és molt probable que acabi dins unes sabates infantils una nit de reis.
El vaig conèixer al desert de Tunísia, passejant pels voltants de l’oasi de Tozeur. El vent bufava i, alhora que aixecava la sorra que li havia fet de bressol i de llar, destapava, un rere l’altre, els cristalls lenticulars que, com pètals oberts, configuraven aquell cos esplèndid de guix.
En aquells moments el que em va seduir va ser la cristal·lització en forma de romboedres molt aplanats i curvatures a les arestes, formes que delaten el seu creixement ràpid. Si fos ara, potser el seu posat em faria pensar més en una rosa floribunda.
Una rosa que no es panseix, una rosa que no fa olor, una rosa que no agafa malalties, però que no pot prescindir de l’aigua. L’aigua que li va donar la vida i que és la que més fàcilment li pot prendre.
El clima àrid del desert fa que no hi plogui quasi bé mai, però quan ho fa és a bots i barrals i, allà on abans només hi havia sorra, hi apareixen, de cop, els oueds, lleres amples plenes d’aigua a gran velocitat que dissol tot el que pot. Aquests torrents omplen la quietud de moviment, com si s’hagués esvalotat un niu de serps. Però la sorra, assedegada, s’empassa l’aigua com ho faria una esponja eixuta i lluita contra l’escalfor del Sol que li vol usurpar, xuclant cap amunt, per evaporar-la.
És en aquest moment que el guix, que anava dissolt a l’aigua, precipita en forma de cristalls que van creixent incorporant els granets de sorra que s’interposen en el seu camí. Això fa que el seu cos passi desapercebut, agafant el mateix color i textura de l’espai que l’envolta, però la forma de rosa és inequívoca, d’aquí que al guix format d’aquesta manera se li doni el nom de rosa del desert. El del Sahara, el que jo vaig conèixer, tenia un color ocre vermellós però en podeu trobar de blancs al desert de Sonora, a Mèxic, o de negres, a la Patagònia, perquè no sigui dit que no hi ha roses negres.
Aquest mimetisme no és més que una prova de la seva discreció i respecte per l’entorn, on viurà fins que noves pluges el vagin dissolent poc a poc o que els habitants dels voltants l’arrepleguin per convertir-lo en souvenir. I… je me’n souviens d’ell cada vegada que assaboreixo un plat de cous cous, veig la imatge d’una duna o faig escolar un grapat de sorra per entremig dels dits. Però, sobretot, quan m’arriba la flaire dolça de gessamí a la posta de Sol. Sensacions que em fan reviure els plaers que compartirem. I quan, nostàlgica, el vull recordar, poso la cançó de l’Sting que duu el seu nom.
I dream of rain
I dream of gardens in the desert sand
I wake in vain
I dream of love as time runs through my hand
Cloenda
El número 10 és rodó, un número obert a l’esperança de que aquest confinament s’acaba i la llibertat arriba. Amb la il·lusió de gaudir-la, compartint el temps amb la gent que he volgut i no he pogut tenir a prop aquests mesos, després de la cita 10, m’he esborrat de l’aplicació stoneder. Així que ja no tindré més cites. Espero que aquestes us hagin ajudat a descobrir un nou món i a entendre que les roques ens parlen. No hi ha dues roques iguals, encara que tinguin el mateix nom, perquè cada una s’ha format a partir de històries diferents. De fet són el llibre que explica la història de la Terra, només s’ha d’entendre el seu llenguatge.
He volgut acabar amb una roca que comparteix nom amb una planta, l’adenium obesum, com a homenatge al món de la jardineria que, gràcies al laberint, he descobert quan pensava que ja no tenia interès en descobrir res nou.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 10
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 8
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 7
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 6
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 4
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 5
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 3
Continuarà.
Els dinars en el confinament d’en Robert Greenford
Dia 2
PD.- amb aquests tiberis, estic engreixant-me com un porc, així que la meva figura esvelta i estilitzada estan en declivi. Potser és per això, que demà només he aconseguit que m’acompanyi per dinar, un cardo borriquero 😉
Continuarà.
Ecuagenera. Taller virtual de Cultiu d’orquídies.
Facebook Live.
Dissabte 2 de Maig, 10 am. Hora d’Ecuador.
M.J. Torregrossa ens proposa que poseu nom a les plantes d’aquestes fotos
Els hi podeu fer arribar mitjançant aquest formulari, us respondrà tant si els noms que escriviu són correctes com si no.
1
2
3
Articulo de LLuis Permanyer el 16/04/20 en “VIVIR” de La Vanguardia y publicación hoy 19/04/20 de mi carta en LV
Paz Fabra.
Comença el curs. Es tracta d’omplir el temps que m’ha quedat sense obligacions diàries. Ni tan sols estic segura que m’agradi la jardineria. Final de curs. El que vaig començar no se sap ben bé per què, acaba sent una de les millors aficions que m’omple la vida, gràcies a un professorat meravellós i un ambient d’alumnat fantàstic. Resultat, ganes d’aprendre més. De les visites a parcs d’aquest 1r any i les fotografies preses en aquestes passejades, amb l’ajuda d’una companya he anat fent fitxes de plantes que m’agradaria compartir amb vosaltres cliqueu aquí. Algunes no porten nom, podeu jugar a identificar-les. D’altres porten però poden tenir alguna errada, podeu corregir-les.
Mari José Cardelus.
