Robert Greenford Dia 28

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 28

La darrera cita amb la Campsis radicans, no va acabar de quatllar; no hi va haver prou «feeling». No us penseu que fós pel seu caracter invasiu, o pels seus origens yankies, o perque es queda mig calva al hivern… res de tot això. No hi va haver prou atracció i va deixar una atmòsfera sense cabuda per la il·lusió; i qualsevol relació sense una bona base d’il·lusió, cau a curt termini.

La Campsis però, em va parlar d’una parenta de la seva família (Bignoniaceae), de port més arbori i originària de Paraguai,  Bolivia, nord d’Argentina, Brasil…. Curiosament en aquests llocs d’origen és on es troba en vies d’extinció, però en canvi, és molt utilitzada en carrers i jardins de clima temperat. A Buenos Aires, on se la coneix com a «tarco» hi ha més de 12000 exemplars plantats.

Quan me’n parlava, vaig notar unes pessigolles al estòmac i de seguit unes palpitacions desenfrenades; el meu organisme va començar a produïr oxitocines a dojo, la meva respiració s’accelarava, els meus peus deixaven de tocar terra ferm, la sang no m’arribava al cap amb prou fluidesa. M’estava enamorant ?

Quan em va ensenyar una foto seva, alíniant els carrers de Pretòria (Sud-Àfrica) del novembre passat, em vaig quedar sense irrigació neuronal.

Fa dies que no dormo dedicant les hores de són a escriure-li versos quasi eròtics; he perdut la gana esperant-me nodrir de la seva etèrea presència. No vull respirar cap més oxigen, del que desprenen els seus estomes. No vull cap més companyia que la seva figura de silueta irregular.

Destí de la bogería que atravessava el meu cor,  avui pujant pel càrrer d’Homer a Barcelona, l’he vist en el seu màxim esplendor. Cobría amb el seu brancatge, tota la cantonada d’un petit jardí. Els extrems de les seves branques quedaven tots engalanats de ramells florals d’un blau intens, únic, quasi celestial. Les seves fulles bipinnades acabades de brotar, li donaven un caràcter dolç i fràgil.

No he pogut resistir la temptació; he respirat fort, i m’he dirigit prop del seu tronc retorçat. Amb la mà damunt la seva escorça ja una mica fisurada per l’edat, m’he atrevit a declarar-m’hi.

Robert Greenford – hola Xicranda, em dic Robert,  … ja sé que no em coneixes de res, però, … jo, jo si que et cònec a tu, vull dir que…. desde, desde que vaig veure una foto teva, només tu existeixes en aquest món…, despertes les meves nits, i adorms els meus dies quan tu no hi ets present ….. jo, jo només vull passar la resta de la meva vida amb tu.

Jacaranda mimosifolia – ai Bob, que n’ets de beneit, clar que et conec. Tens a tot el Regne Vegetal esvalotat, amb els teus versos de poeta bord i amb la teva bona mà per fer-nos la vida més fàcil.

RG – …com? … jo? …a mi? … si jo només faig que anar de flor en flor

Jm – ja, i de capullet en capullet …hehehe. Tens fama de cagadubtes entre el nostre gremi. Sincerament Bob, no veig gaire possible una relació seriosa amb un tasta-olletes com tu.

RG- si et plau! Jo et vull a tu, moriré si no em vols!!

Jm – au va Bob, estàs fent un espectacle rousseaunià. A més tu tens un jardí petit i no m’agraden els climes freds. Puc aguantar alguna gelada puntual (-5 C) de no més de 4 h quan sóc adulta, però de jove em mata una gelada suau !! Així que pel Priorat oblida-te’n i pel sud del Vallès justet justet.

RG – però si diuen que t’aclimates molt bé al clima mediterràni

Jm – si, si, i a més m’he convertit en la musa dels arquitectes i urbanistes que m’usen per aliniar-me en carrers de ciutat o en els xamflans del Eixample, com si no hi haguéssin altres espècies més adequades per cumplir aquesta funció. Inclús hi ha gent, que per tenir-me s’encaparra en cultivar-me en un contenidor !! Que no ho veuen que jo amb aquesta alçada de 12-15 m necessito sòls profunds on arrelar? I també espai aeri on extendre el meu brancatge, sense que em torturin amb les podes per retenir-me en petits espais. Una cosa és que toleri podes fortes i l’altra és que m’agradin; no veuen que em deixen feta un nyap!

RG – et compraré un terreny a les Canàries, o … a Casablanca, prop del «Rick’s Café Américain»

Jm – ai Bob, frena, frena ! No vull sòls amb salinitat. Puc aguantar periodes de sequera però prefereixo sòls que mantinguin la humitat. Creixo ràpid, però tinc una vida no gaire llarga, 100 anys com a molt i caput.

RG – et necessito Xicranda !! Si et plau, deixa que t’estimi !

JM – va Bobby, no et comportis com un adolescent. Et penses que sóc perfecte i no tinc defectes ? … no em coneixes prou. Quan arriba la primavera i tot brota, jo em quedo calva durant pocs dies, això és degut a que no m’he adaptat bé al canvi d’hemisferi S-N. I quan cauen les meves fulles bipinnades, embruto i embosso desaigües de teulades; i el meu raquis pot clavar-se i ferir la vegetació que hi ha al davall. Al madurar les meves flors, taco terres pavimentats; de fet en les cultures d’on sóc autòctona se’m untilitza com a pigment. Ah i pensa que les meves catifes de flors al terra, si no les reculls, fermenten i desprenen una flaire desagradable al descomposar-se.

RG – però es que m’agrades molt !!! I tens propietats per combatre paràsits intestinals !

Jm – ai Bobby , no n’hi ha prou amb què t’agradi i res més. Et penses que la bellesa pot argumentar tot un amor? Jo no vull un amor tan efímer com la meva bellesa. M’estimarïes només al juny quan estic en flor i la resta del any ni em mirarïes!!

RG – que no, que també m’agraden els teus fruits com castanyoles.

Jm – Bobby, Bobby, Bobby … ets un encant, però no en tinc prou amb les teves paraules aduladores. No és no; i prou !

RG – em penjaré d’una de les teves branques !

Jm – au va!  Al s. XXI ja ningú es mata per un desamor. Els humans ja no sabeu ni estimar de veritat. Sempre ha d’existir un objectiu quan estimeu; sembreu per recollir, per substituïr allò que heu perdut, per por de no ser estimats … L’amor no és cap moneda de canvi.

RG -au va !!  veste’n, no et vull ni veure!!

Jm – ets tan immadur Bob. Aprèn a acceptar les coses. La vida no és un camí de flors. Encara que  segueixis lemes com el de «lluita pels teus somnis», hi ha coses per les quals no es pot lluitar.

RG – insensible; ets una bruixa!

Jm – va Bob, sempre ens quedarà Pretòria! O era Paris? A no que era el Humprey aquest

 

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 27

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 27

No eren ni les 7 h del matí que he rebut una trucada d’una humanoide mig histèrica que no parava de bramar i xisclar.
– Robert, Robert!! Has de venir urgent, corre, corre!! Hi ha dos titis d’aquestes que tant estimes, que s’estan barallant al jardí de casa!! Si et plau, vine, vine… Has de venir a posar pau, s’estan estirant de les branques!! És culpa de l’americana!!; ella ha començat amenaçant amb la seva vigorositat extrema. Mira que aquest hivern et vaig fer cas i la vaig deixar ben pelada, però cada primavera té el mateix comportament… comença amenaçant amb les seves tiges plenes d’arrels adventícies i ataca a qualsevol que li planti cara. Corre, Robert  vine!! Això acabarà com el rosari de la podadora!! Ho veig venir, corre, corre, corre!!!
Mig despentinat, he agafat la tisora de mà, la tisora francesa i l’escala per anar a posar pau i calmar els brams neurastènics.
En arribar,  una Campsis radicans  s’estava enfilant per la façana de la casa, escalava sense cordes pels pals de telèfon i s’enmaranyava entre el brancatge d’un xiprer; i una mica més enllà, s’enredava amb un roser enfiladís el qual treia les seves punxes mentre que la Campsis intentava ofegar-lo impedint que el pobre roser pogués fotosintetitzar. Tot un combat entre vegetals, com en aquells documentals dels safaris a la sabana africana, però sense sang ni fetge i rodat a càmera lenta; molt lenta.
La Campsis radicans és una enfiladissa de la família de les bignoniàcies. Les bignoniaceae es caracteritzen per les seves flors en forma de trompeta. Durant un temps es va dir Bignonia radicans i també abans, la podíeu trobar com a Tecoma radicans. És originària del sud-est dels EEUU, i per això se l’anomena «jazmín de Virginia», tot i que de gessamí no en té ni l’olor ni el color. Coses dels noms vernaculars, que a vegades disten molt dels estudis botànics
Al final doncs he hagut de fer de policia bo, alliberant el pobre roser que començava a defoliar-se per la manca de ventilació i retenint a la Campsis radicans, deixant-la esquilada a mitja branca. He passat pena perquè just ara estava vestida amb les seves millors gales, atapeïda de flors vermelloses als extrems de les seves llargues tiges. Però ara sopem tots dos junts, ens mirem i ja sonen les campanes!! No em guarda cap rancor, no patiu. Tant el roser com ella  han quedat sans i estalvis.

Bona nit

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 16

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 16

Avui dino amb una d’aquelles titis que li agrada viure la vida a «tope» de manera que molts jardiners la consideren flor de temporada, però ja us dic jo, que en unes condicions de cultiu menys estressants i no tan forçades, podria viure uns quants anys en un clima de temperatures molt suaus.
A vegades se la classifica com si fos una varietat de Petunia, però no, no, no!! Ella deriva d’una saga diferent, tot i pertànyer a la mateixa família, les Solanaceae, té el seu pedigrí: Calibrachoa; la d’avui és d’aquelles que ha patit encreuaments i encreuaments entre algunes de la trentena d’espècies del gènere Calibrachoa i és batejada com a Calibrachoa hybrida. Totes elles, com moltes de les solanàcies, són originàries de Centre i Sud-amèrica.
Potser la diferència principal respecte a les petúnies i surfinies, és que la Calibrachoa és més remenuda tota ella. Creix més túpida, entrenusos més curts, fulles més petites i flors de diàmetre més reduït. La flor tampoc és tan atrompetada com en les altres, aquí queda més en forma de platet, amb els seus 5 pètals soldats; hi ha una varietat de colors increïble, liles, roses, blancs, grocs, taronges, vermells…, tons pàl·lids o més intensos, colors purs o vetejats bicolors.
La trobareu al mercat a partir dels mesos d’abril per usar-la com a flor de temporada en parterres, jardineres o cistelles per penjar. Al cap d’uns tres mesos de trobar-la al mercat tota florida, comença el seu declivi, de manera que si la planteu al maig, segurament a l’agost ja us farà més pena que glòria.
En plantar-la diu que li posi un substrat ben húmic, tot i aguantar terres calcàries, vol molta matèria orgànica per poder viure amb tanta intensitat; a més la podeu dopar una mica amb adobs líquids o granulats d’alliberament de tres mesos. Regs localitzats, mai per sobre, cada dia els mesos d’estiu; protegir de pluges intenses (pedregades) i dels vents forts! Exposició solejada però compte que no pateixi set
La barrejaré als testos de la porta de casa, per donar-vos una benvinguda ben alegra, entre petúnies, verbenes, sàlvies anuals, i potser algun clavell moro per protegir-la dels atacs de mosca blanca.
Petons florifers, abraçades d’olor i alenades de mil colors, per tots vosaltres.

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenfoord Dia 26

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 26

Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!

Jacobaea maritima – digui?
Robert Greenford – hola, ets la sempreviva d’olor?

Jm – no s’equivoca!
RG – perdoni
Jm- fixi’s on truca un altre cop, gamarús!!
RG – mil disculpes , ho sento

Ring !!! Ring !!!! Riiiiing !!!

Jm – què vols ara? pesat!
RG – perdoni, però no és a ca les Compositae ?
Jm – si, però ni sóc la sempreviva d’olor ni l’espernallac de pudor. Vol deixar de tocar-me les anteres!

RG – és que he demanat a la centraleta per una Compositae de fulla grisa i flor groga i m’han passat amb vostè.
Jm – sóc de la família de les Asteraceae, o sigui era, que ara tornen a ser Compositae, com abans de dir-se Asteraceae. Però no sóc qui demanes; de fet jo ja no sé ni qui sóc, així que un ignorant de «pacotilla» com vostè encara ho sabrà menys!!

RG – tampoc es posi així, ha estat una confusió de la telefonista
Jm – ni confusions ni telefonistes, toca-anteres! Estigma-fluixa!

RG – escolti, em sembla que no li he faltat el respecte. Crec que no s’ha de posar així!
Jm – i com vols que em posi? Amb fulles de submisa i floretes angelicals?

RG – però que li passa a vostè? Vol dir que no haurïa d’anar a un fito-analista?
Jm – que què em passa? Pregunta’ls-hi a aquells de la RHS cada dos per tres canvien el meu nom científic; la gent ja ni em reconeix, jo que tenia el meu públic a tot arreu on anava!! Era popularment reconeguda com a «la cinerària» de Cineraria maritima és clar. Després em van posar Senecio cineraria ; anys més tard Senecio bicolor subsp. cineraria. I ara resulta que des de 2012, van i em bategen com a Jacobaea maritima… com si fos parenta d’aquell Jacob bíblic o fruit de la revolta dels jacobins!

RG – caram, ho sento. Dèu patir un trastorn greu de personalitat.
Jm – i a sobre alguns em confonen amb d’altres titis!! L’altre dia en un parc alguns es creien que era una Centaurea cineraria !! Però que no veuen que jo sóc més fàcil de trobar en jardins i aquesta altra és més rareta!

RG – va calmi’s. Vol una mica de CO₂?
Jm – si, tiri-me’n, tiri-me’n, exhali, exhali…, .ahhhh molt millor. Merci

RG – parli’m una mica de vostè.
Jm – doncs sóc originària de la zona mediterrània; formo mates arrodonides fins a 1 m d’alçada i tant o més d’amplada. Em valoren per les meves fulles, però no pas per les meves flors. Inclús han desenvolupat varis cultivars on encara es posa més en valor el meu fullatge : ‘Silver Dust’, ‘Candicans’ o ‘Diamond’. Si veies les meves tiges o el revers de les meves fulles es quedaria tan blanc com elles. Tinc fulles molt retallades, recobertes de borrissol intens.

RG – sembla molt atractiva
H – sí, i puc aguantar la sequera de climes àrids, inclús a primera línia de costa, aguantant la salinitat o freds fins a -10 C. M’adapto a ple sol o semiombra i sobrevisc a tota mena de terreny, des de pedregosos a més húmics, des de calcaris a més àcids .

RG – ets genial! I més amable, per cert
Jm – sap? Als floristes els hi agrado molt per fer treballs texturals i inclús petits bouquets. I els paisatgistes em combinen en parterres de vivaces per suavitzar contrastos de colors, per exemple entre un vermell d’un gerani i un morat d’una Nepeta, diuen que ajudo a harmonitzar aquests contrastos tan violents. I els jardiners m’adoren pel poc manteniment que necessito, tan sols m’han de controlar el pugó i fer-me un parell de retalls l’any.

RG – ets una titi ben versàtil veig
Jm – però no et pensis que deixo de ser jo. Tinc el meu caràcter malgrat aquests canvis de noms tan constants.

RG – trenqui-la, estem a un món de canvis
Jm – canvis al gust dels humans voldràs dir. Sou vosaltres que ho pinteu tot al vostre gust. Si els vegetals tinguéssim una mica més de poder decisiu … «otro ajo cantaria»!!

RG – «gallo» es diu «otro gallo cantaria»
Jm – ja ho estàs animalitzant tot altra vegada!

RG – perdona
Jm – au va «branca-curta»! Agafa’m i planta’m allà a dalt del marge!! Ràpid abans que arribi l’estiu! Espavila fulla-tova!!

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenfoord Dia 25

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 25

Ring!!! Ring !!!!  Riiiiing!!!
 
Helichrysum italicum – digui?
Robert Greenford – hola, espernallac?
 
H – no s’equivoca!
RG – perdoni
H – no hi ha de què
RG – gràcies i disculpi.
 
Ring!!! Ring!!!!  Riiiiing!!!
 
H – digui?
RG – ui, crec que em torno a equivocar. No és a ca les Compositae aquí?
H – si si, però jo no sóc l’espernallac
RG – perdoni altre cop
H – no passa res, la gent ens sol confondre. Tenim un aire molt semblant, sobretot quan florim
 
RG – i vostè es diu?
H – Helichrysum italicum; però em diuen també curri, sempreviva olorosa, ramell de Sant Ponç…,
 
RG – de debò? Estic parlant amb el famós curri? L’original curri? El de la salsa al curri?
H – nooo, que va!! La gent és que xerra sense saber el què es diu!! A veure, sí que desprenc una flaire molt semblant al curri, però si em poses en un guisat, ja el pots tirar que ni els gossos se’l menjaran, rei.
El curri usat com a condiment, el formen una sèrie d’herbes originàries de la Índia, com la cúrcuma, la mostassa negra, pebre negre, coriandre, comí i bitxo.
 
RG – ah, però també déus tenir alguna cosa semblant , més enllà de la flaire?
H – sí, potser les meves flors de color mostassa també ajuden a crear aquesta confusió
 
RG – i el de «sempreviva d’olor»?
H – perquè si reculls les meves flors obertes en lluna vella, aquestes se’t mantindran alguns anys sense desfer-se i sense perdre el to; ideals per posar a les cases en un ramell de flor seca.
 
RG – escolta, i de formes també t’assembles a l’espernallac?
H – si, bé, fem una mata bastat semblant, tot i que jo potser faig tiges més fines, que quan són tendres em queden menys rígides, una mica «helichos» (espiral en grec), per això el meu nom.
Les fulles també ens diferencien. Les meves no són esquamiformes, sinó que estan disposades de forma esparsa i són de forma lineal, fins a 5 cm, sèssils.
Ambdues formem mates arrodonides de color grisós
Però vaja, que s’ha de ser una mica ruc per arribar a confondre’ns. Fixa’t en els detalls , tòtil!!
 
RG – ja, però a més sou de la mateixa família i el mateix orígen!
H – home, l’espernallac pot arribar a viure en zones una mica més fredes que jo. Però si, som d’origen mediterrani les dues. A mi inclús pots trobar-me per Xipre, Algèria i Marroc amb diferents subespècies
 
RG – I també tens usos medicinals, sent tan aromàtica?
H – sí, els meus principis actius es concentren sobretot en els meus capítols florals. Olis com linalol, eugenol, nerol, i alguns àcids cafeics. Em pots usar per afeccions a la pell en forma de pomades (al·lèrgies i dermatosis) però també per problemes digestius, urinaris i respiratoris!
 
RG – caram titi !
H – en infusions , pots beure’m diluint 30 gotes de la meva essència si vols pair bé o respirar millor. O et puc guarir la teva pell cremada pel sol,  si apliques compreses mullades amb la meva essència sobre la teva pell escamada.
 
RG – m’agrades
H – doncs vine i planta’m a qualsevol cossiol, jardinera, terreny pedregós, rocalla…, que em toqui molt el sol i ambients àrids, sense massa humitat. Sobretot no em posis substrats massa húmics que desprenen massa humitat i em podreixen les arrels.
 
RG – tranquil·la xata, et tinc reservat un lloc ideal
H – però estaré tota sola?
RG – no, al costat d’altres aromàtiques com lavandes, sàlvies, romanís…,
H – mmm quina diversitat!!
RG – ni t’ho imagines, sereu un reclam de papallones, abelles i altres borinots!
 
Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Roques Confinament 9

Roques en confinament

Cita 9:  Lignit

Avui us vull presentar un descendent de molses i altres plantes higròfiles. No, no m’he equivocat  d’aplicació, es tracta d’un roc.

Els seus avis vivien en un aiguamoll on formaven vertaders prats flotants. Es podrien per la part de baix però seguien creixent, de manera que sempre guaitaven per sobre de l’aigua. Duien una vida tranquil·la, de pau monacal. Però va quedar estroncada pel martiri quan aquell aiguamoll es va omplir de sediments i tots els seus habitants hi van quedar enterrats. El pes dels sediments i la manca d’oxigen feien incorruptes aquells cossos convertint-los en torba. Aquesta santa, la torba, que serveix de substrat a les plantes i dóna al whisky escocès aquell sabor i aroma tan peculiar, va donar llum al lignit.

Doncs sí, sa mare és una santa, però ell no és cap angelet. Amb un  cos compacte i la lluentor d’uns ulls negres de mirada penetrant pot despertar passions dignes de figurar a les mil i una nits. En aquestes situacions es fa dir atzabatja, de l’àrab الصباغ que vol dir pigment. Però, per altra banda, també sap el que és sentir-se rebutjat, i és que no és gaire discret. Quan comparteix jocs amorosos amb algú, acariciant-li qualsevol part del seu cos, ho esbomba de tal manera que posa negra la parella en qüestió.

Us he de confessar que s’escalfa amb facilitat, però es crema de seguida i, quan allibera energia, el sofre pudent que desprèn fa que sigui desagradable estar al seu costat.

Per això i perquè hi ha treballadors molt més eficients que ell, darrerament han tancat moltes empreses on els de la seva espècie treballaven i ara està pràcticament en atur.

Només li queda l’opció de madurar, amb el temps, i acabar convertint-se en hulla, que és molt més assenyada. I aquesta, en condicions adequades, pot transformar-se en antracita, que té un 95% de carboni i és molt bona treballadora. Si no fa res de tot això, és molt probable que acabi dins unes sabates infantils una nit de reis.

Continuarà. 

 

Robert Greenford Dia 24

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 24

Fa dies que anava darrere d’una d’aquestes titis del ram medicinal-aromàtic, que viu en un terreny pedregós prop de casa.
Des de fa un mes que li demano una cita x dinar junts, però ella sempre hi posa pegues:
– «Ai, encara no, que no he florit»
– «Avui no, que estic tota mullada»
– «La setmana que ve, que serem en lluna vella»

Ahir, fart de tanta excusa barata, li vaig enviar un  missatge:
– «Mira Espernallac, m’agrades i vull que ens coneguem. O vens demà a dinar a casa, o ho deixem estar fins que aclareixis les teves idees. Ja tinc una edat per jugar amb romanços i aviat em passarà l’arròs.

I amb aquesta contundència per solucionar les hipoteques del cor, ha reaccionat venint avui a taula.
Així que a vegades funciona anar al gra!
Tot i que li diuen de vàries formes, segons la zona geogràfica ( espernallac, camamilla de muntanya, camamil·la groga, herba de Sant Joan, abrótano hembra, cipresillo, guardarropa, …) el seu nom en el registre mercantil és Santolina chamaecyparissus, i en alguns àmbits de les Balears, remarquen que es tracta de la subespècie magonica.
Sigui com sigui, pertany a la família de les Compositae (antiga Asteraceae) . La seva inflorescència en forma de petit capítol la delata, tot i que aquí no hi trobem les bràctees florals gens desenvolupades com en les típiques margarides.
No aixeca ni dos pams de terra, però pot estendre’s fins més d’1 m d’amplada, arribant inclús a penjar les seves tiges, per davall d’un mur o marge.
De fulla petita i imbricada (potser per això el nom de cipresillo), destaca per formar masses atapeïdes de color gris-blanquinós. Tota ella desprèn un aroma molt intens, per alguns individus inclús desagradable, però a mi m’estimula i a vegades m’embriaga.
La flor es pot fer servir per fer infusions, i entre molts dels seus poders curatius, destaca per les seves propietats digestives i estomacals. Segons la tradició menorquina, cal posar en ebullició un nombre imparell de cabeçoles, ja que si és parell pot produir l’efecte contrari i agafar mals de ventre.
A part d’aquesta propietat vermífuga (per matar cucs intestinals) , també és un fort estimulant pel nostre organisme. El vapor de bullir la flor va bé pels refredats. La flor macerada, pels dolors articulars o reuma. La fulla en decocció per esquinços i torçades, ja que en redueix la inflamació.
Es pot usar també com a insecticida natural-ecològic i inclús el podeu posar en armaris i calaixeres per evitar que se us arni la roba.
S’usa per fer la ratafia, i també la veureu per curar les olives. Hi ha creences al Solsonès que plantada al mig d’un sembrat, s’eviten les pedregades que poden danyar el cultiu.
Sigui com sigui, n’estic molt d’aquest espernallac. Personalment m’encanta combinar-la en aquests «mixed-borders» mediterranis, barrejant-la amb altres aromàtiques o vivaces i inclús amb una germana seva, la Santolina rosmarinifolia. Ambdues són autòctones de la conca  mediterrània però s’estenen des de zones costaneres a àrees de muntanya fins a 1200 m d’altura.
Us deixo; sort en teniu que no oloreu la seva flaire, perquè a mi m’està estimulant cada un dels meus sentits!!

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 23

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 23

Avui en sortir de la perruqueria m’he topat amb una titi que també en sortia, i junts hem fet el camí de tornada a casa i hem pogut petar la xerrada:

Robert Greenford – vostè primeraParietaria – grazie mille, signore…….?

RG – … Robert, mi chiamo Robert; ma puoi chiamarmi Bob. És italiana vostè?
P – no exactament, sóc corsa, però també pots trobar orígens meus a Sardenya i a la costa de la Ligúria i la Toscana.

RG – un plaer. El seu nom?
P – Soleirolia soleirolii, de la família de les urticàcies, però em diuen de moltes maneres: parietària, llàgrimes de bebè, llàgrimes d’àngel, herba rastrera de Còrsega, colchón de novia, herba-molsa…
Abans la gent també em coneixia com a Helxine soleirolii

RG – s’ha fet un tint?
P – si, el meu color original és d’un verd intens; m’han aplicat el cultivar ‘Variegata’ de to més blanquinós.

RG – li ha quedat molt bé; es veu jove igualment
P – si, és el que tenim les herbes com jo de creixement ràpid; en climes suaus, desenvolupo tiges tendres, rastreres que busquen la humitat en el sòl, ja sigui en marges de camí, rocalles d’ombra, escletxes, entre passeres de pedra…

RG – i què li agrada?
P – ambients humits però ventilats, amb temperatures suaus, sense gelades i que no em toqui gaire el sol; molta llum, això si, de manera que en espais tancats  em costa transpirar. Detesto que m’entollin d’aigua fins al coll i tampoc suporto que em trepitgin. Encara que sembli una d’aquelles catifes cespitoses, sóc pitjor que la meva companya de fatigues entapissant, la Dichondra repens, que quan la trepitgen massa es comença a marcir.

RG – vostè es veu més delicada si em permet
P – si, m’agrada estar protegida sota l’empar d’arbusts baixos que els hi agradi la humitat com a mi, hortènsies, fúcsies, camèlies… juntes ens entenem la mar de bé, jo creo una catifa com si fos un mulching natural per protegir les seves arrels més superficials i elles em protegeixen del trepig i em donen ombra.

RG – li puc arrancar una petita tija x fer-me un esqueix?
P – millor divideixi’m de mata; sempre tindrà més èxit i anirà més de pressa, amb les vivaces com jo.

RG – espero tornar-la a veure
P -no em moc gaire jo, quan vulgui. Espero no em confongui amb la Nertera granadensis de ca les rubiaceae amb fruits petits de color taronja. O amb la Sagina subulata de ca les caryophyllaceae. Ah i sobretot no es pensi que per dir-me parietària tinc res a veure amb aquella Parietaria officinallis que provoca tantes al·lergies!

RG – ho tindré en compte Soleirolia soleirolii. «Un piacè»
P – «à prestu prestu amicu» 😉

RG – li puc posar una flor fragant damunt la seva tofa?
P – si clar! De Stephanotis?

RG – De Marsdenia floribunda, recentment li han canviat el nom
P – quins enredos, pitjor que els meus cabells!

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

roques confinament 8

Roques en confinament

Cita 8:  Silvinita

.                       

Diuen que mai és tard per provar noves experiències, així que vaig acceptar la proposta d’una tal Silvinita. El nom em pareixia una mica cursi, però la trobava molt atractiva, m’atreviria a dir que, fins i tot exuberant. Vaig sentir curiositat.
Es va presentar a la cita amb dues amigues, molt salades totes elles. Quan vaig demanar quina d’elles era la Silvinita es varen posar a riure i em varen dir que ho hauria d’esbrinar a partir d’una pista. Vaig pensar que es referien al color, perquè una d’elles era blanca, l’altra taronja i l’altra vermella, però em varen confessar que no tenien altre color que el del tint que es posaven. Quan m’asseguraren que l’única manera d’identificar-les era llepant-les i que la que jo buscava seria la més picant, em vaig esverar molt, però hi ha una dita que diu “qui està enmig, balla” i no em va quedar altre remei que ballar. Vaig descartar la primera, la blanca, perquè era salada, com la sal que utilitzem a la cuina; em va dir que es deia Halita. La segona, la de color taronja era picant, però no em vaig decidir a donar el veredicte fins que no vaig haver tastat la tercera, que va resultar ser amargant. Es deia Carnalita.  Vaig pensar que tot i que anés tenyida es deia així perquè el seu color recordava al d’un entrecot au point.
Havien vingut de Cardona, on vivien juntes, cercant aventures a la capital i varen triar un dia esplèndid, no es podien arriscar a què una pluja les fes desaparèixer, són tan solubles!
La silvinita va néixer fa uns 35 milions d’anys, a partir de clorur de sodi i clorur de potassi que es formava mentre el mar, que havia estat el seu líquid amniòtic, s’evaporava. Les muntanyes que l’envoltaven creixien  i, com una serp que muda, se’n desfeien dels fragments de roca que es trencaven i els abocaven sobre el mar, que ja no hi era.
Quan em vaig quedar a soles amb ella, en vaig poder comprovar la plasticitat, pròpia d’una contorsionista. Les seves formes es replegaven i fluïen com si es tractés d’una massa esmunyedissa. La pell li lluïa com si s’hagués untat de saïm i, acariciant-la, encara que fos suaument, es desfeia en la suor imperceptible dels palmells. Vaig entendre l’origen dels solcs i crestes que recorrien el seu cos.  La seva carn era tan tova  que, si accidentalment se li clavava una ungla, se li obria una ferida de pols blanca.
Des d’aquell dia menjo sense sal perquè em fa por una pujada de tensió.

Continuarà.

 

Roques confinament 7

Roques en confinament

Cita 7:  Marbre

Avui us parlaré d’algú que no he trobat a cap pàgina de contactes, m’ensopego amb ell  cada dia a  l’escala de la finca. No em fa saltar cap espurna d’erotisme, però sento per ell un gran respecte i admiració i he de confessar que també remordiment perquè, quan vaig venir a viure aquí, el vaig fer fora de casa perquè m’agradava més la companyia del silestone.

És massa bon tio, es deixa trepitjar per tothom. El seu aspecte virginal i les manies que té, com el pànic als àcids per exemple, no l’ajuden a fer-se valer. Sovint li prenen la identitat, de tal manera que qualsevol roca tallada i polida es creu amb el dret d’usurpar-li el nom.

Ser marbre no està a l’abast de qualsevol. Per començar, només les roques calcàries poden aspirar -hi. Després han d’haver patit  els símptomes d’una malaltia que els oprimeix el pit i fa pujar molt la temperatura, el metamorfisme.  Aquesta malaltia no genera immunitat, qualsevol la pot patir una vegada i una altra. En les calcàries, provoca  que el carbonat càlcic de la roca formi cristalls blancs ben visibles a simple vista. Clar que no totes les calcàries són carbonat càlcic cent per cent, poden tenir altres minerals que,  quan es transformin, trencaran el blanc immaculat amb vetes d’altres colors. El meu veí és blanc del tot.

Ens vàrem reconciliar en un dels viatges que vaig fer a Itàlia on me’l vaig trobar. A Florència feia molta calor i la indumentària que duia em va fer descobrir que tenia un cos atlètic i atractiu. Quan vàrem quedar a Roma,  no em va sorprendre la seva pietat. Allà em va perdonar, vàrem passejar junts i em va explicar coses de la seva vida. Que havia nascut i viscut a Carrara. Que varen convertir casa seva en una pedrera i el van fer fora a base d’explosius. Que varen distribuir els germans que vivien amb ell  per tot el món. Que havia treballat amb escultors molt famosos. Que a Barcelona va viure a moltes cases de l’Eixample. Que va haver de sortir desconsolat del parc de la ciutadella. No parava d’explicar-me coses, tantes, que superaven la meva capacitat d’escoltar i entendre i se’m feia molt pesat. Això em va fer recordar el perquè l’havia fet fora de casa meva.

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 22

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 22

Quina calorassa!! Estem encarant la fi de primavera , però les temperatures s’enfilen i s’enfilen. Per això he buscat una Titi que em refresqués; però ben refrescat, no allò de tastar-la i continuar acalorat.
De sobte he recordat a una d’aquelles fresques a la que li demano companyia tots els estius, allà on sigui, allà on vagi. Sempre té un sortit d’amiguetes diferents per ajudar-me a sufragar els meus fogots. Li he trucat per veure com estava i la cosa ha anat així:

Robert Greenford – Hola menta

Mentha sp – Hola Bob, quan de temps!
RG – si; coses del hivern que a vegades desapareixes

M – home, no del tot !! ; sempre pots excavar una mica i veuràs les meves tiges enterrades, si és que continuo amb vida! He, he, he
RG – he, he, he. Com va tot?

M – fenomenal a aquesta època; estirant rizomes  que després d’aquestes pluges ufanoses, estic feta una fera! Per sort encara no han aparegut aquells maleïts oídium, que se’m posen damunt les fulles i em deixen tota defoliada. Ni les plagues de mosca blanca, que llepen i llepen i em deixen  tota demacrada.
RG – va bé saber-ho. Pots oferir-me algun dels teus serveis?

M – si xato, què et ve de gust?
RG – doncs ja saps que sóc dels clàssics

M – a veure tita-freda, no vols provar cap altra de les meves amiguetes? Ja sé que et costa diferenciar-nos i que totes et semblem fetes de la mateixa pasta, però pensa que després de consumir, cada una de nosaltres et deixarà amb un «final feliz» molt diferent.
RG – ha, ha, ha, va explica’m el menú a veure amb què em temptes aquest cop

M – ok Bob , et comento de les que tenen més serveis i estan més sol·licitades, a les que són més raretes de trobar i no es veuen tant al mercat.
– la spicata: coneguda com a «hierbabuena», amb un aroma més suau, tiges fines i fulles en forma de llança i marge serrat, d’un verd claret
– la x piperita : o la «peppermint»; hibridada de la primera i la M. aquàtica, però també amb altres; de port més ajagut i sabor més intens, tiges més gruixudes i un xic vermelloses, fulles més fosques i rugoses. La pots trobar simple o amb cultivars de gustos diversos, xocolata, pinya, cola, poma…
– la pulegium : coneguda també com a poliol d’aigua o poniol. Fulles una mica lanceolades i marges dentats. Carminativa, relaxant i emenagoga.
– la suaveolens, la menta borda o mata-puces, d’olor desagradable, tiges llenyoses a la part inferior i de rara secció triangular; fulles pàl·lides i tomentoses. Analgèsica, antisèptica i carminativa
– l’aquatica : tot el dia dins l’aigua, estimulant i tonificant. Ideal per guisats i licors.
– la citrata, amb tocs de llimona; vasodilatadora i calmant
– la arvensis, antiga odorata…
RG – para, para!!, quanta oferta reina; esteu que ho peteu

M – sí, i ara que ve l’estiu, més sol·licitades que la «moños». Quina et quedes?
RG – doncs no sé Madame Menta

M – totes et refrescaran i gaudiràs d’una bona digestió i millor respiració; a més recorda les nostres propietats sanadores, antitussígenes, antisèptica, antiinflamatòries, expectorant, aporta calci, potassi i vitamines A,B,C i D
RG – el preu és el de sempre?

M – per tu si Bob; clients que saben apreciar la bona qualitat i que ens fa sentir com a princeses, n’hi ha pocs. Tu ets dels pocs que no ens confon amb aquelles meuques de vorera com la Parietaria officinalis, o amb la bruixa  de la Melissa officinalis, que encara que siguen de la mateixa família (lamiaceae) tenim gustos diferents.
RG – la Mentha x piperita doncs, però totes sou unes grans acompanyants, ja ho saps

M – si, amb mojitos, caipirinyes, sucs de taronja, llimonades, entremig de  postres com gelats, melons, o inclús amb faves o llenties.
RG – mmm se’m fa la boca aigua només pensar-hi

M – aiss que n’ets de babau! Saps Bob, en general tenim l’ingredient principal per fer feliç a la gent com tu.
RG – ah sí? Quin és?

M – som afrodisíaques, com aquella parenta nostra de la Índia que es diu alfàbrega
RG – he, he, he, fa uns dies vaig dinar amb ella

M – mita’l ell, no perds el carro tu!
RG – ja saps les meves necessitats

M – ai Robert, tu el què necessites és un bon «meneo»
RG – jo el què necessito és amor

M- doncs obre els ulls; qualsevol de les del ram te’n donem sense demanar res a canvi
RG – sí, és cert. Tens tota la raó

M- m’agrades Bob, ens saps cuidar
RG – bé, és posar-hi amor també. La meva àvia sempre em deia que és l’ingredient principal per cuinar bé

M – una dona sàvia!
RG – una dona amb un gran cor

M – fins ara Robert; t’envio la piperita doncs
RG – merci Madame

M- amuse-toi !

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Roques Confinament 6

Roques en confinament

Cita 6:  Calcària nummulítica

El protagonista d’avui és un ésser viu amb una sola cèl·lula i una closca calcària.  Dels pocs que, tenint una sola cèl·lula, es poden veure a simple vista. Els més petits del seu gènere tenen la mida i, molts, la forma, d’una llentia. Els més grans no arriben a 10cm i tenen la mateixa forma. Es tracta d’un organisme marí, que vivia sobre el fons d’un mar càlid, poc profund i d’una salinitat mitjana;  un mar ple de vida, on no hi faltaven els esculls de corall acollint una flora i una fauna multicolor. Un mar que hagués fet les delícies dels aficionats a l’snorkel i al submarinisme.  El seu nom és Nummulites: de nummulos , que vol dir moneda, i de litos , que vol dir pedra, perquè els romans  creien que eren monedes petrificades.

Els nummulits varen aparèixer quan ja havien desaparegut els dinosaures, n’hi havia molts a l’Eocè  i es van extingir al Paleocè, és a dir, només varen viure uns 30 milions d’anys sobre la Terra. Per això, les roques on es troben, només pel fet d’ells ser-hi, porten la data de naixement estampada al front, com si es tractés d’un codi de barres. No essent del regne mineral, no té dret a aparèixer a l’Stoneder  (app de contactes del món del roc). No hi apareix.

La cita és amb la Calcària Nummulítica, d’una família estesa no només  per tot Catalunya sinó per tos els països que voregen la Mediterrània.  Es tracta d’un personatge discret que només mostra els seus encants quan no es guarden les distàncies. Això no ha impedit que més d’un humà se n’aprofités en descobrir-los, explotant-la per treure’n un benefici econòmic. Un dels llocs on ha estat molt explotada és a Girona, on s’ha fet famosa, fins i tot se l’ha conegut amb el sobrenom de pedra de Girona.

Si us hi acosteu, us mirarà amb els seus ulls en forma d’ametlla, grisos i penetrants com els de la deessa Atena. La seva fama és deguda al seu cos tatuat d’el·lipsis concèntriques que, observades amb lupa, permeten veure les filigranes  de diferents cambretes dibuixant una espiral. Però no us deixeu enganyar,  aquesta bellesa amaga un origen sinistre. La roca no és més que un cúmul d’esquelets de nummulits cimentats.

Ara es penedeix d’haver-se deixat explotar d’aquella manera i la podeu trobar fent penitència a la catedral de Girona o al monestir de Pedralbes. De tant en tant, els aficionats al Reial Madrid li reten homenatge manifestant-se davant la font de la Cibeles.

Continuarà.

 

Robert Greenford dia 20

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 20

Avui necessitava una mica de dolçor, algú que m’acaronés i em donés una mica de pau, i m’esvaís els malsons després de les trobades pertorbadores d’aquests darrers dies.
Així és que he buscat una titi prou elegant, serena, de dolç perfum, de mirada alegra i poc complicada a l’hora de tenir-ne tractes.
Tot i que li han canviat de nom recentment, la gent continua dient-li pel seu nom antic, estefanotis. Actualment es diu Marsdenia floribunda així que el nom de Stephanotis floribunda, passa a ser-ne el seu sinònim.
També hi ha una mica de confusió amb els seus orígens. Si bé popularment se’l coneix com a gessamí de Madagascar, es parla que no és exactament endèmica d’aquesta macro-illa, sinó del continent africà. Tampoc ho és de Hawai, com diuen els americans. Sigui com sigui, jo l’anomeno com fan els portuguesos: «flor de noiva» o sigui flor de núvia; i és que no hi mimetisme més clar per una núvia que aquesta immaculada flor!
Blanca marfilada, dolçor perfumada, corol·la estrellada i floració agrupada; així és la seva flor, que sol aparèixer de maig a octubre. Fulla oposada, verd fosc llustrada, bastant engrossida i de forma ovada.
Les seves tiges són com lianes, volubles, i poc lignificades. Es tracta doncs d’una enfiladissa, que li haurem de posar tutors perquè s’enredi.
No li agrada el fred, millor no deixar-la sortir fora quan tenim temperatures per sota els 10 C positius; de fet la cultivem com a planta d’interior, situant-la en llocs amb molt llum però evitant el sol directe. Substrats orgànics i tous. Regs escassos, doncs té fulles semi-crasses i perill de podrir les seves arrels, si provoquem un excés d’humitat.
Malgrat dir-li gessamí, no és de la família dels Jasminum. Pertany a la mateixa família d’aquella titi agessaminada del altre dia, recordeu la Trachelospermum jasminoides de les Apocynaceae? Doncs aquesta també pertany a aquesta família
Ah, en interior costa molt de què ens doni fruit. Però si teniu ocasió, potser en un hivernacle o potser en un lloc molt resguardat, no us sorprengueu si li surten uns grans fruits ovoides i a dins llavors amb filaments, com angelets volàtils.
No sé si és el seu dolç perfum que pot embriagar, els carquinyolis del berenar o la mistel·la per poder-los empassar, que em sento com un maharahà !!

Bona nit!

Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 19

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 19

Bon dia xat@s

En primer lloc disculpar-me si en la introducció de l’últim relat vaig ferir sensibilitats de lectors; potser vaig ser una mica brusc amb les meves paraules; ho sento, entre el vi i la Vitis, vaig perdre el cap.
Em sap greu dir-vos les coses sense pensar-les abans d’enviar-ho, però potser a vegades cal deixar lliure aquest inconscient i no censurar-lo per cap moral o doctrina.
Després de la trobada d’avui, m’estic  plantejant seriosament això de tenir més cites, ja sigui amb titis conegudes, mig conegudes o totalment desconegudes com és el cas de la d’avui. Amb el frustrat cas de l’altra nit de la magnífica i gran Magnolia grandiflora, ara acabo de dinar amb una falsa orquídia que m’ha deixat totalment descol·locat; rara, rara, però rara de nassos, o de nusos vaja. Una d’aquelles que et trenca tots els esquemes fets, que no l’hi acabes de trobar el punt de com li rutlla el tema, difícil de classificar si estàs acostumat a les estructures clàssiques: rels, tiges, fulles, flor i fruit.
La història de la titi d’avui, comença a través d’una amiga-florista-jardinera, que de fet, és la responsable de què avui us escrigui relats verds (del món del verd, s’entén). Si aquesta amiga no m’hagués presentat les passions i aventures que pots arribar a viure amb qualsevol de les 290.000 d’espècimens d’aquest planeta, segurament la meva vida no hauria estat  tan feliç. Vés a saber si ara no estaria frustrat fent d’extra en un rodatge amb el Robert Redford o posant pladur després del meu pas per una escola d’interiorisme. 
Aquesta amiga va conèixer a la titi d’avui a Costa Rica, tot i que també n’hi ha a altres parts de Centreamèrica. Al cap d’un temps de tenir-la al seu balcó de Fabra i Puig, li va començar a proliferar i amb tanta descendència i poc espai, la va començar a col·locar entre amics i coneguts, com quan et pareix una gata a casa i en comences a repartir les seves cries per no sacrificar-les. 
Li va dur una secció del seu rizoma a una altra gran amiga florista, que la va plantar en una jardinera al seu patí del Poblenou. I aquesta,  ara que la titi estava en «pleno apogeo», tota florida, me’n va regalar quatre vares. 
Li diuen falsa orquídia, perquè ens despista amb  la seva flor de formes exòtiques, però en realitat és una Iridaceae, anomenada també «lirio caminante», i ara entendreu el perquè. Legalment es diu Neomarica gracilis ( jeje, el nom si que fa gràcia).
Des dels seus rizomes, desenvolupa  unes fulles llargues en forma d’espasa que poden arribar a tenir fins a 80 cm, estretes elles. Fins aquí tot normal, no? La raresa és quan comença a florir; en els extrems d’aquestes fulles, desenvolupa una nova plantula lateral que és on floreix, i aquesta part, en agafar pes amb les noves fulles i flors, s’acosta a terra i arrela, creant un nou rizoma i així pot anar caminant per estendre’s. No em digueu que no és espavilada; però clar, els que estem avesats en les morfologies clàssiques, aquest comportament ens sembla estrany, doncs d’una fulla mai en surt una flor, en tot cas pot sortir des d’un fil·locladi, com en el galzerà.
I per rematar-ho, la vaig deixar en un gerro ahir la nit tota florida i aquest matí totes les flors ja no hi eren!! cap ni una!! Això no es fa, home! És fer-li un lleig molt gran a un gran amant com jo, que fa el possible perque aquestes acompanyants se sentin el més còmode possible. Sort que n’havia fet una foto de la seva flor un toc perfumada, de pètals exteriors blancs amb taques marrons, i pètals interiors blaus amb tons marrons.

N’he fet uns quants «esqueixos» o «divisions» (ja no sé ni com dir-ne) i si prosperen us les cediré perquè les adopteu. Necessiten semiombra i climes plàcids, sense freds inferiors a 8-10 C positius. Si teniu un porxo o terrassa la podeu cultivar en una jardinera mateix.
 

En fi, vaig a veure si paeixo aquesta frustració d’avui. Potser ara que avança el desconfinament, deixo de tenir trobades amb  titis vegetals i busco una mica de comprensió en d’altres espècimens més humanes.

 
Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Roques Confinament 5

Roques en confinament

Cita 5:  Granit

Estic convençuda que ha vingut de l’infern per temptar a la gent i jo hi he caigut de quatre potes. I és que … Ai!, Ho té tot! És guapo, alegre, fort, amable, un seductor implacable i un treballador incansable. Tant se’l pot trobar assistint a cuiners de tot tipus, com treballant a les ordres d’un mestre d’obres o  col·laborant en estudis d’escultura.  Sempre duu robes elegants, que combinen els roses o els blancs amb grisos i negres, formant estampats abstractes   que bé podrien haver estat la font d’inspiració dels quadres de Jackson Pollock .

Ningú diria  que aquestes qualitats, que semblen dons celestials, amaguen un origen infernal, perquè l’individu d’avui ve d’una zona de dins la terra, controlada per Plutó, el deu del foc, on tot és incandescent. Molt poques de les masses més valentes que intenten escapar-se’n  acaben arribant a la superfície de la Terra, la majoria són enxampades molt abans i castigades amb la immobilitat eterna.

Quan senten que ja no podran ser lliures, les partícules de la massa corren a ocupar el seu lloc fixe en el mineral que els correspon. Van creixent alhora les macles dels feldspats, les làmines hexagonals de les miques o els prismes del quars, amb un ordre escrupolós, que només es trenca quan un mateix punt és disputat per partícules de diferents minerals. Els que haurien de ser cristalls amb una geometria perfecta, si haguessin pogut disposar de prou espai, acaben essent grans irregulars per fora, encara que molt ben ordenats per dintre. D’aquí li ve el nom de granit al meu company. Totes les roques de la seva família, les plutòniques, es formen de la mateixa manera i, la gran majoria, no arribaran a sortir a la superfície a no ser que l’erosió del que tenen a sobre les desenterri o l’avarícia humana obri la terra en canal per crear una pedrera.

El pobre ingenu s’emmiralla en els seus familiars d’Assuan, que, des de l’època dels primers faraons s’han mantingut impertorbables en els temples i obeliscs, no sap que aquí el clima és més humit. En el moment que un granit es deixa acaronar per l’atmosfera d’un clima temperat i humit, el seu final és irreversible. És com si s’hagués pres un verí que ataca de diferent manera a cada un dels seus membres. Els feldspats i les miques acaben convertint-se en minerals de l’argila i només el quars es mantindrà enmig de la pols.

 Quan acabi el confinament el portaré d’excursió al maresme perquè vegi que, d’aquí a uns pocs centenars d’anys, pot acabar convertit en sauló.

 

Continuarà.

 

Rober Greenford dia 18

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 18

Eiii col·legues, (…hip) , que se us passa? (…hip) vaig bastant taja i no sé ni el que estic escrivint (…hip). Això de tanta cita està transformant (…hip) la meva manera de veure aquest món (…hip) Igual els bitxos de dues potes us creieu que sou millors que la majoria de les titis rastreres que m’acompanyen (…hip) , us penseu que potser podeu viure sense elles, però noooooo, no, no, no, nooooo, nanai de la Xina, o de Xile o de l’Àfrica sencera(…hip); les necessiteu només pel simple fet de poder respirar, les necessiteu per alimentar-vos i poder créixer, per crear les medicines que us curaran, per fer-vos la caixeta de fusta on anireu a parar tots,  el dia que deixeu de respirar. Quan veu aparèixer en aquest món, abans que fóssiu «Homo sapiens» ( ja ja quin riure això de sapiens, yo me lo guiso y yo me lo como), doncs elles ja feia milions d’anys que existien; vosaltres, que us considereu tan superiors a elles, que ni us adoneu de lo altruistes que elles arriben a ser, que les heu explotat, manipulat i aniquilat sense raonar (i això que presumiu de tenir tanta raó!, em pixo) doncs vosaltres, siii vosaltres, animalets de dues potes, desapareixereu d’aquest planeta (…hip) i elles tornaran a envair tot allò que la humanitat ha creat i no deixaran res, res, res del vostre maleït rastre. Sou uns desagraïts, uns desgraciats, no sabeu ni el que significa respecte, sou, sou…, sou una gran merda! (…hip, hip)

 
Zzzzzzz
 
Eii, he begut molt vi, ho sento però ofegava les penes amb ell i ara no distingeixo les lletres del teclat; avui he xatejat amb una que es deia «parra»; us faig un «copiar y pegar» de com ha anat el xat. Us estimo (..hip) ; no deixeu d’existir si us plau (…hip), us necessito ( …hip)
 
Robert Greenford – Hola guapa
Parra – Hola guapo
RG – D’on ve aquest nick?
P – doncs perque m’emparro per les parets, per les pèrgoles o per les espatlleres que em posin al davant. Fins i tot he arribat a emparrar-me al terrat d’un tercer pis.
 
RG – però et dius així realment ?
P – nooo, a la meva partida de naixement hi posa Vitis vinifera, però tinc molts sobrenoms depenent de com siguin els meus cultivars : ‘Macabeu’, ‘Garnatxa’, ‘Xarel·lo’ (o Chanel 10 segons la Campos) , Moscatell, Rosseti,…
 
RG – i d’on ets?
P – doncs mira, abans de les glaciacions de la era Quaternaria, la meva espècie mare es deia Vitis sylvestris, i s’estenia per quasi tot l’hemisferi  nord; era poc evolucionada amb característiques d’espècie dioica (peu mascle i peu femella). Gràcies a aquestes gelades, va quedar reduïda la seva població en zones d’Àsia menor i Caucas. Després d’aquest període cru, es va anar mutant per convertir-se en l’actual Vitis vinifera. Però a finals del segle XIX vam tenir una altra tragèdia que va arrasar totes les poblacions arreu d’Europa, provocada per una plaga: la fil·loxera. Sort vam tenir que els peus americans s’havien mutat de tal forma, que eren completament resistents a l’atac d’aquests insectes; i des d’aleshores, qualsevol de nosaltres provenim d’un empelt sobre la raça americana.
 
RG – I com ets?
P – doncs puc ser alta doncs a vegades trec unes tiges que creixen més de 5 m per temporada, o més baixeta i em bategen com a cep; tinc uns circells que ajuden a enredar-me i unes fulles palmatinervies de fins un pam.
 
RG – et puc preguntar com tens la flor, quina talla fas ?
P – Jajajja tots els homes sou igual, només us interessa la talla i no sabeu tot el que una bona titi porta al seu interior. Doncs et diré que tinc una inflorescència llargueta, de petites flors poc vistoses i sense perfumar, però estic segur que quan vegis els meus fruits, no podràs resistir-te!! Quan estiguin madurets i pengin, me’ls agafaràs amb les teves mans, te’ls duràs a la boca i un regalim de most dolç i suau despertarà tots els teus sentits i et faré tornar boig de plaer, perdràs el teu poc seny i et deixaré fora de combat al primer ring.
 
RG – estàs fent pujar la temperatura Parra !
P – jajajja trauràs tant de foc amb mi, que acabaràs a l’Infern, tombat a qualsevol cantonada i amb una ressaca important.
 
RG – tens fills?
P – ui he perdut el compte, en tinc de totes les races i colors, blanquets, rossos, rosats i negres, repartits arreu del món, des de climes secs i calorosos com els del Priorat o SouthAustralia, a llocs més humits i freds com el Rhin alemany.
 
RG – i com ho fas per reproduir-te tan fàcilment?
P- doncs perquè agrado molt a homes i dones, suposo que les de la meva espècie us ajudem a passar les penes quan fermenten els nostres fruits.
 
RG – estàs sana?
P – et seré sincera; agafo sovint fongs, oïdi , mildiu i podridura grisa , i també paràsits com el corc de la vinya.
 
RG – com t’agrada que fos la nostra trobada?
P – doncs mira, si vols que la cosa acabi bé i treure’m molt de suc, m’has de fer una bona poda a l’hivern, deixant dos o tres nusos de les meves branques més vigoroses i eliminant aquelles parts més velles; després al maig quan tingui la flor, m’agradaria que em fessis una bona esporga, arrancant-me amb els teus dits tots aquells brots tendres que no tinguin flor i al juliol em despampoles una mica.
 
RG – que et despampoli?
P- si, vull que em treguis alguns dels pàmpols que tapen els meus fruits prohibits i així quedin més airejats i poder endolcir-los amb els raigs de sol.
 
RG – ets molt sumisa, veig
P – mira, els homes sou així, nosaltres les vinyes, ja ens hi hem acostumat a la vostra manera d’explotar-nos . En estat natural potser ja haguéssim desaparegut amb aquella maleïda fil·loxera. Si no fos pels humans, no tindríem aquesta varietat de fruits que ens caracteritza, ni estaríem tan valorades pels nostres sucs.
 
RG – envia’m una foto teva
P – ok, però tota nua no en tinc cap ara al maig, al hivern si
RG – d’acord, doncs vestida, però que se’t vegi la flor almenys, com que presumeixes de tenir-la tan llarga, jjejjee
P – ets un obsés Robert! Apa té. !!
 
 
RG – wooow , m’encantes. Tens un to verd molt bonic
P – doncs espera a la tardor i veuràs quins tons grocs, ocres i vermellosos arribo a agafar
RG – i el teu tronc, m’encanta també!
P – si, a vegades quan estic nua, la gent em fa fotos i admira lo bella que sóc en la meva vellesa.
 
RG – m’agrades, com quedem? Passa’m el teu whats app
P – mira xato, jo sóc discreteta i no em desplaço. Si vols res hauràs de venir tu on em van deixar plantada l’últim cop.
RG – ok, ‪a les 15 h‬ et va bé?
P – no, massa calor; millor ‪a les 6 h del matí‬
RG – ok, fins demà Parra
P – descansa i no beguis més si vols estar a l’alçada. Bona nit Robert Greenford
 
RG – t’estimo
P – jajjjaja ets un interessat, segur que m’estimes perquè vols alguna cosa a canvi
RG – no, de veritat, mentre pugui, et cuidaré any rere any
P – d’acord, però faràs el que jo et mani, ok?
RG – si, el què tu vulguis
P – jajajaja, i qui és el submís ara?
RG – als teus peus, dolça Parra
P – a dormir la mona; fins demà Robert

RG – zzzzzzzzzzzzz zzzzzzz zzzz zz

Robert Greenford 🌱<

Continuarà.

 

Roques Confinament 4

Roques en confinament

Cita 4:  Gres
El meu acompanyant d’avui no és gens exòtic, de fet, és bastant corrent, del montón, que es deia quan jo era jove. Segur que, com ell, n’heu vist a grapats. És barceloní, de la zona de Montjuïc, per ser més concrets. El seu origen l’hem de cercar a Collserola, fa uns 15 milions d’anys, en un dia de pluja intensa en què les gotes colpegen les roques amb un ritme ràpid i regular. Un dia d’aquests que les rieres tenyeixen el mar de bru. L’aigua, que cau aquí i allà, va recollint granets de sorra, com a penyora de les roques per on passa, i arriba al mar amb un mostrari del rocam de la muntanya que, de mica en mica, acabarà construint un delta. Els granets més durs, els que no han quedat pel camí, la majoria de quars,  s’ajuntaran i sentiran les pessigolles que els fan els crancs, quan s’hi passegen per sobre  perseguint mol·luscs, fins que una altra rierada n’escombrarà una part i deixarà a sobre el resultat de la nova collita. Però, amb el temps, part del quars fluirà pels espais on els granets no aconseguien tocar-se i, en endurir-se, es convertirà en ciment que els unirà a tots per formar un  individu compacte i resistent, impertorbable al moviment de l’aigua. Serà ell, el gres. Em va convidar a sopar a casa seva, una casa de l’eixample on  vivia des que es va construir la finca, a la que ell li havia sabut donar un aspecte senyorial. En fotografia m’havia semblat insípid però va resultar ser un individu molt interessant. Tenint-lo al davant podia copsar la complexitat de la seva pell rugosa i la varietat de litologies dels seus granets, amb tonalitats verdoses, ocres o violàcies que s’intuïen entre el blanc translúcid del quars dominant i eren testimoni del seu mestissatge. Estaven ordenats en làmines corbes que indicaven la direcció del corrent  que els havia dipositat. De tant en tant aquests grups de làmines mostraven cicatrius que trencaven la regularitat però no l’harmonia, simplement delataven quan s’havia produït una nova rierada. Acariciant-lo, vaig sentir com els angles arrodonits dels seus granets em feien un massatge suau als palpissos dels dits.  I, rere l’aparença rígida de sòlid dur i impenetrable, vaig descobrir que, en les mans adequades, era modelable.

Continuarà.

 

Robert Greenford dia 17

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 17

Us escric una mica preocupat i és que resulta que a la cita d’avui no he estat gens a l’altura. Ha vingut a sopar una nadiua dels EUA (de Texas o Carolina de Nord) i jo sense estudiar gaire més del seu Currículum, m’he vestit còmodament, amb una samarreta de tirants i uns texans, per allò que sent de Texas, fer una mica de broma; he preparat un remenat d’ous amb pèsols, anous i virutes de parmesà; pa amb tomàquet, botifarra d’ou i aigua per beure. Un àpat quasi de pagès, senzillet,  bastot.
I resulta que aquesta texana desprenia tanta elegància, tanta fragància, tanta lluentor en el seu cutis, tanta presència! Deu haver pensat que sopava a cal misèries, ella que posseeix una saba tan noble!
Ja només veure el seu port tan magna, un es queda impressionat de les bones corbes i formes que pot arribar a tenir. El seu fullatge persistent, coriaci, d’un verd fosc i brillant en l’anvers,  marronós en el revers i d’un tacte avellutat.
I després, quan t’ensenya  la seva flor, un es queda quasi desmaiat; és d’una  fragància exquisida, fresca, inigualable, amb tocs refinats de cítrics. Suau de línies, com si fos una tulipa de mida gran, que gran!, enorme i més quan s’espatarra del tot! I el seu color!!  …wow!!! d’un blanc nupcial, immaculat, delicat!
Es tracta de la Magnòlia grandiflora, la magnòlia o magnolio en castellà. Saber però, que també hi ha altres espècies de magnòlies que en els últims temps, corren pels nostres carrers urbans. Aquestes altres són caduques i a molta gent els hi sembla que no tenen res a veure amb la M. grandiflora. Doncs si, són molt pròximes entre elles, potser no tan nobles com la titi d’avui, però amb moments d’una bellesa que impressiona, com és la floració de la Magnolia x soulangeana o la Magnolia stellata. (Aneu al març a Les Preses – Garrotxa)
Doncs com us deia, em sento tan poca cosa al costat de tanta magnitud. Creix lent al principi, i no us penseu que per tenir aquest port de fins a 25 m d’alçada, sigui gaire longeva; potser uns 150-200 anys i cabut. Prefereix l’ambient de climes frescos, encara que s’adapta sempre que tingui un sòl profund i que es mantingui fresc i sense erosionar. Precisament les seves arrels conforme creix l’exemplar, queden bastant superficials, i caldrà aportar terres orgàniques per cobrir-les i no li quedin descalçades.
No es queixa gaire si li aneu retallant branques per modelar-li la seva figura; n’hi ha de formes piramidals, com en el palauet Albéniz, o en forma de xupa-xup com a Gran de Gràcia. Al c/ del Bisbe 10 i a l’antic Ajuntament de les Corts, també veureu les que potser són les més antigues de la ciutat. I als jardins del Roquer a Arbúcies trobareu l’exemplar més gran de Magnòlia de tot Europa.
I a Montcada Reixac, hi ha una casa de 1905 on dues d’elles emmarquen l’escala d’accés, retallades com si fossin dos grans ous de Pasqua! Quan jo era petit, m’hi enfilava  per les seves branques i m’esvaïa dels crits familiars o les persecussions del meu germà gran. Així que sempre que en veig una, la considero la meva aliada, la que em feia un jaç entremig de la seva capçada, la que em protegia de crits i estirades d’orella.
Si la retalleu a ple hivern, i no deixeu els brots de l’any anterior, li provocareu un avortament florífer; si voleu flors cada final de primavera, intenteu deixar el màxim de finals de branca quan la podeu.
Ah… tant parlar de la seva silueta, fulles i flors, no vull menysprear els seus fruits ni les seves llavors. Cap a mitjans de tardor, una mena de pinyes ovoides, queden farcides d’unes sements que semblen lacades d’un vermell de pintallavis.
Després del sopar de misèries, ella ha mantingut el cap ben alt, emanant la seva bellesa, la seva puresa immaculada i ha deixat perfumada tota l’atmosfera de casa. Però al cap d’unes hores, potser pel desencís que li he fet patir, ha començat a agafar un color més apagat , obrint els seus grans pètals i fent caure els seus grossos  estams, com si fossin llàgrimes de cocodril.
Espero que em doni una nova oportunitat, per vestir d’etiqueta i oferir-li un bon sopar,  amb cava i caviar, si cal!
Robert Greenford 🌱

Continuarà.

 

Robert Greenford Dia 16

Els dinars en el confinament  d’en Robert Greenford

Dia 16

Avui dino amb una d’aquelles titis que li agrada viure la vida a «tope» de manera que molts jardiners la consideren flor de temporada, però ja us dic jo, que en unes condicions de cultiu menys estressants i no tan forçades, podria viure varis anys en un clima de temperatures molt suaus.
A vegades se la classifica com si fós una varietat de Petunia, però no, no, no !! Ella deriva d’una saga diferent, tot i pertanyer a la mateixa família, les Solanaceae, té el seu pedigree : Calibrachoa; la d’avui és d’aquelles que ha patit creuaments i creuaments entre algunes de la trentena d’espècies del gènere Calibrachoa i és batejada com a Calibrachoa hybrida. Totes elles, com moltes de les solanàcies, són originàries de Centre i Sud-Amèrica.
Potser la diferència principal respecte petúnies i surfinies, és que la Calibrachoa és més remenuda tota ella. Creix més túpida, entrenusos més curts, fulles més petites i flors de diàmetre més reduït. La flor tampoc és tant atrompetada com en les altres, aqui queda més en forma de platet, amb els seus 5 pètals soldats; hi ha una varietat de colors increïble, liles, roses, blancs, grocs, taronges, vermells,… tons pàl·lids o més intensos, colors purs o vetejats bicolors.
La trobareu al mercat a partir dels mesos d’abril per usar-la com a flor de temporada en parterres, jardineres o cistelles per penjar. Al cap d’uns tres mesos de trobar-la al mercat tota florida, comença el seu declivi, de manera que si la planteu al maig, segurament al agost ja us farà més pena que glòria.
Al plantar-la diu que li posi un substracte ben húmic, tot i aguantar terres calcàries, vol molta matèria orgànica per poder viure amb tanta intensitat; a més la podeu dopar una mica amb àdobs líquids o granulats d’alliberament de 3 mesos. Regs localitzats, mai per sobre, a diari els mesos d’estiu; protegir de pluges intenses (pedregades) i dels vents forts! Exposició assoleiada però compte que no pateixi sed
La barrejaré als testos de la porta de casa, per donar-vos una benviguda ben alegra, entre petúnies, verbenes, sàlvies annuals, i potser algún clavell moro per protegir-la dels atacs de mosca blanca.
Petons florifers, abraçades d’olor i alenades de mil colors, per tots vosaltres.
Robert Greenford 🌱

Continuarà.