Categoría: Sin categoría

CRÒNICA D’UN PETIT VIATGE a “LE GARD”, França

Em dic Hibiscus moscheutos, tinc aproximadament 18 mesos de vida i vaig néixer mitjançant reproducció assistida per esqueix, prop d’Anduze (regió de le Gard, França), dins els vivers de la Bambuseraie de Prafrance (pronunciïs “bambuseré”). Actualment visc en un jardí prop de Barcelona, amb l’estima i les atencions d’en Dani; ell és qui em va alliberar d’un test de plàstic després d’un flirteig ràpid i abonant els 7,50 € que demanaven per mi.

Aquests vivers dels quals procedeixo, formen part d’un fantàstic jardí creat per Eugène Mazel (1826-1890). L’Eugène va heretar el negoci i la fortuna d’un seu oncle; situats al port de Marsella es dedicaven a la importació d’espècies i al cultiu de moreres per la producció de sedes. És així que va iniciar-se en el camp de la botànica, fent estudis de les diferents espècies i varietats del gènere Morus, viatjant als països on millor creixien, sobretot sud-est d’Àsia i nord Amèrica. D’aquests viatges es desenvolupa en l’Eugène una passió sense mesures, adquirint el 1856, uns terrenys de 40 Ha. Per poder realitzar el jardí dels seus somnis. Després de crear tot un sistema de canals per regar el jardí, s’inicia la plantació d’algunes espècies exòtiques, amb un predomini de diferents bambús. El 1871 moren alguns exemplars d’arbres joves per les gelades d’aquell hivern; anys més tard les finances de l’Eugène comencen a trontollar i el 1890 la propietat de Mazel, queda en mans  del  Crédit Foncier de France.

El 1902, un altre apassionat de la Botànica, Gaston Nègre, adquireix la Bambuseraie, amb la intenció no només de recuperar la feina feta per Mazel, sinó també d’enriquir els jardins amb noves plantacions. Aquests propòsits són seguits pel fill de Gaston, Maurice, a partir de 1948. El 1953 els jardins s’obren al públic, i a partir de 1977 és la néta de Gaston, Muriel Nègre, qui se n’ocupa de la gestió d’aquests jardins.

El parc que podeu veure avui, amb una extensió de 10 Ha enjardinades, reuneix la col·lecció de bambús més interessants del món. Espècies com el Phyllostachys edulis de fins a 40 m. d’alt i 30 cm de diàmetre, o  el Phyllostachys viridis, originaris del Japó, amb una alçada que pot arribar als 20 m. i  capaç de resistir temperatures fins a -20 °C, o el Phyllostachys bambusoides , de creixement supervigorós (fins a 1,08 m. en un sol dia!!) i usat per reemplaçar l’acer en el formigó armat. En aquests jardins també podreu apreciar espècies arbòries i arbustives admirables. Hi ha dues avingudes que donen accés a edifici principal,  una flanquejada amb Sequoia sempervirens plantades el 1861 per Eugène, i una altra impressionant amb Trachycarpus fortunei. Hi ha altres racons emocionants en aquest jardí, com un antic hivernacle, un jardí aquàtic i un laberint fet amb Semiarundinaria makinoi , una altra espècie de bambú japonès.

En el seu dia em va entristir marxar d’on havia començat a fet arrels. Em van pujar a un autocar on la gent comentava les experiències de la seva visita el dia abans, a un jardí-parc públic a Nimes. Aquest gran parc, un dels primers creats a Europa (1739) és des de 1991 a la llista de jardins remarcables de França.

Aquest jardí s’origina a partir dels treballs de millorament de la font que abastia aigua potable a la ciutat. El projecte va ser dirigit per Jacques Philippe Mareschal, enginyer militar del rei Louis XV i director de les fortificacions de la província de Llanguedoc.

En iniciar-se els treballs de moviments de terra es troben les restes de diferents construccions galaico-romanes, com un santuari dedicat a August, un antic teatre i el temple de Diana, del que alguns discuteixen sobre el seu ús originari com a biblioteca. 

Aquests jardins disposen d’una espectacular entrada al final de l’Avinguda Jean Jaurès, la qual parteix de l’eix principal del jardí, i ha estat recentment enjardinada amb un estil ben contemporani. En aquest espai de rebuda, trobem la font antiga i una sèrie de canals i peces d’aigua des d’on sorgeix una doble escalinata, que ens eleven cap a una sèrie de camins sinuosos fins  a la part superior del jardí on trobem la torre Magna.

La vegetació existent la componen arbres d’alineació com Platanus, Aesculus i Tilia, mentre a mesura que anem pujant trobem zones boscoses amb pins, cedres i alzines; també planta arbustiva mediterrània com marfulls aladern Piracantes i Gessamí blau també destacà algunes espècies més exòtiques com Butia capitata grups de Cordiline australis, Dasilirion serratifolium i jasminum nudiflorum retallats com topiària trobem un estany on ens sorprenen unes enormes carpes,  diferent planta aquàtica com la Thalia delbata.

En l’entrada principal si disposen 10 enormes recipients de terracota i 8 estàtues de marbre provinents del desmantellament del castell de la Mosson a Montpeller l’any 1740, aquesta obre escultòrica és del francès Nicolas Sebastien Aden.

Dins l’autocar va ser tranquil i pausat sentint la resta de passatgers va esvair-se la tristor de separar-me dels meus companys del viver, aquests humans parlant amb il·lusió de plantar i veure com creixem  els vegetals i això fa que em senti tranquil, sabent que m’espera un camí més planer. Parlen que em plantaran a un lloc a on toqui el sol amb substrat húmic i ben nodrit que mantingui la humitat als mesos d’estiu. Segurament els meus germans no hauran tingut tanta sort d’envoltar-se de gent que t’entén i es preocupa perfecta la vida més fàcil.

Us recomano que viatgeu amb ells. Segur que el seu entusiasme pel món vegetal no resta tan distant del que va tenir l’Eugene Macel en crear la Bambouseraie. 

Dani Vilana